dissabte, 16 d’octubre de 2010

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part III

La imposició de la bandera espanyola

Ben aviat, però, el Cau Nacionalista va tenir la seva primera topada amb l’espanyolisme de les autoritats locals de l’època. D’aquest fet ens en parla a bastament el setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, dirigit pel canetenc Marià Serra.

L’estiu de 1905 el Cau, “desitjós de fer coneixer als fills d’aquesta Comarca, l’ideal Nacionalista Catalá”, organitzà un míting que s’havia de celebrar el diumenge 13 d’agost al teatre de la societat El Foment (a l’edifici de l’Ateneu).[1] Segons “La Costa de Llevant”,[2] en aquest acte hi participaren com a oradors en Joaquim Carqués (president del Cau), el també canetenc Marià Serra, Miquel Balmas i Jordana, Antoni Sansalvador, un tal Pallés, en Daniel Roig i Pruna, el pinedenc Frederic Boix, i en Joan Llorens. Els oradors que no eren de Canet representaven el Centre Catalanista de Santiago de Cuba,[3] l’Aplec Nacionalista, el Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals i el setmanari nacionalista “La Tralla”.

A continuació, parlarem d’alguns d’aquests oradors i de les associacions i periòdics que representaven:

Daniel Roig i Pruna:
Entre 1898 i 1900 dirigí “Lo Jovent Català”, un “periòdic humilíssim” representant del catalanisme integral del moment. Membre de l’Aplec Catalanista (o Nacionalista) des de la seva fundació el 1903 (en serà elegit president el 16 de setembre de 1905), es guanyà un prestigi com a orador i propagandista del catalanisme integral i d’esquerres.[4] Més endavant fou company de lluita del líder independentista Daniel Cardona.[5]

Miquel Balmas i Jordana:
Fou un dels trenta catalanistes detinguts arran dels fets de l’11 de setembre de 1901. Col·laborador de la revista catalanista radical “Lo Jovent Català” (1898-1900), dirigida per Daniel Roig i Pruna, i membre de l’associació de suport als presos catalanistes La Reixa.[6]

Antoni Sansalvador:
Advocat. Defensà en Vicenç Albert Ballester (destacat membre de la UC i creador de la bandera estelada) en el judici que es seguia contra ell, Josep Catarineu i Manuel Pagès per haver repartit fulls de propaganda de l’Associació Catalana de Beneficència (entitat d’ajut als presos catalanistes, hereva de La Reixa) l’11 de setembre de 1908.[7]

Joan Llorens:
President de l’entitat Foment Catalanista.[8]

Aplec Catalanista (o Nacionalista):
Es fundà el maig de 1903 com a unificació de petits nuclis anteriors. Era adherida a la UC i molt propera al seu president des d’octubre de 1903, Domènec Martí i Julià. Tenia estretes relacions amb altres entitats del mateix caire com La Reixa.[9]

Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals:
Entitat catalanista i obrera d’aquest barri barceloní, adherida a la UC des del 1901.[10]

“La Tralla”:
Setmanari satíric, nacionalista integral, que va sortir al carrer entre 1903 i 1907, en el qual hi participaren personatges com Josep Maria Folch i Torres, Marcel Riu, Pelegrí Llangort i Vicenç Albert Ballester. Gaudia d’especial predicament entre les masses de dependents del comerç barcelonins. Era contínuament suspès per les autoritats. Es vinculà estretament amb La Reixa i l’Aplec Catalanista.[11]

Tots els oradors vinguts de fora de Canet i les entitats i periòdics que representaven formaven part del catalanisme integral de l’època, proper a la UC.

Ara, continuem amb la narració dels fets segons “La Costa de Llevant”. L’escenari on s’havia de desenvolupar el míting en el Foment era guarnit (tenint en compte que la taula presidencial era al mig), al fons, amb “una grossa bandera catalana que penjava de dalt á baix y en los dos costats de la boca, hi havían dos estandarts, un de las cuatre barras y un altre ab la creu de Sant Jordi”.

