Francesc Macià, 150 anys del seu naixement

El 21 d’octubre de 1859 va néixer a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) en Francesc Macià i Llussà, fill del negociant d’oli Joan Macià i de la seva esposa Maria Llussà, tots dos de les Borges Blanques (les Garrigues).

El jove Francesc Macià, acabat el batxillerat, ingressà a l’Acadèmia Militar de Guadalajara (Castella) l’any 1876, inici d’una carrera militar com a enginyer que el portà fins el grau de tinent coronel de l’exèrcit espanyol, ascens que aconseguí l’any 1904.

Aquesta fulgurant carrera militar es veié, però, colpida per l’assalt d’un grup d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” el 25 de novembre de 1905. Francesc Macià fou l’únic oficial de l’exèrcit espanyol que negà el seu suport a l’acció dels militars de Barcelona. Tot seguit, arran de la formació de la gran plataforma política de la Solidaritat Catalana, que aplegava la majoria de forces polítiques catalanes contra la Llei de Jurisdiccions que el govern espanyol aprovà (i que venia a legitimar l’assalt dels periòdics catalans i, en general, el clima anticatalanista generat arreu de l’Estat espanyol), Macià s’uní al nou moviment unitari català, fet que generà veritable estupor per part de l’estament militar espanyol. No es concebia que un membre de l’exèrcit espanyol fos proclamat candidat per una llista electoral catalanista. Efectivament, Macià fou proclamat candidat de la Solidaritat pel districte de les Borges Blanques. Així, i després d’una victòria aclaparadora en el seu districte a les eleccions del 21 d’abril de 1907, Macià fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Solidaritat Catalana.

Aquesta conversió de Macià al catalanisme era el primer pas en la transformació del pensament d’un home que, de sempre, s’havia sentit profundament català i que, ara, començava a concretar políticament aquest sentiment. Endemés, aquesta actitud li costà el seu desitjat ascens al grau de coronel, ascens al qual renuncià “per son amor a la terra catalana a la qual hi dedica tot el seu cor y la seva ànima”, segons el diari “La Veu de Catalunya” del 12 de desembre de 1908.

Proper a la Lliga Regionalista en els seus primers passos dins el catalanisme, Francesc Macià, diputat per les Borges Blanques s’anà acostant, a partir de la dècada de 1910, als postulats del catalanisme republicà, però també als nuclis catalanistes radicals propers a la Unió Catalanista del doctor Domènec Martí i Julià.

En aquesta ràpida evolució hi va tenir a veure el context polític català i internacional, amb la Primera Guerra Mundial, que posà d’actualitat el tema de les nacions sense estat, i també la insurrecció de Pasqua d’Irlanda de 1916 contra els britànics. La radicalització del seu catalanisme va tenir molt a veure amb la influència ideològica que sobre ell van exercir els seus amics lleidatans Humbert Torres i Alfred Perenya, nacionalistes republicans, i sobretot la d’Enric Arderiu, historiador, arxiver, activista cultural de la Lleida de principis de segle XX, i per damunt de tot, gran amic de Macià.

L’evolució del catalanisme de Macià vers l’independentisme ja s’havia materialitzat el 1918, any en què, des del seu escó del Congrés dels Diputats espanyol, el dia 5 de novembre, digué sense embuts:

“Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura”.

En aquells anys es començà a forjar el Macià insurreccional. Entre finals de 1918 i les primeres setmanes de 1919 centenars de joves nacionalistes catalans sortiren als carrers de Barcelona per celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial, cridant consignes catalanistes i independentistes, essent atacats per la policia i grups d’ultradreta espanyolista. Dos joves catalanistes foren assassinats, i allí començà a actuar Macià i els seus grups de lluita urbana, els escamots, atraient policia i provocadors espanyolistes a la plaça de Catalunya on, segons testimoni de Joan Alavedra, “els escarmenten”.

El 1919 es donava a conèixer la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), partit nacionalista català i obrerista encapçalat pel diputat Macià, que continuava essent elegit, any rera any, pel districte de les Borges Blanques. La FDN fracassà electoralment i la convocatòria d’una Conferència Nacional Catalana que es celebrà a Barcelona els dies 3 i 4 de juny de 1922, i que aplegà en un mateix fòrum tots els sectors polítics nacionalistes donà la oportunitat per a la creació d’un nou moviment semiclandestí, Estat Català, l’estratègia del qual combinava la via política i la via armada a la independència de Catalunya.

