 |
| Casa medieval del carrer Nou, que era dempeus el 1650 |
Aquest
article és la versió extensa d’un altre d’homònim publicat en el número 29
(desembre 2005) de la revista mensual Celobert en la seva edició de Blanes.
Fa més d’un segle una de les diades principals que es
celebraven a Blanes (la Selva) era la de santa Caterina, el dia 25 de novembre.
La instauració d’aquesta diada a Blanes es remunta a mitjan segle XVII. El 1640
havia esclatat la Guerra dels Segadors, que enfrontava Catalunya i França d’una
banda, contra la monarquia hispànica de l’altra. A una situació de guerra arreu
del Principat de Catalunya s’hi afegí la fam, conseqüència de les males collites,
i la pesta, que provocà una terrible mortalitat entre 1650 i 1654. La pesta
bubònica s’introduí per primer cop als Països Catalans a València, el 1647, on
causà milers de morts. L’epidèmia es va començar a estendre pel Principat l’any
1650.
El primer cas de pesta a Blanes s’esdevingué el 25
de novembre de 1650 “en la festa de la gloriosa verge y martir Sta Catarina”[1]. La primera víctima mortal
de l’epidèmia fou un fill d’en Benet Puig[2]. Aquell dia, “dos
magnífichs doctors en medecina” dictaminaren que a Blanes hi havia “pestilèntia
y mal contagiós”[3].
Els jurats de Blanes es reuniren en consell general
l’endemà a la capella de l’Esperança, que es trobava fora del perímetre de les
muralles de la vila, per deliberar què calia fer[4]. Es nomenà el batlle de
morbo[5], el qual era l’encarregat de prendre les
mesures adequades per frenar l’extensió de la malaltia, i es devia decidir on
s’instal·laria la morberia de la vila, l’indret on es duien els infectats de
pesta i on eren enterrats un cop traspassats. Sabem que a Blanes es va prendre
“per morbaria en temms del contagi la casa y sínia de Pera Fornacha y haga
molta gent en dita horta ho sínia entarada”[6]. El cronista local Jesús
Crous afirma que els jurats de la Universitat de Blanes ordenaren que els
malalts fossin portats al puig d’en Lladó (can Burcet), actualment anomenat
dels Padrets, i que s’enterrés els morts en un cementiri provisional a l’indret
de la vila que actualment s’anomena, significativament, l’Horta de les Ànimes[7].
El professor Jordi Nadal situa entre un 15 i un 20
el percentatge d’habitants del Principat de Catalunya morts per la pesta entre
1650 i 1654. Jesús Crous[8] ens dóna la xifra de 36
morts per a Blanes, un nombre molt reduït per a una població que rondava el
miler d’habitants, i encara més sabent que a la vila veïna de Malgrat
(Maresme), van morir de pesta un mínim de 130 persones entre 1651 i 1653 sobre
una població d’uns 400 habitants[9], i que a una altra població
veïna, Lloret (la Selva), entre els anys 1650 i 1654 hi varen morir de pesta
339 habitants[10]. Jesús Crous, en donar la
xifra de 36 víctimes mortals a Blanes, devia referir-se només a un primer
episodi de pesta circumscrit als darrers dies de l’any 1650.
En una societat fortament religiosa com la de
l’època no és estrany que les desgràcies s’atribuïssin a càstigs divins. Els
jurats de Blanes consideraven que “per nostres delictes, pecats y ofensas que cada dia cometen contra Déu nostre
Sr. la Justísia Divina té la espasa desambeynada contra nosaltres y aquest
poble pera castigar tants grans y atrosos delictes que contra la divina Magt.
