dimecres, 6 d’octubre de 2010

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part II

La repressió del catalanisme

Entre finals del segle XIX i principis del XX, el puixant catalanisme fou perseguit per les autoritats. El professor Jordi Llorens assenyala que, pel que fa a l’organització d’actes de propaganda catalanista, “els entrebancs governatius foren reiterats; fou habitual la denegació de permís per celebrar mítings o actes de propaganda en general [...]; molt sovint la localitat on tenia lloc el míting era ocupada per un fort contingent de la guàrdia civil”.[1]

La repressió del catalanisme propicià la creació, el 1901, d’una entitat dedicada a socórrer els represaliats: La Reixa, adherida a la UC, transformada el 1908 en Associació Catalana de Beneficència, en uns anys en què el catalanisme patia els moments de màxima persecució després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906. Aquesta llei s’havia elaborat com a conseqüència dels anomenats fets del “Cu-cut!”, que consistiren en l’assalt per part d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” la nit del 25 de novembre de 1905.[2]

En aquest article parlarem, com ja hem dit, de l’intent d’imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista celebrat a Canet el 13 d’agost de 1905. Dos anys abans, el juliol de 1903, s’havia produït un cas semblant a la veïna vila d’Arenys de Mar. Els fets ens els refereix Manuela Narváez Ferri en la seva tesi doctoral.[3] En aquest cas, també es produí una guerra de banderes provocada per la intervenció de les autoritats caciquistes locals durant una actuació de l’Orfeó Català, que acabà amb la imposició de la col·locació de dues banderes espanyoles a l’envelat (profusament ornat amb banderes catalanes i sense cap bandera espanyola) on es celebrava el concert, i amb la detenció durant una estona del president del Centre Catalanista d’Arenys de Mar, organitzador de l’acte. Tot plegat es produí entre la indignació generalitzada del públic, que protestava per la imposició de la bandera espanyola i per la detenció, tot cridant “Visca Catalunya!” i “Mori el caciquisme!”.

El Cau Nacionalista de Canet de Mar

Parlem ara de Canet. El maig de 1905 naixia a Canet de Mar el Cau Nacionalista, entitat que venia a unificar els catalanistes de la població. El Cau havia de ser “un núcleo de resistencia, de propaganda” catalanista, no pas “una altre societat recreativa ab la corresponent ballaruga y ab l’etern no fer res”. La primera Junta del Cau era formada per Joaquim Carqués (president), Isidre Jover (caixer), Candi Robert (vocal), Miquel Roura fill (vocal) i Josep Fors (secretari).[4] El Cau, en aquells temps, tenia la seva seu “en un vell casalot d’aquell nom situat al carrer de la Santíssima Trinitat”[5], una casa anomenada Can Clausell.[6]

El 20 de maig de 1905 el Cau Nacionalista realitzà el seu primer acte públic, una conferència d’en Joan Llorens, “obrer de Sant Martí de Provensals”, en la qual també hi intervingueren en Marià Serra, en representació de l’Associació Catalanista de la Costa de Llevant i de l’Orfeó Canetenc, i en Candi Robert i en Joaquim Carqués, en representació del mateix Cau Nacionalista. La conferència va tenir lloc al local del Cau.[7]

La relació amb l’altra entitat catalanista de la població, en aquest cas cultural i musical, l’important Orfeó Canetenc, havia d’ésser per força molt bona. El Cau es féu soci protector de l’Orfeó (associació que considerava com a “entitat germana”), pagant 25 pessetes anyals, “sustituint en aquest concepte la subvenció que li retirá” l’Ajuntament, dominat pel dinàstic partit conservador.[8] Un dels membres del Cau, en Josep Fors, a més, era cantaire de l’Orfeó.[9]

Pensem que el Cau Nacionalista devia d’ésser una associació propera al nacionalisme radical,[10] potser adherida a la UC, integrada per una nova fornada de joves catalanistes, una part dels quals propers al catalanisme més progressista[11] i republicà. Tanmateix, de ben segur que aquests joves nacionalistes servaven un pregon respecte per l’anterior generació de catalanistes, més conservadora socialment, representada a Canet per en Marià Serra (al qual convidaven als seus actes i que els devia patrocinar) que, amb les seves iniciatives cívico-culturals i polítiques, era la que els havia obert el camí. No en va, recordem que la casa on tenien la seva seu, can Clausell, era propietat del mateix Marià Serra.[12]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Els dracs formaven part de la simbologia emprada pels arquitectes modernistes catalans. Representava un retorn als orígens de Catalunya, donat que el drac és un animal mitològic present al llegendari català.
[1] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 411.
[2] Dels “fets del Cu-cut!” en parla extensament Francesc Santolària Torres en la seva obra “El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905”, Barcelona, Editorial Meteora, 2005.
[3] Manuela Narváez Ferri “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005, pàgs. 235-240.
[4] “La Costa de Llevant”, 20 de maig de 1905, pàg. 12.
[5] Carles Carqués Martí “En Josep Fors Vidal model exemplar de patriotisme”, dins “El Sot de l’Aubó” nº23, Canet de Mar, abril 2008, pàg. 10.
[6] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.
[7] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.
[8] “La Costa de Llevant”, 24 de juny de 1905, pàg. 10 i 11.
[9] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet. L’històric Orfeó Canetenc”, dins “El Sot de l’Aubó” nº6, Canet de Mar, gener 2004, pàg. 9.
[10] El fet que convidessin per al míting del 13 d’agost de 1905 oradors com en Daniel Roig i Pruna, en Miquel Balmas o n’Antoni Sansalvador, capdavanters del catalanisme radical del moment, és del tot revelador del tarannà del Cau Nacionalista.
[11] Sabem que els germans Carqués (recordem que en Joaquim Carqués era president del Cau), més de quinze anys després, formaren part de la Unió Socialista de Catalunya (Carles Sàiz i Xiqués “Restauració, caciquisme i els orígens del catalanisme a Canet. Reflexions al voltant del seu status quo”, dins “El Sot de l’Aubó” nº4, Canet de Mar, juliol 2003, pàg. 15).
[12] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet...”, op. cit, pàgs. 5 i 6.