Pocs dies abans, Macià havia visitat Blanes, en concret la Joventut Catalanista, en el local social de la qual “dirigí paraules d’encoratjament als joves allà congregats” (“Recvll” 20 maig 1922, nº36), en el seu afany d’apropar-se al jovent més conscienciat nacionalment.

L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923 l’obligà a exiliar-se (juntament amb molts altres militants d’Estat Català) a l’Estat francès. Des d’allí Macià organitzà l’intent d’invasió de Catalunya d’uns quants centenars de militants d’Estat Català amb la intenció de proclamar la República Catalana independent els primers dies de novembre de 1926, els coneguts com a fets de Prats de Molló. El projecte fou finançat en part pels catalans d’Amèrica i amb la fortuna de la seva esposa, Eugènia Lamarca.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la del nou règim del general Berenguer, i després de recórrer Europa i Amèrica cercant suports per a la causa de la independència de Catalunya, el març de 1931 integrà Estat Català en una nova plataforma catalanista i republicana, Esquerra Republicana de Catalunya, les llistes de la qual sortiren vencedores a Catalunya de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
Amb la fugida del rei Alfonso XIII, Macià proclamà la República Catalana el 14 d’abril, abans que a Madrid es proclamés la República Espanyola. Tanmateix, les pressions de Madrid obligaren a Macià a transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya, fet pel qual fou titllat de traïdor per certs sectors de l’independentisme.

Fou elegit president de la Generalitat, càrrec que ocupà fins a la seva mort el dia de Nadal de 1933. El seu enterrament fou una gegantina mostra de dol per part del poble català. Centenars de milers de persones sortiren als carrers de Barcelona en la manifestació més gran de dol per la mort d’un home que Catalunya mai hagi viscut, per a acomiadar-se del personatge més important de la nostra història contemporània, estimat per gairebé tots els catalans de la seva època per la seva integritat, el seu sentit social i la constància i l’abnegació de la seva lluita per Catalunya.

Imatges: Full de l’independentisme català amb motiu de l’11 de setembre de 1918; portada del llibre “La Catalogne rebelle”, editat per Estat Català després dels fets de Prats de Molló de 1926.

Publicat amb el títol “Francesc Macià, una vida per Catalunya. En el 75 aniversari de la seva mort” a “Celobert” a les seves edicions de Blanes (nº64 desembre 2008), Lloret de Mar (nº40 desembre 2008) i Malgrat de Mar (nº18 desembre-gener 2008-2009).


Bibliografia i altres fonts consultades:

Jardí, Enric “Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931)”, Editorial Aymà, Barcelona,
“Recvll” de Blanes, 20 maig 1922, nº36
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006

“Guifré 897. L’origen de la nació”, d’Oriol Garcia i Quera

Totes les nacions occidentals tenen un “pare de la pàtria”, un personatge que, perdut en els boirosos temps medievals, constituí el nucli originari de la nació moderna. A Catalunya, aquest personatge és el comte Guifré I. L’Oriol Garcia i Quera va triar aquest “homenot” de la nostra història medieval per protagonitzar un còmic que ens transporta a un temps d’espases i cotes de malla, al moment en què la llegenda ens descriu la creació de la senyera de la nostra pàtria, fruit de la unió de la sang del comte i l’or del seu escut.

El guió de “Guifré 897. L’origen de la nació” (Editorial Casals, 2006) ha comptat amb l’assessorament del prestigiós historiador medievalista Josep Maria Salrach, que garanteix la impecable rigorositat històrica de l’obra, una constant en tota la bibliografia de l’autor. Cal afegir que el còmic compta amb un text introductori en el qual se’ns situa a la Catalunya de l’època, una colla de comtats a la frontera entre l’Imperi Franc i l’Al-Àndalus musulmà.