havem comesos y cometem, ab tant gran rigor y càstich per nosaltres hen
marescut, com és lo de la pestilèntia y majorment tenint ja experimentat les
grans guerres de aquest Principat y les cruels fams quens apremiala en estos
nostres temps”[11]. Per això creien que per
alliberar-se dels mals que els afligien s’havia de recórrer a la intervenció
divina. Els jurats decidiren de prendre
per “protectora, deffensora, advocada y patrona a la dita Sta. Verge y
Màrtir Santa Catarina”, donat que la pesta havia aparegut la diada d’aquella
santa. Així mateix feren vot d’instituir el 25 de novembre com a festa de
precepte de la vila. A la vigília es celebraven completes solemnes, i l’endemà,
diada de santa Caterina, a l’església, “lo offici ab la acostumada solemnitat y
predica y a Vespres Professo general”[12]. A Malgrat (oficialment
Vilanova de Palafolls fins el segle XIX), arran de la mateixa pesta, van
prendre com a sants protectors sant Joan i sant Pau, i instituïren el vot de
vila d’anar en processó cada 26 de juny fins a la població del costat, Pineda[13].
L’any 1915 a l’església parroquial de Santa Maria
“se celebraren els cultes iguals que’ls diumenges”[14] i cap a finals de la dècada
de 1920 “l’Església conserva la diada com a festa grossa, posant l’Imatge de la
Santa a l’altar major i diguent ofici solemne i misses com els diumenges”[15]. Prova de la solemnitat de
la festa és el fet que fins a principis del segle XX els blanencs no anaven a
treballar aquella diada. Així va ser l’any 1913, en el qual deixà “de treballar
bona part del poble, especialment a la tarde, que quasi fou festa complerta”[16].
En relació amb la diada de santa Caterina també
tenim constància de la tradició d’anar a fer córrer els sogalls (pronunciat “sugais”
en el parlar de Blanes). Els sogalls eren unes cordes gruixudes que es feien
servir per sostenir els catúfols de terrissa de les sínies o porengues.
Les cròniques periodístiques de finals del segle XIX
i principis del XX ens informen que la vigília de santa Caterina els nois
sortien pels carrers amb sogalls encesos i feixos de canyes també encesos les
noies[17]. Aquesta tradició havia quedat reservada
només a les criatures, com a mínim d’ençà de les darreries del segle XIX,
encara que “antigament hi anava tothom de la vila, joves i vells”[18]. En l’època que ens ocupa,
finals del segle XIX i primer terç del segle XX, els infants anaven a les
hortes on hi havia les sínies a comprar els sogalls, i per santa Caterina
sortien amb els sogalls encesos, cantant aquesta cançoneta:
 |
| Dibuix dels "sugais" d'en Josep Pruna i Cortacans |
“Santa Caterina quan va veure el foc, totes les
campanes van tocar a mort. Visca Santa Caterina”[19].
Per santa Caterina també es feien fogueres, encara
que a finals de la dècada de 1920 “ja es de molts anys que no en veiem cap”[20]. Les fogueres s’acostumaven
de fer a “les cases que en lloc de ser nois eren noies”[21]. Aquesta tradició pot ser
una reminiscència dels focs que es devien encendre a Blanes durant la pesta,
per cremar la roba dels empestats, o potser era un record de la processó que es
va començar a celebrar d’ençà que santa Caterina era festa de precepte a la
vila, una processó en la qual els seus participants devien dur atxes enceses.
En tot cas, és clar el simbolisme del foc com a element purificador dels mals
que afectaven a la comunitat.
Per la diada de santa Caterina de 1902 “bonas collas
de noys se veyan serpejant ab els sugays
encesos montanya de Sant Joan amunt y lo mateix pels carrers de la vila, aixís
com també algunas noyas cremant feixos de canyas devant la porta de casa seva,
presentant la festa’l seu carácter típich”[22]. Els infants blanencs, quan
es feia fosc, recorrien la vila i els seus encontorns amb els sogalls encesos:
“Tots recordem de petits l’imponent efecte de la vila tota enllumenada per les
fogueres dels sugais i les excursions nocturnes a les muntanyes que volten la
població”[23].
La tradició dels sogalls de
santa Caterina, com a mínim des dels darrers anys del segle XIX presentava
alguns signes de decadència. L’any 1894, l’aleshores naixent revista “La Costa
de Llevant” en deia això: “Se va perdent poch á poch, la típica costum de fer
correr el sogall la canalleta, en lo dissapte de Santa Catarina; puix aquest
any eren contats los que’s veyen per nostres carrers”[24].
