dimarts, 16 de novembre de 2010

Memòria (selectiva) històrica

Els darrers anys, des de l’accés del tripartit al govern de la Generalitat de Catalunya i del PSOE al govern espanyol, que l’expressió “memòria històrica” s’ha posat de moda. És una expressió que certs sectors polítics catalans han emprat tot parlant dels convulsos anys de la dècada de 1930 i de la llarga fosca del franquisme al nostre país. Des d’aquests sectors s’ha vingut a dir que cal recuperar la “memòria històrica” per honorar el règim democràtic republicà que regia l’Estat espanyol des del 1931, la Generalitat de Catalunya dissolta pels franquistes, els soldats i milicians republicans que moriren al front durant la Guerra de 1936-1939 i tots els que lluitaren contra el franquisme. Una pretensió ben legítima. Però massa vegades aquesta tasca de divulgació de la nostra història ha estat esbiaixada i acrítica, per motius polítics. La memòria històrica que des de certes instàncies s’ha volgut promoure ha estat francament selectiva.

S’ha volgut construir una història de “bons” i “dolents”, com si tot plegat fos així de senzill. Se’ns ha presentat una República Espanyola d’allò més tolerant i democràtica, així com comprensiva amb el fet nacional català. En definitiva, una imatge mitificada, falsejada en bona part.

Si bé el règim republicà fou el més democràtic que hi havia hagut a l’Estat espanyol fins aleshores, s’ha volgut amagar que, per exemple, es conculcaren drets fonamentals com el de manifestació i reunió, prohibint les processons religioses. Així, es volia combatre la inacceptable intromissió de l’Església a la vida pública amb polítiques anticlericals de tall lerrouxista. Però s’estava adobant el terreny per als assassinats de religiosos de les primeres setmanes de la guerra.

D’altra banda, des d’un punt de vista nacional, s’ha volgut obviar la dissolució de la República Catalana forçada pels dirigents de la República Espanyola, la fortíssima retallada que va patir l’Estatut de Núria, la gran mediatització a què va ser sotmès l’ensenyament en català per part de les autoritats espanyoles o el tarannà visiblement anticatalanista de destacats polítics republicans. Certament, s’ha mirat d’amagar que la República Espanyola va maldar per afeblir al màxim el moviment de reivindicació nacional català.

En aquest punt em ve al cap l’article publicat a “La contra” del diari El Punt (01/03/2010), escrit per Xavier Castillón. El periodista ens parla de l’homenatge que es féu a La Vajol (Alt Empordà) als republicans exiliats que travessaren la frontera amb l’Estat francès per aquest poble, al final de la Guerra de 1936-1939. L’acte era organitzat per la Fundación Juan Negrín, constituïda en honor del darrer president del govern de la República Espanyola, que s’exilià per La Vajol, i s’hi descobrí una placa de la Fundación, escrita en espanyol, és clar. Però el que potser desconeix molta gent és el ferotge anticatalanisme de Negrín, que havia arribat a dir: “Y si esas gentes [el president basc Aguirre i els catalanistes] van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Aquesta frase s’assembla molt a la que pronuncià el polític espanyol de dretes i monàrquic José Calvo Sotelo, que havia dit que “entre una España roja y una España rota, prefiero la primera”. En aquest context, no és estrany que es produïssin fets com els que relata Josep Benet a les seves Memòries (Edicions 62, 2008), on conta com el cap de policia de Camprodon (el Ripollès) va dir en una arenga el setembre de 1938 que “se han terminado los dialectos, para luchar contra el fascismo todos tenemos que usar la misma lengua, el español”.
Però els defensors acrítics de la República Espanyola, la bandera tricolor i l’Himne de Riego això no ho saben, o no volen que se sàpiga. Per a ells és molt més còmode i més útil per al seu projecte nacional espanyol creure i fer-nos creure en una Història maquillada segons les seves conveniències electorals.

I és que aquells que al nostre país idealitzen la República Espanyola i afirmen que fou un règim tolerant i comprensiu amb Catalunya són els mateixos polítics i opinadors progres que creuen –o que diuen que creuen- en una Catalunya federada amb Astúries, Castilla-la Mancha, la Rioja, etc... Són els mateixos que ens volen fer creure que en ple segle XXI hi ha una Espanya –d’esquerres- que ens entén i ens estima, en contraposició a la que representa el PP.

Però desenganyem-nos, aquesta Espanya tolerant amb la cultura i la nació catalanes, l’Espanya castellana que sincerament acceptaria conviure amb igualtat de drets i deures amb Catalunya en un mateix estat ibèric, avui és –i encara ho serà més en el futur- residual en el camp de la cultura i pràcticament inexistent en el circ polític espanyol. Encara més residual que durant la dècada de 1930.


Article publicat a Som Notícia (http://www.somnoticia.cat)