Crònica d’una derrota anunciada. 75 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Blanes

Article publicat a "Celobert" de Blanes, nº 119, febrer de 2014.

Quan pensem en la fi de la Guerra de 1936-1939, mal anomenada “Guerra Civil Espanyola”, el primer que ens ve al cap segurament són les llargues cues de refugiats republicans que fugien cap a la frontera amb l’Estat francès. Gent derrotada, perduda, depauperada en molts casos, marxant de llur país cap a un futur incert en terra estrangera. Una altra imatge d’aquells dies que ens ve al cap és la de les tropes de l’exèrcit franquista espanyol, desfilant amb aires marcials i desafiants pels carrers dels pobles i ciutats de Catalunya. Aquesta imatge a Blanes es va produir el 2 de febrer de 1939. 

Les tropes espanyoles de Franco i les italianes del règim de Mussolini van entrar a la nostra vila després d’una breu resistència de les desferres de l’exèrcit i les milícies republicanes. He sentit a dir sempre que poc abans de l’entrada de l’exèrcit d’ocupació a Blanes encara hi havia dalt de tot de la muntanya de Sant Joan una miliciana resistint en un niu de metralladores. Aquesta imatge ens pot recordar a la pel·lícula “Libertarias”, del director espanyol Vicente Aranda, on un grup de dones anarquistes van a lluitar al front l’any 36. Però la mística i el romanticisme revolucionaris de l’època, que han alimentat algunes pel·lícules i minisèries televisives contemporànies, s’allunya en moltíssims casos de la trista i crua realitat d’aquella desastrosa guerra. Una guerra que fou un desastre, sí, però sobretot per al poble català.

El cert és que durant la guerra a Blanes els milicians armats de la Federación Anarquista Ibérica (FAI) es van dedicar més a cremar l’església, a intimidar la població civil –pagesos i menestrals que prou feines en tenien amb sobreviure en plena guerra- amb constants registres als domicilis particulars per “confiscar” objectes religiosos –molta gent els havia d’amagar o enterrar en horts per evitar que els els trobessin- o per buscar joves blanencs desertors a les seves cases, que no pas a combatre els feixistes a primera línia del front. Eren els mateixos, els de la FAI –una organització que en els seus escrits a Catalunya només emprava la llengua castellana-, que també es dedicaven a fer pintades que posaven “Viva Cataluña sin catalanes”. 

De tot això se’n queixava amargament l’escriptor Joan Sales a la seva novel·la “Incerta glòria”. Mentre el bo i millor de la joventut catalana moria al front defensant Catalunya de la invasió feixista, els pretesament “incontrolats” de la FAI feien de les seves a la rereguarda. És per això que a Blanes, moltes persones que l’any 1931 van sortir al carrer a celebrar la proclamació de la República i que estimaven sincerament la figura de l’Avi, el president Francesc Macià, l’any 1939 van sortir al carrer amb el braç alçat a rebre efusivament les tropes franquistes, perquè això volia dir que s’havien acabat els robatoris disfressats de confiscacions, els assassinats a peu de carretera, les intimidacions i altres accions repressives que finalment foren la llavor de la derrota republicana.

Mentrestant, els franquistes van guanyar la guerra gràcies a la divisió del bàndol republicà. Els intents, tot i que amb poca convicció, per part de la Generalitat de bastir un Exèrcit de Catalunya que defensés amb eficiència el nostre país de la invasió franquista foren frustrats, per culpa de l’acció del govern republicà espanyol, d’una banda i, de l’altra, de la FAI que, a Catalunya, era qui, en bona part, exercia el poder efectiu.

I, inevitablement, arribà la derrota. Sí, el 1939 significà la derrota de tot un poble. Centenars de milers de morts, exiliats i represaliats. Tota una intel·lectualitat anorreada i exiliada (Fabra, Rodoreda, Tísner, Calders, i tants i tants d’altres), tota una classe política autòctona exiliada o assassinada (Companys, Carrasco i Formiguera...), tot un poble patint una terrible postguerra i tota una cultura aixafada. A Blanes molts llibres en català cremaren en un gran foc. Els falangistes imitaven els seus germans grans nazis. I els noms dels carrers foren castellanitzats i molts d’ells canviats. Avenida de José Antonio, Avenida de Italia, calle Flechas Azules, Plaza de los Caídos, Plaza de España... 

I permeteu-me que ací faci un incís. Molta gent es pensa que l’actual plaça d’Espanya de Blanes porta aquest nom des de temps immemorials. Doncs no. Només des de 1939. El 1939 el nou govern municipal franquista va canviar el nom de la plaça de la República (que encara abans s’havia anomenat “13 de Septiembre” en honor del cop d’estat de Primo de Rivera de 1923, però que era anomenada popularment “plaça del Mercat”) pel de plaça d’Espanya. No seria un acte de justícia històrica que el darrer carrer o plaça que té un nom posat pels franquistes recuperés el seu nom oficial o bé el seu nom popular d’abans de 1939?

Ara fa 75 anys que, després de la fi d’una terrible guerra, començava una terrible dictadura que havia de durar gairebé 38 anys i que per als catalans havia de significar, a més de la pèrdua de les llibertats individuals, la pèrdua de les llibertats col·lectives. Avui el poble català ha començat a trescar un camí de llibertat. Si el seguim fins al final tenim la oportunitat de construir una societat nova en un estat català que, d’alguna manera, pugui connectar amb aquella Catalunya d’abans de 1936, moderna, culta i centrada en si mateixa, alhora que cosmopolita. 

Imatges:

1ª imatge: Voluntaris independentistes d'Estat Català embarcats per lluitar contra els franquistes a Mallorca.

2ª imatge: Tropes de l'exèrcit espanyol sublevat entrant a Barcelona el 1939.