“Serrallonga. Els angelets de la terra”, de Ricard Dilmé

La divulgació de la nostra Història és una bona eina per al desvetllament de la consciencia nacional adormida per 300 anys o més d’opressió. Cal que les noves generacions de catalans coneguin la veritable història del seu país i com els catalans del passat van lluitar per defensar la seva terra, la seva llibertat, la seva forma de vida, les seves tradicions i l’herència dels seus avantpassats.

Els catalans tenim molts herois desconeguts. El seu record es perd en les boires del passat i entre la pols d’arxius oblidats. El vent tramuntanal udola sobre les seves tombes oblidades i els seus ossos es barregen amb la terra d’antics fossars anònims perduts enmig de la boscúria, antics escenaris de batalles que els historiadors moderns han tret de l’oblit de la nostra memoria col·lectiva. 

Els herois catalans del passat no són pas menys valents ni les seves gestes són menys honorables que les dels que han estat immortalitzats per Hollywood, com el Braveheart escocès. Però molt sovint no han rebut el reconeixement que es mereixien. Ja ho diu en Ricard Dilmé al petit prefaci del seu llibre: “Valorem tot allò que ens imposen els altres i no posem en valor el que ens és propi. No deixa de ser una manera més de fer el país més petit. Pensant en tot plegat, un bon dia em vaig decidir a posar-hi una mica de remei i, des de la més absoluta modestia, m’he proposat crear un personatge, un producte, un heroi actual, per a veure si podem introduir una petita escletxa en aquest món que ens han ocupat els altres”.

I aquest heroi és en Serrallonga. Però no és un Serrallonga qualsevol. Si més no és un Serrallonga de ficció, que va sobreviure a la seva propia mort, a l’execució a què fou sotmès el 8 de gener de 1634. Un Serrallonga que es va convertir en cabdill dels catalans contra els espanyols que oprimien la nostra gent durant la revolta dels Segadors de 1640 (“Serrallonga 1640”), que lluità a la Guerra dels Segadors (“Serrallonga Bandera Negra”) i que, finalment, en aquest darrer còmic del dibuixant Ricard Dilmé, “Serrallonga. Els angelets de la terra”, es posa del costat del catalans que es revolten contra la ocupació francesa als comtats de la nostra nació situats al nord dels Pirineus.

Efectivament, en aquest “Serrallonga. Els angelets de la terra”, en Serrallonga i la seva filla, obligats a refugiar-se al casal del seu protector i amic el vescomte de Viver, ajuden els catalans del nord que volen expulsar els francesos que han annexat les comarques del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Fenolleda al Regne de França, i les volen reintegrar al Principat de Catalunya. Així en Serrallonga lluita al costat dels angelets de la terra, com així s’anomenaven els patriotes catalans que s’aixecaren contra els ocupants francesos, durant la “revolta de la sal”, així com al costat dels miquelets, les tropes irregulars catalanes vingudes del sud dels Pirineus. En Serrallonga també farà costat als patriotes que organitzaren el complot de Vilafranca de Conflent.

El còmic és un viatge ple d’emocions i d’aventures a la Catalunya d’època moderna, als seus paisatges i a la seva arquitectura, i també a la indumentària de la seva gent.

Es pot trobar a la llibreria Les Voltes de Girona, on el vaig comprar, i suposo que a altres llibreries del país. Us el recomano de totes totes!!!!

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) i l’escola catalana a Blanes. 2a part

D’altra banda, tenim notícia que es produïen actituds de rebuig cap al català d’una part del professorat, força freqüents a l’època. “La Costa de Llevant” denunciava que al col•legi religiós del S. C. de Maria de Blanes “está privat a les alumnes el parlar en catalá y que fins a una d’elles se li va preguntar si era catalanista y perqué va contestar afirmativament se la va castigar” (LCDL 3 gener 1915).  

L’any següent, el 1916, i en el marc de la primera Diada de la Llengua Catalana, que es celebrà a diversos indrets de Catalunya, també a Blanes, la Comissió organitzadora d’aquesta Diada va fer “una visita a tots els colegis públichs y privats, de noys y noyes, patentisant la conveniencia de la ensenyansa del catalá y l’us del mateix com a base de l’ensenyansa de les altres assignatures”. Sembla que els directors de les diverses escoles mostraren “bones disposicións per intensificar l’ensenyansa que tots ja tenen establerta del nostre idioma” (LCDL 9 gener 1916). Sembla, doncs, que en aquells anys la nostra llengua ja era present, en menor o major mesura, en els col•legis públics i privats de Blanes.

