dilluns, 29 de juliol de 2013

Viatge als orígens de la nació. Montgrony, any zero. Primera part: Campdevànol, Gombrèn, Montgrony



Els orígens nacionals de Catalunya, és evident, són molt llunyans en el temps i es perden en les boires del passat. El que sí que és clar és que si els volem trobar els hem d’anar a cercar als Pirineus. Va ser a ambdós cantons de l’extrem oriental d’aquesta serralada que, a l’alta edat mitjana, es va anar formant un sol poble, ètnia o comunitat nacional, la catalana, que parlava una nova llengua, el català. Aquesta parla, encara embrionària, no era gaire diferent de la que es feia servir al nord de les Corberes, al Llenguadoc, la Gascunya o la Provença: a Occitània. 

A mesura que s’estenien cap al sud, els catalans anaven rebent aportacions demogràfiques i, per tant, lingüístiques, occitanes. D’aquesta influència lingüística i humana en va sorgir la cultura catalana que avui coneixem, afaiçonada durant centúries entre muntanyes, castells i monestirs.

El nostre bressol nacional es troba al cim i als peus de les muntanyes dels Pirineus, al Ripollès, però també al Conflent, a l’Alt Urgell, el Pallars o el Vallespir. És, potser, al Ripollès on s’hi concentren una gran densitat de mites, llegendes i també fets històrics contrastats relatius a la fundació de la Nació Catalana. Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, el comte Arnau, i l’abat Oliba, fundador del monestir de Ripoll, centre cultural, econòmic i espiritual del repoblament de la Catalunya central en els anys de les guerres amb els musulmans.

Una d’aquestes llegendes, la d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, es situa al santuari de Montgrony, al municipi de Gombrèn, no massa lluny del Castell de Mataplana, llar del llegendari comte Arnau. 

El meu viatge a peu cap a un dels bressols de la nació, Montgrony, va començar a Campdevànol. Vaig arribar a Campdevànol el dimarts 2 de juliol de 2013 a les 12 del migdia, aproximadament. Havia vingut en tren des de Blanes, amb un transbordament a Barcelona. Al costat de l’estació de Campdevànol hi comença una via verda, l’antic Camí Ral, que porta fins a Gombrèn. El trajecte a peu entre camps, al costat del riu Merdàs i a prop de la carretera entre els dos pobles és molt plaent. Si alguna cosa hi podem objectar és que a partir de mig camí de Gombrèn la senyalització del camí en algunes cruïlles esdevé una mica caòtica i, fins i tot, de vegades, inexistent. Tanmateix, t’acabes orientant i retrobes el camí de seguida.
 
És remarcable l’església de Sant Llorenç de Campdevànol, que es troba cap al començament del Camí Ral. Val la pena d’aturar-s’hi una estona. És un temple romànic, esmentat en els documents ja l’any 1075 i recentment “restaurat”. “Restaurat”, així entre cometes, tal com ho posava en el cartell explicatiu que hi havia al costat de l’església. Suposo que la referida restauració, en el seu moment, devia ser feta de qualsevol manera, sense tenir en compte els criteris dels experts ni la forma originària del temple.

 En aquest punt faig un petit parèntesi i recordo una conversa que vaig tenir farà un mes amb una persona que treballa amb patrimoni arquitectònic, el qual em va dir que les restauracions de molts castells, ermites, esglésies i monestirs del país s’han fet, així, de qualsevol manera. Cada poble amb un criteri diferent, sense que hi hagin pogut intervenir els experts de Patrimoni de la Generalitat, els quals no han pogut evitar que es perpetressin veritables nyaps en el patrimoni arquitectònic i històric de tots els catalans. 

Dit això, continuo amb el relat del viatge. A les dues de la tarda vaig arribar a Gombrèn. Vaig fer una volta pel poble, molt net i polit, amb velles (i belles) cases de pedra a la part antiga, i al voltant de l’església de Sant Pere. A Gombrèn vaig dinar en un restaurant molt digne a l’entrada del poble, a tocar de la carretera que ve de Campdevànol, el Portal del Comte.

Cap a quarts de quatre vaig sortir del restaurant cap a la plaça del poble que hi ha davant de l’església de Sant Pere. Des d’allí pots observar, amunt, amunt, cap a muntanya, el santuari de Montgrony. La vista que hi ha del santuari des d’allí és corprenedora. Llavors em va fer pensar en un niu d’àligues. I en aquell moment no recordava la descripció que feia d’aquesta vista l’escriptor pallarès Pep Coll a la seva excel·lent novel·la “Per les valls on es pon el sol” (Edicions 62, 2002), que em vaig llegir (ho recordo perfectament) el setembre del 2011. Diu en Pep Coll, en boca del narrador i protagonista de la novel·la, l’estudiant Ramon Bofill:

“Vist de lluny, Montgrony sembla un niu d’esparvers, entaforat a mig aire de la muntanya fosca de la banda de tramuntana, entre dues roques cendroses que es tornen de color ocre a mesura que t’hi apropes.”

A les quatre en punt de la tarda, vaig començar l’ascensió cap a Montgrony. El camí comença al costat de la carretera que puja en direcció a Castellar de n’Hug. És un caminet de muntanya força costerut, molt ben senyalitzat, això sí, que transcorre entre els arbres d’un espès bosc. A l’inici del camí et trobes una senyal de pedra, de finals del segle XIX, escrit en català, posat allí per indicació, potser, d’algun pròcer de la Renaixença o d’algun centre excursionista de l’època, que indica que ens trobem al “Camí de Nostra Senyora de Montgrony 1887”.

El bosc és preciós i les vistes de la vall que es poden contemplar en algunes parts del camí són ben remarcables. Val la pena aturar-s’hi per admirar-les. Tanmateix, la meva ascensió va ser força ràpida, tot i les aturades. El cel s’anava ennuvolant i amenaçava pluja. A més, la previsió meteorològica anunciava xàfecs a la comarca del Ripollès aquella tarda i com que no volia que m’enganxés un fort ruixat al mig del camí, vaig accelerar el ritme de la meva caminada. Cal dir que el darrer tram del corriol, just abans d’arribar a Montgrony, és encara més costerut, amb una inclinació molt pronunciada, però quan veus el santuari allí, més amunt, no gaire lluny, és com si caminessis a peu pla. La frisança per arribar-hi fa que se’t passi de cop el cansament que puguis dur a sobre.

I, finalment, vaig arribar a Montgrony!


                                                  Església de Sant Pere de Gombrèn



                                       Rellotge de sol de l'església de Sant Pere de Gombrèn



                                                   Comença el camí cap a Montgrony

 

                                                        Una vista dels inicis del camí.


                                                                           El camí.

                                                         Ja es pot albirar Montgrony!


                                              Vistes des de poc abans d'arribar a Montgrony.