Tres anys després, però, va reviscolar: “La costúm de cremar sogalls los noys y
feixos de canyas las noyas la vigilia de aquesta festa, que havía caygut en
desús de uns quants anys a aquesta part, sembla que ha tornat á revifarse
aquest any, ja que eran moltas las criaturas que aquella diada pagaren tribut á
tant poética tradició”[25].
El costum va anar mantenint-se una bona colla d’anys més, amb força alts i
baixos, fins a principis de la dècada de 1920, tot coincidint amb la creixent
industrialització de la vila (el 1923 començava la seva activitat la gran
factoria tèxtil SAFA) i el considerable augment de població: el “viure, cada
cop més accentuat de ciutat que te la nostra vila”[26].
A més, el costum de córrer els sogalls devia patir algun tipus de restricció
durant la Dictadura de Primo de Rivera, perquè “Recull” titulava així el seu
report sobre la festa el 1929: “Les festes de Santa Caterina prohibides”[27].
En aquest sentit, l’article ens deia “que avui una falsa modernitat s’imposa i
no vacil-la en arreconar tot el que l’hi fa nosa, i veusaqui la causa de que no
es vegessin per Santa Caterina d’enguany les corrues d’infants fent voltar el
sogall, veusaqui perquè ha estat arrabassat aquest imperi d’un dia als petits;
en profit del vianant, per evitar-l’hi espants desagradables, perquè no es
trenqués la monotonia dels seus passeigs cotidians”[28].
Un altre dels elements que
contribuïren a la decadència d’aquest costum fou la manca del seu element
bàsic: els sogalls. L’any 1901 “La costúm de celebrar las vigilias de aquesta
popular diada ab las encesas de sogalls ab las que tant disfruta la jovenalla,
amenassa acabarse y no per falta d’entussiastas per la tradició, sino de
material combustible apropiat,
qu’enguany ha giravoltat ja pobrement”[29].
D’altra banda, “les cases que els suministraven [els sogalls] cada any son
menys i s’acabarà aquesta bonica tradició per manca de material”[30].
No hi havia, doncs, prou sogalls per a tothom qui en volgués.
Des de l’Esbarjo Parroquial i la revista “Recull” el
1930 es va dur a terme un intent per revitalitzar aquesta tradició. Es va
convocar un concurs de sogalls en el qual hi podien participar tots els infants
(nois) que formessin part de l’associació Els Lluïsos i aquells que
sol·licitessin un permís especial a l’Esbarjo. La vigília de Santa Caterina, a
les 5 de la tarda, els infants participants (uns 80[31]) s’havien de reunir a
l’Esbarjo, on se’ls informà dels carrers per on podien passar, i on assajaren
la típica cançó. Tots els nens serien premiats, “siguent preferits els que
portin el Sogai més gros per flamejar
mes i els mes bons cantaires”[32].
Tanmateix, la tradició dels sogalls no va tenir
gaire més continuïtat. Les fonts hemerogràfiques no ens en parlen més d’ençà de
l’any 1930, però tenim constància que es va seguir celebrant fins a l’any 1935[33]. Amb l’inici de la guerra
de 1936-1939 la continuïtat d’aquest antic costum blanenc va quedar
definitivament estroncada.
Ara, tres quarts de segle després de la darrera
vegada que s’havia sortit a fer córrer els sogalls, l’Agrupament Escolta i Guia
Pinya de Rosa de Blanes ha recuperat aquesta tradició amb el nom de cercavila
del foc. El dissabte 20 de novembre de 2010 va ser la data triada per fer
reviure el vot de santa Caterina. A les set de la tarda la cercavila va sortir
de la capella de l’Esperança, per recórrer els carrers més cèntrics de la vila.
