dimarts, 13 de juliol de 2010

10-J: Gegantina manifestació independentista

Fa poc, en aquest mateix blog, vaig penjar un post en què parlava d’“un altre èxit de l’independentisme català”, en referència a la manifestació del passat 12 de juny. Aquell dia milers de catalans ens vàrem manifestar per Barcelona sense que els mitjans de comunicació de masses catalans esmentessin la convocatòria de la manifestació. La gent hi va acudir gràcies al boca orella i convocats a través d’internet.

Aquest cop, ràdios i televisions catalanes n’han parlat a bastament, de la manifestació del passat 10 de juliol. El tribunal constitucional espanyol es va erigir en censor de la voluntat d’ésser (i d’ésser lliures) dels catalans i catalanes, i el nostre poble va sortir al carrer a demostrar que cap instància política o suposadament judicial no catalana no ha de tenir potestat a la nostra nació. José Montilla i les esperpèntiques i alhora inadmissibles pressions del PSC (instats pel PSOE) sobre Òmnium Cultural per la qüestió del lema de la manifestació varen fer la resta. El PSC-PSOE no vol acceptar que Catalunya sigui una nació, ni que tingui dret a decidir lliurement el seu futur. Però ja se sap que si som una nació, hem de tenir la plena sobirania sobre el nostre país, i això vol dir exercir-la, o sigui, esdevenir una estat independent. És lògic que el PSC no es trobés còmode amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. De cor haurien triat segurament “Som una regió d’Espanya. Espanya decideix per nosaltres”.

Més d’un milió de catalans ens vàrem manifestar per la dignitat del nostre poble, i encara que la Catalunya oficial (polítics i mitjans de comunicació) va voler confondre el personal dient que es tractava d’una marxa a favor de l’Estatut, tothom que va ser allí es va adonar que allò era realment una gegantina manifestació independentista. Els independentistes (els que ho som de gairebé tota la vida i els que ho són de fa relativament poc temps, desenganyats de la impossible Espanya federal) érem almenys un 70%. Els crits d’“independència” eren omnipresents, corejats per gairebé tothom. Personalment no vaig sentir cap crit ni cap càntic a favor del federalisme, a favor de l’Estatut o de l’Espanya plural. Els crits, les pancartes i les banderes independentistes ho dominaven tot. Hi havia milers i milers d’estelades amb pal onejant al vent. D’altres les duien els manifestants a l’esquena, com si es tractés de la capa d’en Superman.

Tan gran demostració de les ànsies d’independència nacional del nostre poble mai no s’havia vist. Va ser emocionant. Ara només falta que els polítics dels partits catalanistes en prenguin nota i posin la nostra nació en el camí de la independència. Perquè la necessitem com el pa que mengem, com l’aigua que bevem, com l’aire que respirem. Perquè el pa espanyol és de baixa qualitat, l’aigua espanyola està contaminada i l’aire espanyol està viciat. El nostre país s’enfonsa en el llot espanyol. Cal aixecar la nostra economia, dignificar i normalitzar la nostra llengua i la nostra cultura i crear la nostra pròpia democràcia, lliure dels vicis i l’autoritarisme del règim polític espanyol.

Cal que restem amatents i observem l’evolució dels partits polítics catalanistes des d’ara fins a les eleccions. Cal que només donem suport als partits que apostin clarament per la independència de Catalunya i no fem cas d’aquells polítics que ens vulguin fer recórrer, per arribar a la independència, viaranys amagats per la boira i plens de revolts i giragonses. I que quedi clar que parlo de partits, en plural, perquè potser n’hi haurà més d’un, i potser més de dos.

Ens acostem a la independència. Hi som molt a la vora. No en tinguem cap dubte. La independència depèn només de nosaltres.