La primera referència que tenim de relació entre l’APEC i la nostra vila és de 1912, quan l’Ajuntament va rebre una comunicació de la Protectora en la qual aquesta entitat feia saber a la corporació municipal blanenca la seva satisfacció per l’acord pres en el sentit de fer cantar en català els guaites de nit, que fins llavors havien estat obligats a fer-ho en espanyol, una llengua que no era la seva (LCDL 8 desembre 1912).

La relació de l’APEC amb Blanes es va vehicular a través d’elements del catalanisme proper a la Lliga Regionalista, l’única tradició catalanista organitzada políticament a la nostra vila aleshores, en plena confrontació amb l’anticatalanisme lerrouxista del Partido Radical local. La societat política Amics de Blanes (a l’òrbita de la Lliga) i el Centre Catòlic foren les primeres entitats blanenques en establir llaços amb l’APEC. Aquestes dues entitats, a prec de la Protectora, enviaren sengles comunicacions a tots els directors i directores d’escoles blanenques, demanant-los “que a més de Doctrina, Lectura y Escriptura catalanes y explicació del Evangeli en catalá, la fassin extensiva a la Historia y Geografía elementals de Catalunya” (LCDL 3 març 1918). Els col•legis religiosos “del P. C. de María, de la Verge dels Angels y de Santa María que dirigeixen els PP. de la Sagrada Familia, han contestat les comunicacions que’ls hi dirigiren les mentades Societats, en termes molt afalagadors, atenent les indicacions que se’ls hi feyen y proposantse cumplimentarles” (LCDL 17 març 1918). En canvi, els directors de les escoles públiques de Blanes ni tan sols no van respondre a la carta enviada per Amics de Blanes i el Centre Catòlic (LCDL 12 maig 1918), fet que ens fa pensar que devien veure amb hostilitat l’extensió de l’ensenyament en la llengua pròpia del país a la nostra vila.

No coneixem més activitats del nucli blanenc que donava suport a l’ensenyament en català (i del qual vàrem parlar a l’anterior “Celobert”) fins el 1922, quan es van rebre, enviats per la Protectora, “uns artístics cartells, dibuixats de l’Obiols que diuen: - Ja sou soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?” (“Recull” 9 març 1922).

A la fi el nucli s’acabà constituïnt el 1923 com a comissió local de l’APEC, formada per Güelfo Zola (president), Joan Abril (secretari) i Anton Manyach (tresorer). El mateix Joan Abril, membre també de “Recull”, publicà en aquesta revista un article dedicat a la Protectora on afirmava que “els que amem de cor a nostra Pàtria Catalunya hem d’ajudar a conservar i engrandir les institucions destinades al floreixement de la pàtria Catalana” (“Recull” 17 juny 1923), tot fent una crida a la col•laboració dels blanencs amb l’obra d’aquesta entitat. L’article era dedicat “A l’amic i entusiasta soci de la Protectora en Benet Ribas”.

Un dels membres de la comissió blanenca de l’APEC, el seu secretari, en Joan Abril, era un dels joves fundadors de la revista catalanista i catòlica “Recull”. D’altra banda, el seu tresorer era n’Anton Manyach i Maynou, que fou president de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga de Blanes (entitat anomenada més endavant Joventut Catalanista). El president de l’APEC local, en Güelfo Zola, també formava part de l’entorn de la Joventut Nacionalista i potser n’era membre, car el trobem col•laborant econòmicament en una subscripció endegada per aquesta entitat política de joves catalanistes per a l’acte d’homenatge a Emili Soler, batlle de Terrassa (LCDL 2 maig 1920). Ens trobem, doncs, amb un grup de joves catalanistes i cristians, amb una forta consciència nacional que vorejava l’independentisme. Alguns escrits d’en Joan Abril a “Recull”, com un que parla d’uns “Joves que van al camp, seguen el blat, [...] s’enforteixen per un dia romprer les cadenes de l’esclavatje que tenen a Catalunya lligada” (“Recull” 2 febrer 1921) o els actes que celebrava la Joventut Nacionalista de Blanes, com ara l’homenatge a un heroi de la independència d’Irlanda, Terence McSweeney, batlle de Cork (“Recull” 20 novembre 1920), ho demostren. 

L’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera estroncaria, momentàniament, la feina de la tot just constituïda comissió local de la Protectora.

La repressió de la dictadura de Primo de Rivera contra la llengua, la cultura i el sentiment nacional catalans afectà també, lògicament, l’APEC. Molts socis de l’entitat, per por a represàlies governamentals, se’n donaren de baixa. El local de la Protectora a Barcelona, a més, fou clausurat. Tanmateix, algunes (poques) delegacions de l’APEC van poder mantenir la seva activitat durant la Dictadura. Una d’aquestes fou la de Blanes, segons Lluís Duran. En aquest sentit voldria mencionar els records del meu avi matern, Francesc Martí i Vives, nascut el 1912, i escolaritzat a les Escoles Nacionals de Blanes, el qual m’havia dit que l’escola ell sempre l’havia feta en català. Cal veure, doncs, en la presència de la llengua catalana a les escoles públiques de Blanes d’aquells anys l’acció catalanitzadora de l’APEC.  

Les fonts consultades dels tres articles apareixeran en el tercer.

Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part III

Continuem la narració d'Antoni Rubió i Lluch, el gran historiador de la Grècia catalana. I amb aquesta entrada tanquem, de moment, els articles sobre els catalans a l'Orient en època medieval.

"Es pot dir que els territoris que la Companyia ocupà preferentment en la terra grega, foren els que en l’actualitat constitueixen les comarques de l’Àtica, la Beòcia i part de la Fòcida i de la Lòcrida oriental, com hem dit en altres ocasions. Hi havia en efecte el centre més dens de viles i llocs poblats per catalans, començant per la ciutat d’Estives (Tebes).

En la ciutat de Tebes és on s’aplegà un nombre més considerable de famílies dels conquistadors catalans. No és estrany, si es considera el paper preponderant de la pàtria d’Epaminondes a l’època catalana. La seva importància i hegemonia entre totes les poblacions de la Grècia continental, li venia ja del temps dels bizantins, quan hi residia el governador militar o estratega del thema o província de l’Hellàs. En l’època dels senyors borgonyons continuà tenint aquella hegemonia i en la dels catalans, “quasi caput et magistra”, fou la veritable capital dels ducats, la ciutat catalana per excel·lència, com Catània a Sicília i Càller a Sardenya, com Barcelona era cap i casal de Catalunya. Principalment fins que la seva pèrdua no traslladà a Atenes l’hegemonia dels ducats i amb ella els avantatges de capitalitat, la ciutat de Tebes, d’altra banda privilegiada per la seva situació, atragué el nucli més nombrós de la colonització catalana. Es tot un poble català, que porta els nostres cognoms més corrents el que se’ns hi presenta viu, preocupat principalment de la seva llibertat i dels seus privilegis, exercint d’altra banda, a través del port de Ripadòstria (Rivadostro) al golf de Corent, el comerç amb Catalunya i Mallorca, sobre tot amb la més gran de les Balears. Dèiem en altre ocasió que la illa de Mallorca fou segurament la terra catalana que més s’aprofità des del punt de vista comercial de les conquestes de la Grècia. No sense motiu repetirem, així mateix, que a Tebes diversos mallorquins desempenyaren alts càrrecs i obtingueren gran prestigi.

Els més forts nuclis de població catalana foren després de Tebes, la ciutat de Cetines (Atenes) i la de Livàdia ciutats que solament en la darrera època de la dominació catalana a Grècia, adquireixen un gran relleu, contrastant amb l’existència obscuríssima que, absorbides per la vida política de Tebes, tingueren abans, sobretot Atenes.

