Galceran, l’heroi de les guerres carlines

Bona part del segle XIX es va veure sacsejat a Catalunya per les guerres carlines. El carlisme defensava que era Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, qui l’havia de succeir després de la seva mort el 1833, no pas la seva filla, la que fou Isabel II i que fou qui efectivament acabà essent reina d’Espanya. Endemés, el carlisme advocava per una monarquia absoluta, proposava el predomini de l’Església i s’oposava al centralisme castellà que proposava el liberalisme. Per aquest darrer motiu el carlisme va arrelar sobretot al País Basc i als Països Catalans. Al Principat de Catalunya el carlisme va tenir força principalment a les comarques interiors. Les mesures del règim liberal –privatització de terres ecelesiàstiques i comunals, que abocava els pagesos a la pobresa, i lleves que obligaven els joves a allistar-se al nou exèrcit de l’Espanya centralista- sollevaren milers de camperols catalans, que es posaren del costat del carlisme, que tenia per lema “Religió, Rei i Furs”.

En Jaume Galceran, protagonista de la magnífica novel·la de Jaume Cabré Galceran, heroi de la guerra negra (Proa, 2006), editada per primer cop el 1978, és un d’aquests pagesos carlins catalans que s’ha rebel·lat contra les arbitratrietats del règim liberal espanyol durant la segona guerra carlina, l’anomenada guerra dels matiners de finals de la dècada de 1840. El seu germà Ramon ha estat assassinat a traïció pels soldats espanyols i a ell, a en Jaume, el Queraltó, el pagès dels Rasos, no li quedarà cap altra opció que agafar el vell trabuc de casa i anar a cercar una partida de rebels per ajuntar-s’hi.

A partir d’aquest moment en Galceran no podrà tornar enrera. Ara és un rebel. S’ha alçat en armes contra l’autoritat de la reina i sap que per a ell no hi haurà perdó. Ha mort molts soldats i ha esdevingut el cabdill de la seva pròpia partida de guerrillers saltamarges, els galcerans, que es mouen per la Catalunya interior, del Cadí a les Guilleries. Els pagesos els ajuden però també els temen, perquè han entrat en un món de violència que de vegades no té aturador i no sap distingir amics d’enemics.

La d’en Galceran –i la dels seus companys galcerans, en Mitjagalta, en Segimon, en Toca-son, en Masbernat, els germans Tort i els altres- serà una vida de privacions, amb ben poques distraccions i constantment encalçat per l’exèrcit centralista. Per al governador Manuel Bretón i els seus soldats no serà una tasca fàcil acabar amb la resistència dels galcerans. Les emboscades a les columnes de soldats liberals seran llegendàries.

Però ja hem dit que en Galceran no podrà pas tornar a la seva vida anterior. Tants de morts l’acabaran arrossegant vers l’autodestrucció. La seva història és la història del carlisme, la ideologia d’uns rebels, potser abocats al fracàs, que s’oposaven als canvis –i a les injustícies que aquests canvis portaven implícits- que la màquina estatal centralista pretenia imposar a la terra catalana.