Com el nom del llibre ens indica, la història s’endinsa en la gènesi de la nació catalana, fa més de mil anys, quan el comte Guifré I de Barcelona, dit “el Pelós”, es lliurà a la unificació dels comtats i a la repoblació de la Catalunya Vella, despoblada per les constants incursions andalusines. L’obra es centra en els darrers dies de la vida del comte (al qual la llegenda li atribueix l’origen de les quatres barres, escut del Casal de Barcelona que amb el temps esdevingué ensenya nacional) i en el seu enfrontament a la vall de Lord amb el valí de la Lleida musulmana, el jove Llop Ibn Muhàmmad, el qual posava en perill l’obra repobladora del Pelós. L’autor introdueix el personatge de l’Emma, filla del comte Guifré, que en el futur seria la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, com un dels eixos argumentals de l’obra.

Un còmic històric que, com tots els que firma l’Oriol Garcia i Quera, és d’allò més recomanable per a tots els públics, joves i no tant joves, i per a tothom que vulgui conèixer la nostra història tot passant una bona estona amb la seva lectura i les seves il·lustracions.

L’Associació Catalana de Beneficència (1908-1909). Els inicis d’una entitat d’ajuda als catalanistes represaliats

El professor Jaume Colomer explica el naixement de La Reixa, la primera entitat d’ajuda als catalanistes empresonats i perseguits per les seves activitats patriòtiques, en la seva obra de referència sobre la gènesi del catalanisme radical. Segons Colomer, La Reixa, entitat adherida a la Unió Catalanista (UC), “es convertí en una instància de coordinació dels sectors catalanistes més radicals”, les activitats de la qual es trobaven en el punt de mira de la policia espanyola. Això motivà que el 1903 l’entitat s’autodissolgués com a tal i passés a convertir-se en Comissió Benèfica de la UC, per tal de mantenir les seves activitats més a recés de les perquisicions policials.

En aquest context de persecució, i amb l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 1906, el gener de 1908 la policia espanyola escorcollà l’estatge de La Reixa, situat a la seu de la UC, detenint-ne el secretari, Lluís Manau, i el president, Josep Soronellas. La policia trobà a la seu de la UC un “símbol estrany”, un llaç per a les solapes amb les quatre barres, un triangle i una estrella, un clar precedent a la bandera estelada.

Mesos després, el setembre de 1908, la Comissió Benèfica de la UC demanava solidaritat amb dos catalanistes represaliats per les autoritats, en Josep Baró, de Figueres, i dos joves de l’Associació Nacionalista de Calella, pels quals la Comissió havia obert les respectives subscripcions per ajudar-los econòmicament (M, 3 setembre 1908, nº82).

Pocs dies abans, però, havia nascut una nova entitat que venia a substituir a La Reixa i a l’esmentada Comissió Benèfica de la UC en les seves funcions: era l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), el primer president de la qual era Vicenç Albert Ballester i Camps (que havia estat soci protector de La Reixa i que més endavant, el 1918, creà l’estelada tal com la coneixem avui). Aquesta entitat, adherida a la UC, va quedar constituïda oficialment el 22 d’agost de 1908, ara ja en fa cent anys, i tenia com a objectiu “socorrer a empresonats catalans i, en cas d’esser possible y necessari, a llurs families; ademés podía fer extensius els seus socors a tot accident que relacionat ab l’esperit d’aqueixa Associació pesi a qualsevol catalá” (M, 23 octubre 1908, nº89). En formaven el Consell Directiu el seu president, Vicenç Albert Ballester; Carles Zanni, vice-president; Josep Catarineu, tresorer; Joan Estallé (o Esteller), comptador; Manuel Pagès i Josep Viladecans, secretaris; Jacint Garriga, bibliotecari; R. Pla i Armengol, Lluís Marsans, Josep Arbós i Arbós i Vicenç Escoté, vocals (GN, 10 octubre 1908).

Existien, doncs, dos grups diferents vinculats a la Unió Catalanista que tenien com a objectiu la solidaritat amb els catalanistes perseguits: en primer lloc, la Comissió Benèfica de la UC, que era un apèndix d’aquest partit; i en segon lloc l’ACB, una associació independent, però adherida a la UC. Sabem que la Comissió Benèfica i l’ACB van coexistir, encara que no podem establir quant de temps, tot i que pensem que ben poc. Aquesta coexistència motivà que en determinats moments la presència dels dos grups recollint fons per als perseguits esdevingués poc funcional. En aquest sentit, els beneficis de la festa benèfica pro-represaliats organitzada l’11 de setembre de 1908 pel sindicat catalanista Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) es repartiren entre la Comissió Benèfica, l’ACB i una subscripció popular oberta per la publicació “Metralla”. El Consell Directiu del CADCI es queixava d’aquest repartiment, perquè “fora molt més satisfactori que sols hi hagués una caixa per atendre les necessitats de Beneficencia” (M, 23 setembre 1908 nº85).

