Entrevista a Vicent Partal

Entrevista que vaig fer unes setmanes a en Vicent Partal, publicada a la revista Celobert, 121 (edició de Blanes) i 81 (edició de Lloret).

En Vicent Partal és periodista i director de Vilaweb, diari electrònic de referència a la xarxa en català. Ha escrit el llibre “A un pam de la independència. Com hi arribarem i com la viurem” (La Magrana, 2013), basat en els seus editorials de Vilaweb, i en el qual també ens parla d’aquells aspectes que haurem de tenir en compte en la Catalunya posterior a la independència. Una obra que, amb una optimista serenor, ens parla de com hem arribat fins on som ara. Moltes veus assenyalen a Vicent Partal com un dels millors analistes de l’actualitat política del nostre país. En aquesta entrevista parlarem d’algun dels temes que en el llibre es tracten amb més extensió.

Fa temps que penso que llegir assíduament els seus editorials a Vilaweb és una vacuna contra el pessimisme de molts catalans, aquells que diuen: “Ja m’agradaria que Catalunya fos independent, però és tant difícil”... El títol del seu llibre continua amb aquesta línia argumental. De debò que hi som tan a la vora?

Hi ha gent que diu que sóc optimista, però no crec que ho siga tant. Si es llegeixen els meus editorials a Vilaweb de fa quatre o cinc anys els escenaris que hi descrivia són els que s’estan produïnt. Simplement, hi ha una sèrie d’escenaris possibles que, si es compleixen, tenen unes conseqüències lògiques.

Vostè creu que el referèndum del 9 de novembre es farà? Em pot posar una data per a la independència?

Sí, crec que el referèndum es farà. Una data per a la independència? Depèn dels escenaris posteriors al referèndum. Si Espanya s’avé a pactar amistosament amb Catalunya els termes de la independència, el procés que portarà a la Declaració d’Independència pot durar força mesos. Potser un any o any i mig després del referèndum. Si després d’una victòria de l’independentisme en el referèndum Espanya es tanca en banda i segueix negant-se a dialogar, Catalunya segurament farà una Declaració d’Independència pocs mesos després, potser uns tres o quatre mesos més tard, a començaments del 2015.

El seu llibre, repeteixo, és una injecció d’optimisme per a tots els que volem la independència de la nostra nació. Després de les desenes de presentacions del llibre que ha fet arreu dels Països Catalans i d’haver copsat el batec del país pot afirmar que la gent és tan optimista com vostè?

Sí, la gent ara té una enorme il·lusió. Al principi de les presentacions del llibre, farà un any, hi havia més dubtes. Els dubtes que tenia la gent eren sobre la convocatòria del referèndum. Ara la gent és com si ja hagués passat pantalla. Ara, els dubtes que hi ha són sobre els escenaris posteriors al referèndum, sobre què passarà a partir del mes de novembre.

Lluís Maria Xirinacs en el seu moment va denunciar la “traïció dels líders” que s’esdevingué al nostre país durant els anys de l’anomenada “Transició Democràtica”. Ho veu possible, ara?

Bé, sempre és possible, però la transició del franquisme a la monarquia a Espanya i l’actual procés català són dos moments i dos escenaris molt diferents. Ara allò que és clau és el moviment popular que ha portat a aquesta situació, un moviment encarnat en l’Assemblea Nacional Catalana. Ara, els partits polítics són molt conscients que el que estan fent és canalitzar els anhels populars. Les dues situacions, doncs, no són comparables. A més, el procés català és del tot transversal. A Europa se’n fan creus que en aquesta qüestió els anticapitalistes de la CUP puguin anar de la mà dels democristians d’UDC. En altres casos europeus, sobretot a Escòcia, aquesta transversalitat pel que fa els partits i les ideologies no hi és. A Escòcia és pràcticament només un sol partit qui encapçala el procés. El que és imprescindible és que, en el cas català, aquest moviment popular no es dissolgui després de la independència.

Tot i la oposició frontal de l’Estat espanyol i el fet que la comunitat internacional no ens ajudarà en aquest procés, podem dir que la independència és només a les nostres mans?

Sí, perquè la comunitat internacional no està ni a favor ni en contra de la independència de Catalunya. Les cancelleries internacionals es mouen per interessos. Sospesen els pros i els contres d’aquesta independència, analitzen fredament la situació. El que pense que és clar és que si el moviment popular i els partits polítics catalans es mantenen ferms i units en la decisió de tirar endavant el procés fins al final, ens acceptaran.

Vostè va ser testimoni dels processos d’independència de les repúbliques bàltiques a principis de la dècada de 1990. Vostè era allí quan s’estaven produint els esdeveniments. Sabem que la Via Catalana s’inspira en la Via Bàltica de Lituània, Letònia i Estònia. Creu que hi ha altres semblances entre els processos d’independència dels països bàltics i el català?

No gaires. És molt difícil comparar. El procés bàltic es va produir dins una dictadura com la URSS. A més, la Via Bàltica es va fer amb l’exèrcit soviètic patrullant pels carrers i amb la presència arreu de la KGB. En el cas de la Via Catalana aquesta coacció no es va produir. Allò que sí que és comparable és que tan en els casos bàltics com en el cas català la força, l’empenta del moviment independentista popular és molt gran i el suport de la gent a la idea d’aconseguir la independència, majoritari.

Una de les meves inquietuds respecte el procés que estem vivint –i, de ben segur, una de les seves, per la seva condició de valencià- és la de la situació en que quedaran la resta dels Països Catalans després de la independència del Principat de Catalunya. Pensa que la independència pot afavorir valencians, balears, franjolins, nord-catalans i algueresos? Veu factible que el País Valencià i les Illes Balears, amb els anys, entrin en un procés de secessió respecte d’Espanya igual que ara el principatins?

Com a valencià que sóc, pense que la independència de Catalunya és el millor que ens pot passar als valencians. Si al País Valencià la recuperació nacional continua, les possibilitats que d’aquí a uns anys s’hi pugui produir un procés semblant al del Principat són grans. Però, igual que al Principat, aquest procés es produiria no tant per allò que fem nosaltres els valencians, sinó per allò que ells, els espanyols, ens fan a nosaltres. En el cas de l’antiga Iugoslàvia va passar una cosa semblant, salvant les distàncies. La desintegració de la federació es va produir per com el poder serbi va maltractar els altres territoris de Iugoslàvia. Fins i tot Montenegro (un territori que seria a Sèrbia el que La Rioja pot ser a Espanya) va voler separar-se del poder serbi i es va independitzar.

Creu que la independència de la nació catalana pot ser l’inici de processos semblants en altres nacions sense estat d’Europa? Escòcia, Flandes, Còrsega, Venècia, Sardenya...

No necessàriament, però pot passar. Enguany, a més del cas català, hi haurà dues nacions sense estat que viuran uns moments semblants. A Escòcia, el referèndum, que es farà el 18 de setembre, abans que el català. I a Flandes, el 25 de maig hi haurà eleccions al parlament belga, unes eleccions transcendentals que posaran la qüestió nacional una altra volta a sobre la taula. A la resta de casos la qüestió és més complicada. Al País Basc i a Irlanda del Nord la qüestió de la violència encara hi és present. També hi ha els casos de Gal·les, Còrsega i, com estem veient aquests dies, del Vèneto, que haurem de veure com evolucionen.

Pensa que en la futura Catalunya independent el castellà serà llengua cooficial conjuntament amb el català i l’occità a la Vall d’Aran?

Això és una decisió que haurà de prendre el poble de Catalunya quan es voti el parlament de la Catalunya independent. Ara mateix hi ha dos partits que diuen que el castellà hauria de ser cooficial, però és massa aviat per aventurar res en aquest sentit.