La vida catalana de la immortal ciutat de Teseu ha estat estudiada per nosaltres en altres diverses ocasions la qual cosa ens estalvia de repetir ací els motius que els catalans tenim d’enorgullir-nos en constatar que mercès als documents que se’ns han conservat, l’Atenes catalana amb el seu castell de Cetines (Acròpolis) la Seu de Santa Maria (El Partenon), etc., és bastant coneguda, molt més que la francesa del segle XIII. En la petita Cetines que ocuparen gents que duien els nostres noms, la immigració dels catalans fou més nombrosa que la que coneixem d’altres invasors en tota l’Edat Mitja. La presència dels conquistadors, que no es aventurat suposar que constituïren una tercera part de la ciutat aixoplugada al voltant de l’Acròpolis, modificaria sensiblement la seva fesomia i li donaria un caire força abigarrat. La llengua grega i la catalana deurien barrejar-se per carrers i places contrastant la fonètica diversa d’una i altra, com contrastarien amb les imponents ruïnes de l’antiguitat clàssica, les petites construccions medievals, en alguna de les quals potser eren esculpides les quatre barres de sang, que si hem de creure l’historiador Gabriel Turell, es veien encara en el segle XIV.

També ens hem ocupat anteriorment de Livàdia que, mercès al seu fort castell, disputà a l’Acròpolis atenesa la primacia militar dels territoris grecs dominats per la Companyia. Els fets heroics dels defensors d’aquella fortalesa que avui, en ruïnes, dóna encara una impressió de grandesa i austeritat, permeten sorprendre en els documents dels arxius, bon nombre de famílies catalanes, al costat d’altres de sicilianes i gregues."

Les imatges provenen del còmic històric "L'exèrcit errant" d'Oriol Garcia i Quera, llibre que us recomano des d'aquí.

Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part II

Reproduïm, doncs, un fragment d’un article d’Antoni Rubió i Lluch (“La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, publicat a les Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1933).

“La gran massa, però, dels colonitzadors fou essencialment burgesa. En els documents dels registres dels arxius de Palerm, de Venècia, de Barcelona i algun altre, se’ns han conservat més de doscents noms d’aquells colonitzadors i en els seus llinatges reconeixem moltíssims dels que encara avui porten els catalans dels estaments mitjà i popular. Apenes entre aquests nombrosos cognoms trobem una dotzena de famílies nobles, tals com els Sarrovira de Salona, Savall de Neopàtria, Puigpardines de Carditza, Novelles de l’Estanyol (Castri), els Bellestar de la Cabrera o Queronea, els Fuster, els Roger de Llúria, els Des Pou i els Joanes d’Atenes.

Al costat d’aquesta que en podríem dir l’aristocràcia dels ducats figuren encara en l’època de llur annexió a la Corona catalano-aragonesa pels anys de 1379-1381, alguns, molt pocs, descendents de la primera niçaga de conquistadors, o sigui dels que formaren aquella heroica Companyia Catalana que féu estremir els turcs a l’Àsia Menor, els bizantins a la Tràcia i els francs a la Beòcia. D’altres pertanyien a emigracions posteriors o eren descendents dels companys d’armes del governant més tromfal de la Companyia, del famós Alfons Frederic d’Aragó, el conquistador de Neopàtria.

És interessant de veure figurar en aquells anys 1379-1381, cognoms de cabdills de la primera generació, d’aquells síndics, consellers i notables de la Companyia que havien estampat llurs firmes al peu dels armisticis de 1321 i 1331 amb la república de Venècia, o que foren excomunicats nominatim per Guillem Frangipani, l’Arquebisbe de Patraix (Patras) en 1335, per delegació de la Santa Seu. Els Novelles de Tessàlia, els Guillem d’Almenara, els Terrades i els Estanyol de Livàdia, els Sesplanes d’Atenes, els Baldomer, Ballester, Dessau, Fuster, Ibàñez, Oller, Sabater i Vilafranca de Tebes, els Batlle de Sycaminon, prop de l’Oropos, són sens dubte descendents dels ardits companys d’Alfons Frederic que amb els mateixos cognoms figuren en aquells curiosos documents. [...]

