dimarts, 23 de novembre de 2010

L’esperit del 28 de novembre

N’hi ha que diuen que l’esperit del 10 de juliol ha mort. I potser tenen raó. Almenys pel que fa la classe política que fa la viu-viu en aquest dissortat país que es diu Catalunya. Fet i fet, si hi pensem una mica, els polítics professionals catalans no varen pas contribuir ni poc ni gens a reunir a Barcelona en una calorosa tarda de juliol un milió i mig de catalans de tots els origens i condicions. O si hi varen contribuir segur que va ser a desgrat llur i com a reacció al galdós paper interpretat per tots ells en aquesta tragicomèdia que és la política catalana.

El que és segur és que a la manifestació hi havia una gran majoria independentista. Gent que fins ara ha votat partits diferents. Gent que estima Catalunya perquè és el país que els ha vist néixer a ells i als seus avantpassats, i d’altres que tenen els seus origens fora de Catalunya i s’estimen el país que els ha acollit a ells o als seus pares. Gent de dretes i gent d’esquerres. Creients i no creients.

Jo vaig ser en aquella manifestació i vaig veure com la gent esbroncava els polítics de la capçalera, tant si eren del govern com de l’oposició. L’esbroncada fou unànime, absolutament generalitzada. Era evident que el poble estava indignat amb l’actitud de tota la nostra classe política. Si els polítics catalans volien que aquell fos un acte a favor de l’Estatut i contra el Partido Popular, encarnat en el tribunal constitucional espanyol, el tret els va sortir per la culata. La gent retreia als polítics catalans el seu mesellisme, les seves claudicacions, la seva genuflexió envers el poder espanyol i els tractava de botiflers. I no eren pas els crits de quatre exaltats. El clam era majoritari. I tot plegat amanit amb els crits continuats d’“independència!”. Veritablement, l’esperit del poble català era concentrat a l’Eixample barceloní, aquell 10 de juliol.

Personalment, em costa de creure que, després d’aquella data memorable en què els catalans vàrem saber que tot és possible i prenguérem consciència que ja no ens alimenten molles, ara, només quatre mesos després, continuem conformant-nos amb la grisor, la covardia i l’autoodi dels partits polítics de sempre. Sembla mentida, però segurament que moltes persones que en la manifestació varen tractar de botifler un polític determinat, el dia de les eleccions, incomprensiblement, el votaran. I això que ara hi ha més oferta electoral independentista. És kafkià, però Catalunya és així.

Malgrat tot, cal que el dia 28 de novembre optem per la construcció del nou Estat català. Hem de declarar la independència de Catalunya. No hi valen excuses. Només sortirem de la crisi si sortim d’Espanya. El progrés econòmic i social dels ciutadans de Catalunya només serà possible amb la independència. I per això cal que optem per la honradesa, la veritable democràcia, el treball, l’excel·lència. I per creure’ns que lluitar pel progrés de la nostra nació val la pena. Cal que fem reviure l’esperit del 10 de juliol, l’esperit del poble català. Aquest dia ningú no s’ha de quedar a casa. Hem d’aixecar l’esperit del 28 de novembre. Ara sí, ara toca.

Article publicat a Som Notícia ( www.somnoticia.cat )