L’ACB, una entitat sorgida a Barcelona però que tenia com a àmbit d’actuació tota Catalunya, es lliurà a la propaganda de la seva causa arreu del territori i a la coordinació dels diversos actes de solidaritat (festivals benèfics, subscripcions populars...) amb els catalanistes empresonats, exiliats i encausats judicialment i llurs famílies. L’11 de Setembre de 1908, per exemple, i amb motiu dels actes de la Diada Nacional, l’ACB repartí una fulla en què es sol·licitaven diners per als perseguits. Pensem que l’ACB es posava en contacte amb les entitats catalanistes d’arreu del territori, les animava a organitzar activitats destinades a la recaptació de fons, i posteriorment recollia els diners procedents de festivals i subscripcions, per després repartir-los entre els catalanistes represaliats. Així ho veiem en aquesta notícia apareguda a la secció de Blanes de “La Costa de Llevant”:

“Subscripcions patriótiques.- Corresponent á l’invitació de la "Societat de beneficencia catalana" s’ha obert llista de subscripció á favor dels presos y exilats catalans en l’hostatge del Orfeó [de Blanes]”. També se’n va obrir una al Centre Republicà de Blanes (LCDL 24 octubre 1908).

En d’altres casos, a l’inversa, l’ACB aportava diners a subscripcions obertes, com ara la oberta per “Metralla” a benefici dels seus periodistes Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana (M, 29 octubre 1908 nº90).

Sabem també que l’ACB va rebre diners dels catalans d’Amèrica, aleshores ja força actius en el seu catalanisme integral proper a l’independentisme. Els catalans de l’Havana enviaren 140 pessetes per a l’ACB i 140 més per a la subscripció de “Metralla” esmentada abans (M, 29 octubre 1908 nº90).

A principis de novembre de 1908 s’havia de celebrar a Barcelona un important festival organitzat per recollir diners per a l’ACB:

“El prop vinent diumenge, a les nou de la nit, tindrá lloc en el Frontó Comtal un gran festival dedicat a la Associació Catalana de Beneficencia. La festa promet esser lluidíssima donat lo variat dels elements que hi pendrán part. Hi figuren l’agrupació "La Dança" i el Gimnás Vila, l’Agrupació Rakú, el Club Koma, l’Orfeó del Foment Artistic de Sans, l’Orfeó Gracienc, la Cobla Sureda, l’Orquesta Armónica Barcelona, i les cansons acompanyades per aquesta orquesta serán cantades per la distingida contralt Na Dolors Portella. / Lo benéfic del festival fa esperar que será un éxit. [...]” (M, 5 novembre 1908 nº91).

El març de 1909 l’ACB s’adheria a la campanya pro-presos i exiliats polítics iniciada per “El Poble Català” i liderada per l’entitat catalanista Sang Nova del barri barceloní d’Hostafrancs. J. Esteller (que suposem que és el Joan Estallé que era comptador de l’entitat) fou el delegat de l’ACB a la Comissió executiva endegada, juntament amb d’altres entitats, per desenvolupar aquesta campanya (M, 26 març 1909 nº111).

L’ACB també fou víctima de la repressió contra la qual lluitava. Com hem dit abans, la Diada de l’Onze de Setembre de 1908 aquesta entitat publicà i repartí una fulla en què es demanaven donatius per als catalanistes perseguits i empresonats. Aquesta fulla va ser denunciada pel fiscal, dictant-se auto de processament i presó per al president (Ballester), caixer (Catarineu) i secretari (Pagès) de l’ACB, que l’havien signat, per apologia de delictes contra la nació espanyola (GN, 19 setembre 1908). La denúncia fou presentada tot just després de l’11 de setembre, “després de ser sellada la fulla [...] i donada ordre de buscar als firmants de la mateixa” (M, 17 setembre 1908 nº84). Un cop empresonat, en Vicenç Albert Ballester refusà un indult que se li oferia (M, 23 octubre 1908 nº89). Els tres membres de l’ACB encausats van ser absolts després d’un judici oral celebrat, aproximadament, entre finals de desembre de 1908 i els primers dies de gener de 1909, essent defensats pels lletrats Antoni Sansalvador (Ballester), Francesc Albó (Catarineu) i Salvador Millet (Pagès). El fiscal va recórrer la sentència al Tribunal Suprem espanyol (GN, 9 gener 1909 nº373).


Fonts consultades:

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna, Barcelona, 1995
“Gent Nova” de Badalona (GN), anys 1908-1909
“La Costa de Llevant” (LCDL), 24 octubre 1908
“Metralla” (M), anys 1908-1909

Publicat a "Celobert" Blanes (nº62, octubre 2008), "Celobert" Malgrat (octubre 2008), i "Celobert" Lloret (gener 2009).

Imatges: Els catalanistes eren perseguits arran de la Llei de Jurisdiccions (“Metralla”, 10 setembre 1908, vuitè número extraordinari, pàg. 1 - Biblioteca de Catalunya); En Vicenç Albert Ballester i Camps, primer president de l’ACB (procedència: Gran Enciclopèdia Catalana).

Deu mil catalans a Brussel•les

Davant l’actual escenari polític català, dominat per l’espanyolisme més descarat i la mediocritat i la deixadesa més desesperants dels qui es diuen independentistes, la societat catalana ha començat a deixondir-se, a reaccionar davant la constatació que la nació s’està acostant a una cruïlla històrica: podem triar el camí recte, dreturer cap a la plena realització social, econòmica i cultural de la nostra nació, és a dir, el de la independència per a Catalunya; o bé podem precipitar-nos cap a un dolç suïcidi col·lectiu que comportarà la desaparició de la llengua catalana, la nostra ràpida decadència intel·lectual i la més completa de les marginalitats econòmiques, reduïts a ser perifèria d’Espanya.

Un estol de catalans, però, sense el suport de cap institució i amb una considerable precarietat de mitjans, s’ha proposat aixecar el país del no-res al qual l’han abocat els governs de fora i els governets colonials d’aquí. Desenes, centenars, milers de catalans s’han posat a treballar des del món de l’associacionisme en una tasca sorda i de formiga, però sòlida al capdavall per a assolir el desitjat objectiu d’esdevenir un país lliure, en definitiva, un país normal.

Una de les iniciatives sorgides darrerament des de la societat civil catalana és la que porta per nom “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació”. La iniciativa pretén organitzar una manifestació de catalans (10.000 és la xifra de manifestants que es pretén assolir) a Brussel·les per fer sentir a Europa les veus que reclamen la independència de la Nació Catalana. La idea sorgí a internet, arran de la publicació de l’article “Perplex jo?” en el blog de l’Enric Canela, i la data en què es celebrarà la manifestació (sota el lema “Volem un estat propi”) pels carrers de la capital de l’estat belga i seu de les principals institucions europees serà el dissabte 7 de març. Els organitzadors de la manifestació prenen com a exemple l’èxit de les dues grans manifestacions organitzades per la Plataforma pel Dret de Decidir a Barcelona el 18 de febrer de 2006 i l’1 de desembre de 2007 i creuen que “pot ser una fita històrica si tots ens hi impliquem”.

El cantautor Gerard Sesé, fins i tot, ha composat desinteressadament una cançó que esdevindrà l’himne de la manifestació, que porta per títol “10.000 a Brussel·les”. A més, s’ha constituït un grup de suport a aquest fenòmen al facebook, que de moment porta uns 4.000 adherits.
La iniciativa, constituïda en associació, és de caràcter transversal i és oberta a tothom que desitgi el dret a l’autodeterminació per a la nostra nació. En aquest sentit, l’objectiu de la manifestació és, d’una banda, que l’autodeterminació de la Nació Catalana comenci a figurar en l’agenda política internacional i, de l’altra, que els partits polítics catalans s’adonin de la força i la capacitat de convocatòria del sobiranisme i, en conseqüència, es declarin a favor de la independència, la incloguin en el seu programa i treballin per aconseguir-la.

El passat 20 de desembre es va constituir la plataforma de delegats de “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació” a les comarques gironines, a la qual tothom qui estigui interessat en participar en aquesta iniciativa i viatjar a Brussel·les el proper 7 de març pot adreçar-se, escrivint a l’adreça electrònica deumil.girona@gmail.com o bé trucant a en Pere (678.165.020) o en Joan (639.901.281). Per a més informació hom pot visitar el web de la campanya,

http://www.deumil.cat/

Per al viatge s’estan preparant diversos vols i autocars, i també hi ha la possibilitat d’un viatge en tren des de Perpinyà.

La Llei de Jurisdiccions i la repressió contra el primer catalanisme

La força creixent del catalanisme cultural i sobretot polític la primera dècada del segle XX ben aviat va esparverar els diversos governs espanyols, que hi veien un perill per a la unitat de l’Estat després de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898. El catalanisme era titllat de “separatista” per les autoritats espanyoles i, per tant, la premsa catalanista i els actes públics organitzats pels catalanistes, de bon principi van ser al punt de mira del poder. Des de finals del segle XIX les autoritats es van proposar de reprimir el naixent moviment nacional català. Emblemàtic d’aquesta repressió fou l’episodi de la detenció a Barcelona de trenta joves que homenatjaven el monument a Rafel de Casanova l’11 de setembre de 1901. Els joves detinguts seguidament formaren La Reixa, una entitat propera a la Unió Catalanista (UC) de suport als catalanistes víctimes de la repressió per part de les autoritats espanyoles.

L’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906, una llei d’excepció pensada per castigar delictes d’opinió, comesos contra la pàtria, la bandera i l’exèrcit espanyols, no va fer més que intensificar la repressió exercida contra el catalanisme. La Llei tenia aquests dos articles, entre d’altres:

“El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1).

“Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2).

La detenció de periodistes i la clausura de publicacions periòdiques catalanistes, ja força corrents abans de la Llei de Jurisdiccions, arribaren a ser habituals a partir de l’any 1906.

Josep Maria Folch i Torres, col·laborador del setmanari nacionalista “La Tralla” (la revista que més va patir repressió pel seu catalanisme), es va haver d’exiliar dos anys (1906-1908) a l’Estat Francès, a Perpinyà (el Rosselló) i París, perseguit pels seus articles. El 1908, el director d’“El Poble Català”, Secundí Puig de Franch, fou condemnat a vuit anys de presó “per delicte de lesa majestat”, i Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana, redactors de “Metralla”, revista satírica vinculada a la UC i succesora de “La Tralla”, a dos anys, quatre mesos i un dia. Aquesta és una petita mostra dels catalanistes represaliats entre 1907 i 1909, a banda dels suara esmentats:

Trinitat Monegal es passà dos mesos a la presó. El catalanista figuerenc Josep Baró fou condemnat a tres anys de presó per haver publicat un article a la revista “Empordà”. El també figuerenc Francesc Presas fou denunciat per haver repartit un full on demanava l’alliberament d’en Josep Baró: es va haver d’exiliar a Perpinyà per eludir l’acció judicial. L’intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, nacionalista republicà, fou denunciat per ultratges a Espanya presumptament pronunciats en una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Vuit joves de l’Associació Nacionalista de Calella de la Costa es van haver d’exiliar a Perpinyà el 1908 després de ser processats per haver representat l’obra de teatre “L’article quinze”, en la qual hom hi va voler veure insults a Espanya i a l’exèrcit espanyol.

És significatiu de l’estat de persecució que vivia la premsa catalanista en aquells anys el comentari del redactor de la revista “La Costa de Llevant” en parlar de les condemnes a en Puig de Franch i a en Quintana i en Llangort de “Metralla”: “Sentím els contratemps dels companys y dels confrares. Cal prevenirse pera no caurer á la ratera”, tota una crida a la prudència o a l’autocensura per evitar-se problemes amb les autoritats.

En d’altres casos, malauradadament també força habituals, la sanció era econòmica, i era llavors quan el moviment associatiu catalanista es posava en marxa per recaptar els diners necessaris per pagar la multa, mitjançant subscripcions populars, organitzades per entitats catalanistes locals, pel catalanisme d’esquerra del Centre Nacionalista Republicà (CNR) i per les entitats formades sota l’aixopluc de la UC per ajudar els catalanistes represaliats. Algunes d’aquestes subscripcions rebien diners dels nuclis de catalans d’Amèrica, seguint l’exemple del nacionalisme irlandès, que rebia bona part del seu finançament dels irlandesos de l’emigració al Nou Continent.

