dimarts, 21 d’octubre de 2014

El català, única llengua oficial de la Catalunya independent



He volgut posar aquest títol tan explícit perquè no hi hagués ni el més petit dubte respecte el posicionament del seu autor, jo mateix, sobre el –suposadament complex i tabú- tema de la oficialitat de la llengua catalana en una hipotètica i desitjada Catalunya independent.



El debat sobre aquesta qüestió, que ja feia mesos que s’havia encetat de manera sobtada i irresponsable per part dels partits polítics majoritaris, les darreres setmanes s’ha fet més viu i polèmic.

Per resumir-ho ràpidament: CiU i ERC han explicitat que una Catalunya independent hauria de donar rang d’oficial al castellà, al costat de la llengua catalana. És evident que aquest anunci és producte d’un electoralisme barroer, a més de perillosíssim. Suposadament, aquestes dues candidatures volen, amb aquest anunci, atreure a les masses castellanoparlants de Catalunya a l’independentisme. Segurament que els que s’han tret de la màniga aquesta proposta ho han fet partint d’una sèrie de premisses falses:

1-      Els castellanoparlants de Catalunya, així com un tot, com una comunitat a part de la resta del poble català, són refractaris a la idea d’una Catalunya independent, i només amb la pastanaga de la oficialitat del castellà s’afegiran al carro de l’independentisme. Com si els castellanoparlants de Catalunya no fossin capaços d’acceptar una Catalunya independent sense els privilegis que la llengua castellana ha adquirit en una terra que no li és pròpia.

2-      Que els independentistes catalanoparlants ens vendríem l’ànima al diable o la nostra mare per un plat de llenties a canvi d’aconseguir la independència, a qualsevol preu, encara que aquest preu sigui el de la pervivència del règim lingüístic opressor actual al nostre país, que porta la nostra llengua a l’extinció en unes quantes dècades, tal com ho denuncien els més preclars i reconeguts lingüistes. És que potser s’han pensat, els defensors de la oficialitat del castellà en una Catalunya independent, que els independentistes de sempre, els que durant dècades hem mantingut encesa la flama del país i de la llengua, aplaudiríem aquesta maniobra sense badar boca o –els menys abrandats- sense caure en el pessimisme i el desànim, perillosíssims per al “procés”?

Darrerament, l’independentisme organitzat –teòricament- al marge dels partits polítics també s’ha apuntat a la “moda” de la oficialitat del castellà en una Catalunya independent. La campanya “Ara és l’hora”, en la seva Gigaenquesta inclou una cinquena –de sis- pregunta que diu el següent:
 
“Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n'opina?” 

Les respostes possible són només dues, a diferència de les altres cinc preguntes, que en tenen tres:

“A: És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.”

“B: El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües, el català, el castellà i moltes més.”

Així, no et donen la possibilitat de respondre una hipotètica i assenyada opció C, que podria dir alguna cosa així:

“C: Vull el català com a única llengua oficial de Catalunya, excepte a l’Aran, on la llengua oficial ha de ser l’occità o aranès”.

En definitiva, un independentisme acomplexat i continuador de l’ “statu quo”, un independentisme que no és res més que el regionalisme i el colonialisme espanyols adaptats als nous temps de predomini de l’independentisme, vol que en aquest país no canviï res en matèria lingüística. Si l’Estatut de Catalunya actual fa del català i el castellà llengües cooficials, doncs, endavant, no canviem res! Això diu aquest independentisme que vol convertir la Catalunya independent en una Espanyeta, una Espanya en miniatura. 

Aquest independentisme oficial no fa res més que legitimar el genocidi lingüístic i cultural exercits contra la nostra llengua per Felip V, Primo de Rivera, Franco i tots els successius règims governamentals espanyols que durant els segles XVIII, XIX, XX i XXI han maldat per la desaparició de la nostra llengua.

Si el que volem és fer el ridícul a nivell europeu fent oficial la llengua dels nostres opressors al nostre país, una llengua que no té cap base territorial històrica al Principat, doncs endavant, riem-los les gràcies a aquests irresponsables que volen fer oficial a la Catalunya independent la llengua que, si les coses no canvien, en unes dècades haurà substituït el català com a llengua de Catalunya. És que potser lituans, letons, estonians, eslovens, eslovacs, macedonis, etc... han fet oficial als respectius nous estats la llengua del país que els oprimia i feia córrer el risc de la desaparició a la llengua autòctona, encara que aquesta llengua forana fos la llengua materna d’una part de la població? Evidentment que no.

Si, per contra, ens estimem la llengua dels nostres pares, dels nostres avis i besavis o, si més no, ens estimem la llengua ancestral d’aquest país, encara que els nostres avantpassats haguessin vingut d’altres terres, lluitarem per la oficialitat única del català i no ens deixarem enredar pels cants de sirena d’uns polítics irresponsables que no ens mereixem com a poble digne i mil·lenari que som.

6 comentaris:

Llibres nacionalistes ha dit...

Totalment d'acord, a mi és un tema que em treu de polleguera.

Gica ha dit...

100% d'acord, noi. Em permetries publicar un article sobre aquest mateix tema? Gràcies.

Gica ha dit...

100% d'acord, noi. Dic "noi" perquè ja n'he fet 65. Em deixaries publicar al teu bloc (sobre el mateix tema)? Espero la teva resposta. Gràcies.

Fèlix Rabassa ha dit...

Perdó per contestar tant tard. Sobre publicar al meu blog, Gica, pots fer comentaris als meus articles sempre que vulguis. Moltes gràcies per seguir La Renaixensa!

miquel ha dit...

Molt bon article. Jo també em vaig mosquejar amb això de la Gigaenquesta. vaig veure el mateix que tu. Em vaig posar en comunicació amb els responsables de la Gigaenquesta i de la campanya. Em reconeixien que tenia raó, però van al·legar si fa no fa el que tu insinues. Inclús em va escriure en Jaume Marfany donant-me la raó i dient-me que canviarien les respostes. Bé, van fer una nova versió que tampoc oferia la possibilitat de defensar l'oficialitat única del català i, a més a més, no la van imprimir a temps. Total, que els vaig engegar i em vaig esborrar de voluntari per fer les enquestes al carrer.

Miquel Pubill ha dit...

ben cert tot el que ens expliques.