 

Que la raça colonitzadora dominant ens els Ducats, àdhuc la població conquistadora, fos originària de terres subjectes al casal d’Aragó, és una veritat admesa per tothom; precisarem però encara més, en assegurar que essencialment les gents de la Companyia eren catalans (compresos mallorquins i valencians) malgrat que hi figuressin molts aragonesos, sobretot en l’època heroica de l’expedició i, malgrat també que, com direm a continuació, hi feren cap molts sicilians, un cop la Companyia s’hagué possessionat del país, sota la dominació política de la Casa de Sicília.

L’element aragonès hi tingué tan escasa representació que si haguéssim de judicar sols pels testimonis que han arribat fins a nosaltres, diríem que no passà del cinc per cent dels colonitzadors. Això explica el caràcter eminentment català que prengué aquella mena de república militar autònoma que s’establí a les vores de l’Ilissos, del Cefís, del’Ismenos i del Sperchios, o en les regions muntanyoses del Parnàs. I aquesta és també una de les raons perquè quan es parla d’aquella dominació a la Grècia medieval, se li dóna el títol de catalana. Algunes de les famílies que semblen d’origen aragonès, a judicar per llurs cognoms, adquiriren cert relleu polític en l’època siciliana i catalana, com els Barbastro, i els Pere i García Ibàñez de Tebes, els Sànchez de Leyda (Lleida?) i els Antoni Çaragoça d’Atenes, aquest darrer comissionat en 1382 a Tortosa pels catalans atenesos per demanar al comte-rei confirmació dels privilegis i capítols concedits pels reis de Sicília.

Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part I

En aquest blog també vull parlar de la dominació dels catalans a la Grècia medieval. No pas com a justificació del colonialisme o l’imperialisme català d’Edat Mitjana, de cap de les maneres. Sinó perquè aquest és un episodi força desconegut de la nostra història, si més no en els seus detalls. 

Després que els almogàvers catalans fossin cridats per l’Imperi Bizantí per lluitar contra els turcs i de la seva arribada a Constantinoble el 1303 les batalles d’aquests guerrers professionals nostrats contra les armes otomanes foren incomptables. Paral·lelament, els crims comesos per aquest exèrcit de soldats de fortuna foren també incomptables. Després de l’assassinat de Roger de Flor, cap dels almogàvers, i de centenars dels seus homes a mans dels grecs, les victòries dels mercenaris catalans sobre l’exèrcit bizantí s’anaren esdevinguent l’una rere l’altra. Després d’una colla d’anys peregrinant pels territoris grecs, l’any 1311, els almogàvers catalans s’enfrontaren amb els francs, que dominaven la Grècia central i el Peloponès.

Amb la victòria almogàver del riu Cefís sobre l’exèrcit franc (1311) els catalans s’empararen del ducat d’Atenes, potser sense saber que allò era el principi de setanta-set anys (1311-1388) de domini català a Atenes i la seva regió, l’Àtica, el bressol de la civilització occidental. 

Llavors calia organitzar un nou estat català, que sorgia  a l’altre extrem de la Mediterrània. Els almogàvers triaren com a nou cabdill un dels pocs supervivents de l’exèrcit enemic, Roger Desllor, un català del Rosselló. Sota el seu guiatge la Companyia Catalana demanà a Frederic II (monarca del regne català de Sicília i nét de Jaume I el Conqueridor) un dels seus fills com a duc. L’elegit fou Manfred, el futur duc Manfred I d’Atenes.

Mentrestant, els almogàvers, al costat de les seves famílies, s’instal·laren en les terres del ducat d’Atenes. D’altres es casaren amb les vídues dels cavallers francesos morts a la batalla del Cefís. Antoni Rubió i Lluch diu d’aquests almogàvers establerts a Grècia que eren “d’origen obscur”. Aquells almogàvers i llurs famílies foren el gruix de la població catalana als ducats (el 1318 els catalans conqueriren el ducat de Neopàtria). Però no foren els únics compatriotes en travessar la Mediterrània per arrelar als ducats d’Atenes i Neopàtria.

En aquest punt reproduïrem un fragment (tot obviant-ne les cites, per donar agilitat al relat) d’un article d’Antoni Rubió i Lluch, el gran historiador de la Grècia catalana. El fragment en qüestió és “La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, publicat a les Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 1933).

Reproduïrem aquesta cita, però, en el proper post.

Les imatges emprades són del còmic "L'exèrcit errant", d'Oriol Garcia i Quera.