Tanmateix, el pas dels anys ha obligat a fer modificacions a l’antiga tradició
per adaptar-la als nous temps i per evitar que les criatures prenguin mal. Els
més grans duien torxes i els nens i nenes fanalets amb espelmes –en comptes dels
tradicionals i potser perillosos sogalls encesos-, acompanyats de la percussió
de les colles de diables de Blanes i Malgrat, la Colla Gegantera amb gralles i
capgrossos i Acció Cultural es Viver de Blanes. Aquell dia la mainada de Blanes
va tornar a cantar l’antiga cançoneta: “Santa Caterina quan va veure el foc,
totes les campanes van tocar a mort. Visca Santa Caterina!”.
[1] Llibre d’Acords de la
Universitat de Blanes 1652-1702 (AMBL). Acta del 26 de novembre de 1650.
[2] CROUS I COLLELL, Jesús, “Blanes. Cronologia històrica Segle III a.C.-Segle XX”,
Ajuntament de Blanes, 1994, pàg. 151
[3] Llibre d’Acords de la
Universitat de Blanes 1652-1702 (AMBL). Acta del 26 de novembre de 1650.
[4] Íbidem
[6] Llibre d’Acords de la
Universitat de Blanes 1652-1702 (AMBL). Acta del 7 de gener de 1653.
[7] CROUS I COLLELL, Jesús, Op. Cit, pàg. 151
[9] FORN I SALVÀ, Francesc, “La
pesta de 1650-1654 a Malgrat: impactes psicològics i demogràfics”, dins
“Matinals. Quaderns d’història local”, nº1, Ajuntament de Malgrat de Mar, 2002,
pàg. 38
[10] NADAL, Jordi, “La població
catalana als segles XVI i XVII”, dins “Història de Catalunya”, volum IV, Ed.
Salvat, Barcelona, 1985. Xifra extreta de la taula de la pàgina 60.
[11] Llibre d’Acords de la Universitat
de Blanes 1652-1702 (AMBL). Acta del 7 de gener de 1653.
[12] Llibre de la Consueta de la
Parròquia de Blanes (Arxiu de la Parròquia de Blanes), pàg. 94
[14] Ens n’informa la revista
“La Costa de Llevant” (5 desembre 1915, nº49), que abastava tots els pobles de
la costa des de Badalona fins a Tossa de Mar.
[15] “Recull” de Blanes, 26
novembre 1927, nº248
[16] “La Costa de Llevant”, 7
desembre 1913, nº49
[17] “La Costa de Llevant”, 28
novembre 1897, nº48. També ens en parla el folklorista i agitador catalanista
blanenc Josep Cortils i Vieta a la seva valorada obra etnològica “Ethología de
Blanes” (Barcelona, 1886, pàg. 66). Cortils ens diu que “en la vigilia, á
entrada de fosch, van las criaturas pe’ls carrers ab sogas de espart y feixets
de canyas encesas, agitantlas y cridant: ¡Viva!
¡Viva Santa Catarina!”.
[18] “Recull” de Blanes, 26
novembre 1927, nº248
[19] “Recull” de Blanes, 26
novembre 1927, nº248
[20] “Recull” de Blanes, 30
novembre 1929, nº338
[21] “Recull” de Blanes, 22 novembre
1930, nº387
[22] “La Costa de Llevant”, 7
desembre 1902, nº49
[23] “Recull” de Blanes, 26
novembre 1927, nº248
[24] “La Costa de Llevant”, 8
desembre 1894, nº 27
[25] “La Costa de Llevant”, 28 novembre 1897, nº
48
[26] “Recull” de Blanes, 22
novembre 1930, nº387
[27] “Recull” de Blanes, 30
novembre 1929, nº338
[28] “Recull” de Blanes, 30
novembre 1929, nº338
[29] “La Costa de Llevant”, 1
desembre 1901, nº48
[30] “Recull” de Blanes, 22
novembre 1930, nº387
[31] “Recull” de Blanes, 29
novembre 1930, nº388
[32] “Recull” de Blanes, 22 novembre
1930, nº387
[33] Segons testimoni d’en Josep
Pruna i Cortacans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada