Sánchez-Camacho, la Història, la mentida i la llibertat d’expressió

En les nostres societats occidentals un dels valors més preats és el de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió no ha de tenir límits, però sí que és cert que ha d’ésser regulada. No podem –o no hauríem de poder- insultar, faltar al respecte, difamar o mentir sota el paraigua de la llibertat d’expressió. Una altra cosa és la sàtira política i social –necessària per poder riure’ns de tothom, nosaltres mateixos inclosos, i per assolir una societat el màxim de crítica i lliure- que, certament, pot arribar, en els casos més extrems, a ofendre aquelles persones intolerants i totalitàries. El fonamentalisme islàmic ha atacat el setmanari francès Charlie Hebdo, de la mateixa manera que l’imperialisme dels militars espanyols va atacar la seu de la revista satírica barcelonina Cu-cut! l’any 1906.

Però, com ja he dit, la llibertat d’expressió no pot ésser l’excusa perfecta per mentir amb el desvergonyiment amb què ho ha fet la política blanenca Alícia Sánchez-Camacho. Tothom pot tenir les opinions que vulgui, ben cert. Però una cosa són les opinions i una altra de molt diferent és escampar fal·làcies. L’espanyolisme n’escampa constantment, de fal·làcies, i hem arribat a un punt que ja no ve d’una.

El passat 12 de gener, en una entrevista al Diari de Girona, l’esmentada política blanenca va dir que Catalunya forma part d’Espanya des de l’època dels ibers. I es va quedar tan ampla. Bé, l’espanyolisme radical ja ens té acostumats a bajanades d’aquest calibre; se’n recorden de quan Esperanza Aguirre va dir que Espanya és una nació amb 3000 anys d’història? Davant d’aquesta mena d’exabruptes històrics fa mandra haver de dir que en l’època dels ibers Espanya ni tan sols existia. Catalunya, evidentment, tampoc. Però bé... 

I és que quan a qualcú se li posa un micròfon davant dels morros –parlo de polítics, d’opinadors televisius i radiofònics...- tothom es veu capaç d’opinar –què dic opinar! pontificar!- sobre Història. Fa feredat veure i escoltar les tertúlies televisives, plenes de personatges que parlen de la Història investits d’una mena de falsa autoritat moral que, per art de màgia, els converteix en historiadors llicenciats. I tot plegat per mentir sense cap mena de vergonya sobre el passat. És la banalització de la Història. I això, l’ús de les veritats a mitges i directament de les mentides, és una arma habitual en l’argumentari de l’imperialisme espanyol a Catalunya. I el més gros és que la Sánchez-Camacho ha dit tal bestiesa històrica sense que ni tan sols li tremoli la veu de la vergonya. De vegades no sé si aquestes falsedats són més fruit de la més supina ignorància o de l’ànim d’enganyar els ciutadans.

Com ja he dit, l’imperialisme espanyol ha manipulat –i segueix manipulant- la Història de Catalunya per justificar una situació de dominació política i econòmica conseqüència d’una ocupació militar existent al nostre país des de fa segles. També he dit que, en democràcia, qualsevol opinió és lícita. Per tant, pot ser lícit defensar una Catalunya dins d’Espanya. Allò que ja no és lícit és defensar-ho negant la sobirania –perduda el 1714- i el caràcter nacional i identitàriament diferenciat de Catalunya, tot afirmant que el Principat no és res més que una comunitat autònoma d’una nació unitària que es diu Espanya. I això només es pot defensar fent ús de la mentida, de la mentida “històrica”, en aquest cas, tal com l’imperialisme espanyol ha fet des de sempre i ho segueix fent.

Sisplau, senyora Sánchez-Camacho, si té interès en saber quins són els orígens de Catalunya, recordi els seus professors d’Història blanencs, o llegeixi Josep Maria Salrach, el medievalista que tot llicenciat en Història català ha hagut de llegir obligatòriament en l’assignatura d’Història Medieval. Vostè, per parlar d’Història, allò que necessita és menys Formación del Espíritu Nacional i més Acadèmia. Li ho recomano de debò.