diumenge, 6 de juliol de 2014

Santuari de Bellmunt i Vidrà. Primera part. Bellmunt, tresor amagat de Catalunya


Bellmunt, l'ermita al cel suspesa de mossèn Cinto Verdaguer
Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor. / Hermosa vall, bressol de ma infantesa, / blanc Pirineu, / marges i rius, ermita al cel suspesa, / per sempre adéu! / Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / cantau, cantau, / jo dic plorant a boscos i riberes, / adéu-siau!

Aquests són els primers versos de “L’emigrant”, de mossèn Cinto Verdaguer. L’ermita al cel suspesa a la qual fa referència el poema és el santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, situat al municipi de Sant Pere de Torelló (Osona). El santuari de Bellmunt es troba al cim del mateix nom, a 1246 metres d’alçada, dominant bona part del pla d’Osona pel sud, i de Vidrà a Sant Quirze de Besora pel vessant nord.

Vaques al començament del camí amb Bellmunt al fons
El dijous 26 de juny vaig sortir de Sant Pere de Torelló cap a les 10:30 del matí amb l’objectiu d’ascendir a Bellmunt passant per l’ermita de Sant Roc. A les afores del poble, després de travessar un petit rec per sobre d’unes pedres planes i de deixar a mà esquerra un formós ramat de vaques, vaig enfilar el camí cap a aquesta ermita, edificada el segle XIX amb la intenció de demanar ajut a sant Roc contra una epidèmia de pesta. Abans d’arribar a l’ermita el camí fa força pujada i passa per sobre d’unes grans plaques de pedra planes que trobarem fins a Sant Roc. Vaig aprofitar l’arribada a l’ermita per reposar cinc minuts i beure aigua ben fresca. Aquí vaig trobar un altre caminant, en Pep de la Vola, que anava amb el seu gos, el qual es va oferir per acompanyar-me un trosset de camí. Just després de sortir de Sant Roc vam entrar en un bosquet que ens menà fins a una pista que porta fins a les cases del Serrat, uns masos preciosos pels quals hi passes pel costat. En Pep em va voler acompanyar perquè en aquest punt el camí és un xic perdedor. Des d’aquí hi ha uns quants metres on desapareixen les senyalitzacions blanques i grogues que indiquen el camí cap a Bellmunt.

L'ermita de Sant Roc
Després de trobar les senyals un altre cop ens vam acomiadar i jo vaig seguir cap a Bellmunt. La pujada cap al santuari és llarga però es pot fer bé i gairebé sempre sota l’ombra dels arbres (alzines, roures i faigs, en aquest ordre de menys a més alçada), que en aquesta època de l’any ja és molt preuada.

Un cop vaig arribar al Coll de Font de Xeca (que també rep el nom de Coll dels Cristians Vells) em vaig trobar amb un filat que no deixa passar més endavant i que obliga a tombar cap a mà esquerra, tot seguint el coll i el camí, ben indicat en tot moment. Aquí la pujada es torna forta, però poc abans d’arribar al santuari hi ha un tros de camí força planer, que de seguida torna a pujar fins a arribar a la pista asfaltada mitjançant la qual també es pot arribar amb cotxe al santuari.

Quan vaig ser a dalt, vaig visitar el mirador de la vall, que es troba sota l’ombra de la paret meridional i oriental del santuari, i que el caminant veu de seguida. El mirador és protegit per una barana ben segura que separa l’observador del precipici. Des d’aquí ja podem observar una vista privilegiada, sobretot de la part que dóna a l’est del santuari, Forat Micó inclòs. Boscos i muntanyes. I més boscos i més muntanyes.

Una fageda tot pujant
Seguidament em vaig dirigir cap al turonet que hi ha just a davant del santuari, on hi ha un repetidor de televisió i una gran creu metàl·lica. Es tracta del turó de Sa Reganyada, topònim que curiosament porta l’article salat, una romanalla de quan a molt bona part del Principat de Catalunya es deia es, sa, es, ses, com encara avui es diu a les Balears. Aquest fet, a un blanenc com jo, em va sorprendre gratament. Es creu que en aquest turó hi havia hagut un castell del mateix nom, que ja existia des d’abans de l’any 1020. El santuari o ermita de Bellmunt, esmentat a la documentació per primer cop el 1219, devia ser la capella del castell. Al turó de Sa Reganyada (de 1250 metres d’alçada, quatre metres més alt que l’indret on es dreça el santuari) hi ha un petit pedró dit de les Alades, perquè en aquest cim de Sa Reganyada, al mes d’agost, s’hi acostumen a concentrar grans eixams de formigues alades.

Ja s'albira el santuari de Bellmunt
El turó de Sa Reganyada o de les Alades
Des de Bellmunt podem veure vistes espectaculars. Cap a l’oest els Rasos de Peguera i la silueta inconfusible del Pedraforca, Montserrat al sud, el Montseny al sud-est i el Collsacabra a l’est, el massís de Montgrony i el Puigmal al nord... Al sud els pobles més propers del pla d’Osona, i al nord els pobles del Bisaura, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora.
Entre Vidrà i Santa Maria de Besora des de Bellmunt

Vaig arribar a Bellmunt, doncs, a la 1 del migdia i, després d’una bona dutxa, vaig dinar. El santuari té restaurant i hostatgeria (telèfon 937447107). Després de dinar, però, es va posar a ploure, primer un petit ruixat i després un bon xàfec. Com que va estar plovent amb més o menys intensitat durant tota la tarda, vaig aprofitar per xerrar una bona estona amb en Jordi, l’ermità, que conjuntament amb en Laurent, porten el restaurant i l’hostatgeria. Menció a part els àpats que vaig gaudir a Bellmunt: cuina catalana, de muntanya, de la de tota la vida, i bé de preu.

Si sou a Bellmunt de negra nit aprofiteu per estar una bona a l’exterior del santuari. L’espectacle de la visió de les llums de Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló, Torelló... és digne de ser gaudit, així com dels pobles i masos més petits al nord del santuari. Després de sopar, doncs, i de gaudir de la contemplació del paisatge nocturn, me’n vaig anar a dormir.



La plana
El Bisaura des de Bellmunt, després de la pluja

Llinda de la porta del santuari. Any 1607

Interior del santuari

Una part del menjador del santuari

La plana des de Sa Reganyada

El Forat Micó en primer terme i el Collsacabra en la llunyania