Article publicat a "Celobert" de Blanes, nº 119, febrer de 2014.
Quan pensem en
la fi de la Guerra de 1936-1939, mal anomenada “Guerra Civil Espanyola”, el
primer que ens ve al cap segurament són les llargues cues de refugiats republicans
que fugien cap a la frontera amb l’Estat francès. Gent derrotada, perduda, depauperada
en molts casos, marxant de llur país cap a un futur incert en terra estrangera.
Una altra imatge d’aquells dies que ens ve al cap és la de les tropes de l’exèrcit
franquista espanyol, desfilant amb aires marcials i desafiants pels carrers
dels pobles i ciutats de Catalunya. Aquesta imatge a Blanes es va produir el 2
de febrer de 1939.
Les tropes
espanyoles de Franco i les italianes del règim de Mussolini van entrar a la
nostra vila després d’una breu resistència de les desferres de l’exèrcit i les
milícies republicanes. He sentit a dir sempre que poc abans de l’entrada de
l’exèrcit d’ocupació a Blanes encara hi havia dalt de tot de la muntanya de
Sant Joan una miliciana resistint en un niu de metralladores. Aquesta imatge
ens pot recordar a la pel·lícula “Libertarias”, del director espanyol Vicente
Aranda, on un grup de dones anarquistes van a lluitar al front l’any 36. Però
la mística i el romanticisme revolucionaris de l’època, que han alimentat
algunes pel·lícules i minisèries televisives contemporànies, s’allunya en
moltíssims casos de la trista i crua realitat d’aquella desastrosa guerra. Una
guerra que fou un desastre, sí, però sobretot per al poble català.
El cert és que
durant la guerra a Blanes els milicians armats de la Federación Anarquista
Ibérica (FAI) es van dedicar més a cremar l’església, a intimidar la població
civil –pagesos i menestrals que prou feines en tenien amb sobreviure en plena
guerra- amb constants registres als domicilis particulars per “confiscar”
objectes religiosos –molta gent els havia d’amagar o enterrar en horts per
evitar que els els trobessin- o per buscar joves blanencs desertors a les seves
cases, que no pas a combatre els feixistes a primera línia del front. Eren els
mateixos, els de la FAI –una organització que en els seus escrits a Catalunya
només emprava la llengua castellana-, que també es dedicaven a fer pintades que
posaven “Viva Cataluña sin catalanes”.
De tot això se’n
queixava amargament l’escriptor Joan Sales a la seva novel·la “Incerta glòria”.
Mentre el bo i millor de la joventut catalana moria al front defensant
Catalunya de la invasió feixista, els pretesament “incontrolats” de la FAI
feien de les seves a la rereguarda. És per això que a Blanes, moltes persones
que l’any 1931 van sortir al carrer a celebrar la proclamació de la República i
que estimaven sincerament la figura de l’Avi, el president Francesc Macià,
l’any 1939 van sortir al carrer amb el braç alçat a rebre efusivament les
tropes franquistes, perquè això volia dir que s’havien acabat els robatoris
disfressats de confiscacions, els assassinats a peu de carretera, les
intimidacions i altres accions repressives que finalment foren la llavor de la
derrota republicana.
Mentrestant, els
franquistes van guanyar la guerra gràcies a la divisió del bàndol republicà.
Els intents, tot i que amb poca convicció, per part de la Generalitat de bastir
un Exèrcit de Catalunya que defensés amb eficiència el nostre país de la
invasió franquista foren frustrats, per culpa de l’acció del govern republicà
espanyol, d’una banda i, de l’altra, de la FAI que, a Catalunya, era qui, en
bona part, exercia el poder efectiu.
I,
inevitablement, arribà la derrota. Sí, el 1939 significà la derrota de tot un
poble. Centenars de milers de morts, exiliats i represaliats. Tota una
intel·lectualitat anorreada i exiliada (Fabra, Rodoreda, Tísner, Calders, i
tants i tants d’altres), tota una classe política autòctona exiliada o
assassinada (Companys, Carrasco i Formiguera...), tot un poble patint una
terrible postguerra i tota una cultura aixafada. A Blanes molts llibres en
català cremaren en un gran foc. Els falangistes imitaven els seus germans grans
nazis. I els noms dels carrers foren castellanitzats i molts d’ells canviats.
Avenida de José Antonio, Avenida de Italia, calle Flechas Azules, Plaza de los
Caídos, Plaza de España...
I permeteu-me
que ací faci un incís. Molta gent es pensa que l’actual plaça d’Espanya de
Blanes porta aquest nom des de temps immemorials. Doncs no. Només des de 1939. El
1939 el nou govern municipal franquista va canviar el nom de la plaça de la
República (que encara abans s’havia anomenat “13 de Septiembre” en honor del cop d’estat de Primo de Rivera de
1923, però que era anomenada popularment “plaça del Mercat”) pel de plaça
d’Espanya. No seria un acte de justícia històrica que el darrer carrer o plaça
que té un nom posat pels franquistes recuperés el seu nom oficial o bé el seu
nom popular d’abans de 1939?
Ara fa 75 anys
que, després de la fi d’una terrible guerra, començava una terrible dictadura
que havia de durar gairebé 38 anys i que per als catalans havia de significar,
a més de la pèrdua de les llibertats individuals, la pèrdua de les llibertats
col·lectives. Avui el poble català ha començat a trescar un camí de llibertat.
Si el seguim fins al final tenim la oportunitat de construir una societat nova
en un estat català que, d’alguna manera, pugui connectar amb aquella Catalunya
d’abans de 1936, moderna, culta i centrada en si mateixa, alhora que
cosmopolita.
Imatges:
1ª imatge: Voluntaris independentistes d'Estat Català embarcats per lluitar contra els franquistes a Mallorca.
2ª imatge: Tropes de l'exèrcit espanyol sublevat entrant a Barcelona el 1939.
