La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part IV

A continuació transcrivim íntegrament el text “La bandera catalana”, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article:


“La bandera catalana

Las sanchs se’m revoltaren, quan poch abans de comensar el meeting de Canet de Mar, se’m digué: Que volían fer arriar la bandera Catalana, que fent pendant ab la de Sant Jordi, havía vist decorant, en primer terme, l’escenari del teatre, ahont aquest devía darse.

¡Arriar la bandera Catalana! – May, vaig dir, y en un esclat d’entusiasme vaig afegir: - Si’l fet passés a Premiá de Mar, primer deixaria de ferse’l meeting.

¡Arriar la bandera Catalana!

Allá en aquell meeting, hi havían coratjosos catalanistas, pero eran gent d’enterra. Si’ls mes haguessin sigut homes de mar, la bandera no s’hauria tocat del lloch ahont la posaren, los d’aquell Cau Nacionalista.*

Y es que per los homes de mar, “Arriar la bandera” vol dir: infamia, deshonor, derrota; y encare ha de sonar l’hora que la bandera Catalana, issada á la popa d’un barco, s’hagi hagut d’arriar, per cap d’aquells motius; y això que nostra bandera barrada no sols era issada en Aragó, Catalunya y Valencia, sino que sos vius colors, que may perden, flamejavan á Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdenya, Calabria, Costa Nort d’Africa, Sur d’Italia, seguint al Llevant cap Atenas, Neo-patria, fins arribar á la santa ciutat de Jerusalém.

Massa ho sabém que si un Ferrer nos ferrá á Casp, y un altre Ferrer nos féu traició en 1714, altres Ferrers prohibiren que la nostra senyera anés ab Colón á descubrir l’América, per més que’n Santangel hagués donat los diners necessaris per aquella espedició.

Massa ho sabém que l’any 14 d’aquest sigle, ‘n fará dos, que’s volen fer perdrer los colors de nostra bandera barrada, malgrat ser ella duas vegadas la que issada en altres popas, -la meytat de la nostra,- pero issada per mans barroeras, á la lleva-lleva l’han d’arriar per tot arreu, que seguint la proporció geométrica de pérduas de terrers, ben prompte no tindrán ni popas ni astas ahont issarla.

Massa ho sabém que avuy no’n tením de naus de guerra catalanas, que’ls homes de mar catalans, servém ab rel·ligiós amor, la senyera que onejava en ellas, y recordém ab rábia que un día sigué privada de creuar l’Atlántich; y jo mentres visqui recordaré l’ofensa, que trasmesa, fos per qui fos (un batlle ó un tricorni), sens vingué á fer, als catalanistas del meeting de Canet de Mar, de volguernos fer arriar nostra bandera.
Amunt els cors, gent de terra ó gent de mar, de nostra patria Catalana. En lloch proeminent d’ells, tots y cada un hi tením issada y clavada ab forts rablons la nostra senyera. Ningú’ns la fará arriar; pero trevallém, propaguém arreu de Catalunya nostres ideals, pera tornarla á veurer com abans ben lliure.”


Conclusió

Aquest incident de Canet, juntament amb el que hem referit que havia passat dos anys abans a Arenys de Mar i a d’altres de semblants que es devien produir arreu del Principat, és revelador de la persecució que patia el catalanisme, sobretot el nacionalisme radical proper a la UC. En el cas de Canet, la repressió exercida sobre la gent del Cau Nacionalista rau en l’intent d’imposar un símbol espanyol (la bandera espanyola) en un acte catalanista on seria rebut amb hostilitat, però sobretot en l’amenaça de suspensió de l’acte per part de les autoritats (alcaldia i Guardia Civil) un fet força comú a l’època.

Els fets del “Cu-cut!”, esdevinguts quatre mesos després, el 25 de novembre de 1905, propiciaren l’aprovació d’una llei el 1906, la Llei de Jurisdiccions, elaborada expressament per a la repressió del catalanisme (i, de retruc, també del nacionalisme basc).

La Llei de Jurisdiccions tenia aquests primers dos articles, que ho diuen tot de la seva intencionalitat:

“El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1). “Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2).

La repressió del catalanisme a finals del segle XIX i principis del XX no va fer més que empènyer vers l’independentisme els col·lectius que es situaven sota l’aixopluc de la UC. Aquest procés l’estudià el malaguanyat professor Jaume Colomer.[1]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Éssers mitològics també presents a l’Ateneu Canetenc.

* La bandera no fou arriada sinó cambiada de lloch, en punt més vistós; de manera que qui arriá las sevas pretensions fou l’alcalde ó’l tinent dels civils. Per altre part la gent d’enterra la estimém la nostra bandera, tant com la pugan estimar la gent de mar. L’entussiasme del amich Fontcuberta es gros, y com á marino vell, li semblá veurer en la gent d’enterra, no tota la forsa de carácter de la gent de mar: fou sols una presunció. No’n dupti, que uns y altres lo sentím per un igual l’amor per Catalunya y per la bandera que la simbolisa, que ocupá sempre el lloch d’honor, en lo meeting de Canet. – (NOTA DE LA REDACCIÓ.).
[1] Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995.