D’altra banda, el moviment nacional català generà una entitat nascuda específicament per lluitar contra la repressió governativa i donar ajut als represaliats, l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), constituïda oficialment el 22 d’agost de 1908, entitat adherida a la UC que substituïa a La Reixa, abans esmentada, en aquesta tasca.

A principis de 1909 el diari “El Poble Català”, òrgan de premsa del Centre Nacionalista Republicà, inicià una campanya pro-amnistia per als presos i exiliats polítics. Aquesta campanya s’organitzà formalment en una Comissió executiva el mes de març de 1909, liderada per Sang Nova, entitat catalanista republicana del barri d’Hostafrancs de Barcelona. Abans, però, ja s’havien organitzat actes arreu del país per recaptar fons per als catalanistes represaliats, com un festival celebrat a la Bisbal d’Empordà el 8 de novembre de 1908, o un altre d’anunciat per a principis de novembre del mateix any al Frontó Comtal de Barcelona.

D’altra banda, des de les pàgines de la revista catalanista integral “Metralla” es denuncià la manca de col·laboració en la campanya “pro-presos i exilats” per part del catalanisme conservador proper ideològicament a la Lliga, i en concret del diari “La Veu de Catalunya”. Poc després, el mes d’abril de 1909, arribà una amnistia governamental per als empresonats per delictes d’opinió, de la qual es van beneficiar els presos i exiliats catalanistes. Segons declaracions d’un membre de la Comissió executiva de la campanya pro-presos, “l’amnistía no hauria estat otorgada sense l’agitació del poble”.

La Llei de Jurisdiccions (que no es derogà fins la proclamació de la República el 1931) intensificà encara més, a partir de 1906, la repressió del sistema judicial i militar espanyol contra el catalanisme. Aquest augment de la repressió, tal com ho recordava el professor Jaume Colomer, contribuí a fer avançar ideològicament el catalanisme de base popular vers l’independentisme.

Fonts consultades:

Colomer, Jaume “La Unió Catalanista i la formació del nacionalisme radical (1895-1917) (L’obra del doctor Martí i Julià)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1984

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995

Folch i Torres, Josep Maria “Cavalcant l’ideal. Articles de batalla”, a cura d’Eulàlia Pérez Vallverdú, Cossetània Edicions, Valls, 2004

“Gent Nova”, setmanari de Badalona, 19 setembre 1908

“La Costa de Llevant” (LCDL), any 1908 (AMBL)

Llorens i Vila, Jordi “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992

“Metralla”, anys 1908-1909

Per consultar el text sencer de la Llei de Jurisdiccions a Internet:

http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau21/jurisdic.htm

Imatge: Per als catalanistes de 1908, el poble català seguia essent oprimit del 1714 ençà. Procedència: “Metralla”, 10 setembre 1908, vuitè número extraordinari, pàg. 1 (Biblioteca de Catalunya).

Article publicat a "Celobert" Blanes, nº61 (setembre 2008), "Celobert" Malgrat, nº15 (agost 2008), "Celobert" Lloret, nº37 (agost 2008).

A Blanes i als Països Catalans fem cagar el tió!

Els darrers anys hem estat testimonis de la introducció massiva a la nostra terra d’una sèrie de costums que ens són alienes, producte del procés de globalització cultural i econòmica que viu el planeta. Arreu del món s’imposen els models culturals anglosaxons i els Països Catalans, desgraciadament, no en són una excepció. A la nostra nació, però, els efectes negatius d’aquest fenòmen fan encara més mal, donat que la llengua i la cultura catalanes, a casa nostra mateix, viu un procés de marginalització i apartheid cultural a favor de la llengua i la cultura espanyoles. Veiem, doncs, com el dia de Sant Valentí, el Halloween o el Pare Noel s’estan introduint amb calçador al nostre país, quan ja tenim festes pròpies que fa generacions que es celebren a la nostra terra: la diada de Sant Jordi, Tots Sants i fer cagar el tió.

