“Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner”, de Stefano Cingolani

A arrel del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner l’historiador Stefano Cingolani va escriure una necessària biografia d’aquest eminent personatge nascut a Peralada l’any 1265. Ramon Muntaner fou mercader, home de negocis, traficant d’esclaus, aventurer i almogàver, home de confiança de les diverses branques reials del Casal de Barcelona, ciutadà de València, escriptor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes i batlle d’Eivissa. Fou a Sicília a principis del segle XIV lluitant contra els angevins pel rei Frederic de Sicília; se n’anà a l’Orient per lluitar al costat de Roger de Flor i la seva Companyia Catalana d’almogàvers, de la qual en fou mestre racional; governador català de l’illa de Gerba, a Tunísia; i finalment batlle d’Eivissa tal com hem dit abans.

Stefano Cingolani, en aquesta nova biografia (Ed. Base, 2015), ens vol acostar al veritable Muntaner, i per això el vol allunyar d’un Muntaner irreal i idealitzat que la historiografia tradicional ens havia dibuixat. L’autor ens explica com Muntaner fou un home d’un fort sentiment cristià, però d’un cristianisme dur, un cristianisme de l’Antic Testament. D’altra banda, Muntaner fou el que ara en diríem un xenòfob: odiava gairebé totes les nacionalitats que no fossin la catalana (genovesos, francesos, grecs, turcs...); per contraposició estimava amb passió tot allò que era català i sobretot els monarques de les diferents branques del Casal de Barcelona, tots ells descendents del gran rei En Jaume I el Conqueridor, del qual Muntaner en tenia un viu record d’infantesa, car el monarca s’hostatjà a casa seva, a Peralada, quan ell era tot just un infant. Muntaner serveix amb passió els descendents del Conqueridor, membres de branques sovint enfrontades: els reis d’Aragó, de Mallorca i de Sicília. A la seva Crònica, Ramon Muntaner amaga o disculpa aquests enfrontaments. Aquí el peraladenc fa de propagandista, no pas d’historiador. Muntaner és un home enlluernat per la monarquia i els seus fastos, el seu cerimonial, i la vol servir amb lleialtat.

Després d’un capítol introductori, el segon capítol ens parla del muntaner escriptor, de les motivacions que el porten a escriure i d’allò que escriu i amb quina intenció. El tercer capítol ens parla de la visió que Muntaner tenia del seu mitificat rei en Jaume I el Conqueridor. El quart del seu viatge a París quan era un infant en època de Pere el Gran juntament amb el seguici d’aquest monarca i de la seva fantasia a l’hora de relatar certs episodis històrics d’aquells anys, sobretot de la croada francesa contra Catalunya. En el cinquè capítol ens parla del regnat d’Alfons II i Jaume II i de la seva veneració per la reialesa. En el sisè l’autor ens conta com Muntaner va conèixer Roger de Flor i de la seva expedició dels almogàvers a Orient, fet històric del qual ens seguirà parlant en el setè capítol. En el vuitè capítol ens parla de com se’n va de Grècia, un temps després de la mort de Roger de Flor, cap a Sicília, del seu empresonament pels angevins a Nàpols i de com serà governador de l’illa de Gerba. En el novè capítol ens parla de com s’estableix a València, moment en el qual pren la decisió d’escriure sobre la seva vida. En el capítol desè Stefano M. Cingolani ens parla de la Crònica i finalment, en l’onzè ens conta els darrers anys de la vida de Muntaner, establert com a batlle d’Eivissa, on sembla que hi va dur a terme una sèrie d’operacions fraudulentes.

La lectura del llibre, de 121 pàgines, és amena i ràpida i ens descobreix un Ramon Muntaner més humà que el que ens havia presentat certs historiadors fins ara, amb totes les contradiccions que això representa. Personalment aquest Muntaner que ens descobreix n’Stefano Cingolani no em desplau pas. Era xenòfob, sí, i què? Com ho era gairebé tothom en aquella època d’invasions i guerres de conquesta. Muntaner era fill de la seva època i del pensament que la dominava en aquest racó de l’occident europeu anomenat Catalunya, nació que en aquells anys s’estava afaiçonant, segurament una de les primeres que es poden anomenar així: nació.