Abans de començar l’acte comparegué al local “el delegat de l’autoritat”, afirmant que el míting no podria començar mentre no es col·loqués en un indret ben visible una bandera espanyola. Segons les cròniques, algú preguntà a l’esmentat delegat d’on venia aquesta ordre, tot afirmant, amb pragmatisme i amb to de burla que, donat que Catalunya formava part d’Espanya “y nó de Russia ni del Japó”, la bandera catalana podia ser considerada una bandera espanyola. El delegat “parlá del tinent de la guardia civil, del Alcalde, de ordres superiors, no trayentsen l’aygua clara de qui ho manava”.[12] El fet causà indignació entre els assistents. Una part “eren partidaris de treurer las banderas catalanas abans de consentir que s’hi posés la bandera espanyola”, mentre que uns altres “deyan que primer suspendrer l’acte y després preparar á Barcelona una sorollosa protesta”. Qualsevol cosa abans de deixar que la bandera espanyola fos present al lloc on s’havia de celebrar el míting. Per part del Cau Nacionalista es decidí enviar uns comissionats a parlar amb l’alcalde conservador i amb el tinent de la Guardia Civil per mirar de resoldre l’assumpte. L’arquitecte i diputat catalanista Lluís Domènech i Muntaner fou un “dels que més posá de manifest al tinent, la inconveniencia é ilegalitat de la imposició”. Mentrestant, “varias parellas de [guàrdies] civils rondaven pels carrers del voltant del Foment”. L’acord al qual arribaren els organitzadors del míting amb l’alcalde de Canet i el tinent del cos armat espanyol fou que “no’s posés cap bandera espanyola, peró que com á transacció se baixés un estandart posantlo dessobre de la tauleta dels oradors”. Els assistents a l’acte es van prendre amb bon humor la modificació.[13]

Un parell de setmanes després, l’incident de la bandera catalana encara cuejava a les pàgines del setmanari “La Costa de Llevant”. La Junta del Cau hi publicà un comunicat en el qual es responia a un article publicat pel diari lerrouxista de Barcelona “La Publicidad”, on es qualificava de “intransigencias pueriles” l’actitud resolta dels catalanistes de Canet. En aquest comunicat, a més, els del Cau negaren haver arriat la bandera catalana, a la vegada que asseveraven que si no havien volgut posar la bandera espanyola no fou per què es tractés de la bandera espanyola, sinó perquè se’ls volia imposar.[14] En aquest mateix número de “La Costa de Llevant” també hi apareix un article titulat “La Bandera Catalana”, signat per Josep Fontcuberta, un personatge que pensem que era fill de Premià de Mar. En aquest article en Josep Fontcuberta dóna la seva opinió sobre els fets ocorreguts a Canet, a la vegada que enalteix la nostra bandera nacional, es burla de la pèrdua per part d’Espanya del seu imperi colonial i afegeix que Catalunya ha de ser “com abans ben lliure”.[15] Tota una declaració d’independentisme ben poc dissimulada.

En el proper article transcrivirem íntegrament aquest text, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article.

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escuts de les quatre barres i la creu de Sant Jordi, presents a l’Ateneu Canetenc.


[1] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1.
[2] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1; 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.
[3] A Santiago de Cuba hi havia un important nucli de catalanistes radicals (independentistes) que fundaren el Grup Nacionalista Radical, “com a revitalització de l’esmorteït Centre Català” (Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 114).
[4] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 27-28 i 85.
[5] Fermí Rubiralta i Casas “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, pàg. 31.
[6] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 28, 38 i 93.
[7] “Gent Nova” de Badalona, 9 de gener de 1909, pàg. 6.
[8] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 89. No confondre aquest Foment Catalanista amb l’associació canetenca del mateix nom.
[9] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 69-71.
[10] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 467.
[11] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 74-75.
[12] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.
[13] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 9.
[14] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1.
[15] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1 i 2.