Centrant-nos en les festes de Nadal, fa uns anys hem vist un gran auge de la figura del Pare Noel als Països Catalans. En veiem de drap penjats als balcons, en veiem a les botigues, a la televisió... A Blanes també n’hi ha per tot arreu. Fa pena veure com molts botiguers en posen als seus establiments, menyspreant (potser involuntàriament) la tradició blanenca i catalana de fer cagar el tió i traient-se de la màniga un personatge que no té res a veure amb la forma de ser del nostre poble i del qual els nostres avis ni tan sols no n’havien sentit a parlar, perquè ells ja en tenien prou amb fer cagar el tió i anar a rebre els reis mags.

Encara sort d’Acció Cultural es Viver a Blanes, que davant d’aquest procés de substitució cultural i de pèrdua de referents blanencs i catalans, el 2003 va començar a organitzar un cagatió popular cada dia 24 de desembre, vigília de Nadal, que atreu cada any centenars d’infants de Blanes i de pobles dels voltants. A desgrat d’aquesta feina desinteressada de recuperació dels referents culturals propis, que representa una important contribució a la idea de fer poble i fer país, encara hem de veure comerços d’aquí (segurament en molts casos per ignorància) que segueixen promocionant el Pare Noel i tota la parafernàlia de rens i trineus que, evidentment, no tenen res a veure amb la tradició d’un país mediterrani i relativament càlid com el nostre.

Ras i curt, la tradició del Pare Noel no és d’aquí i és tan absurd i recargolat veure Pares Noels repartint joguines als nens i nenes catalans com ho seria veure la canalla novaiorquesa o londinenca fent cagar el tió i cantant “Tió, tió, caga turró...”.

Esperem que tots aquells catalans que com autòmats segueixen promocionant el Pare Noel “perquè tothom ho fa”, pensin una mica per ells mateixos i com a catalans, i se’n recordin de quan eren petits i feien cagar el tió amb els seus avis.

Imatges: Pare Noel patètic penjat en un carrer de Blanes; El Tió de Blanes d'Acció Cultural es Viver.

“Pallars 1487. El darrer comtat” d’Oriol i Núria Garcia i Quera

Esplèndid el darrer còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera (aquesta vegada amb el guió de la seva germana, la periodista i escriptora Núria Garcia i Quera), “Pallars 1487. El darrer comtat” (Editorial Casals).

L’obra ens narra la resistència desesperada de la casa comtal del Pallars, encapçalada pel comte Hug Roger III i la seva esposa Caterina Albert, enfront de les ànsies expansionistes dels monarques de Castella i Catalunya-Aragó, Isabel i Ferran que, en ple procés d’extinció de l’Al-Àndalus, pretenien absorbir també el Pallars, el darrer comtat independent català.

El comte de Pallars, Hug Roger III, després d’haver-se posat al costat de la Generalitat durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que l’enfrontà amb la monarquia catalano-aragonesa (regida per la dinastia Trastàmara), torna a prestar vassallatge a la monarquia, en aquest cas a Ferran d’Aragó, fill de Joan II. Però el comte Hug Roger es sent traït per la monarquia, que afavoreix els desitjos de la família dels Cardona d’emparar-se del Pallars. Aquest fet provoca que s’iniciïn de nou les hostilitats entre els Cardona, amb el suport de la monarquia, d’una banda, i el comte del Pallars, de l’altra.

El còmic ens mostra l’heroica resistència de l’exèrcit pallarès, comandat per Caterina Albert, esposa d’Hug Roger, i els seus lloctinents.

Com en d’altres obres de l’autor, a “Pallars 1487” hi reflecteix algunes mostres de la cultura popular de l’indret on es desenvolupa la història. En aquest cas l’autor representa una festa popular relacionada amb la presència de l’ós en aquells topants, així com deixa constància d’alguna cançoneta infantil, que suposem que forma part de la tradició oral pallaresa: “Dau, dau, paleta palau / qui se’n riu: la perdiu; / qui en porta dol: lo cargol”...

Menció a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, que es llueix representant al detall diverses obres del romànic del Pallars.

En definitiva, una altra obra que ens acosta amb amenitat a un episodi desconegut de la nostra història, en aquest cas en el pas de l’època medieval a l’època moderna, i en la transició del món feudal al del domini de les monarquies absolutes.

Un esplèndid regal de Nadal o Reis per aquestes properes festes.