L’èxit de les fogueres patriòtiques de1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a “El Poble Català”, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitza així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.
L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:
“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.
Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:
“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.
Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:
“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.
A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:
“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).
Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).
Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.
Afegim també que el compositor Joan Baptista Lambert va escriure l’any 1907 l’obra “El foc de Sant Joan”, inspirat en les fogueres.
El 1908, doncs, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:
“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.
Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.
Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.
Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.
Fonts consultades:
“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995
Article publicat al Celobert de Blanes (nº59, juny/juliol 2008), Malgrat (nº14 juny/juliol 2008) i Lloret (nº44 abril-maig 2009).
L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:
“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.
Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:
“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.
Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:
“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.
A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:
“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).
Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).
Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.
Afegim també que el compositor Joan Baptista Lambert va escriure l’any 1907 l’obra “El foc de Sant Joan”, inspirat en les fogueres.
El 1908, doncs, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:
“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.
Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.
Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.
Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.
Fonts consultades:
“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995
Article publicat al Celobert de Blanes (nº59, juny/juliol 2008), Malgrat (nº14 juny/juliol 2008) i Lloret (nº44 abril-maig 2009).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada