“El confident dels reis”, d’Assumpció Cantalozella

La història ens conta que Guillem de Cervera o Guillem IV de Cervera, senyor de Juneda i Castelldans, va ser el fidel conseller de dos monarques catalans, Pere el Catòlic i el seu fill Jaume I el Conqueridor.

N’Assumpció Cantalozella treu aquest interessant personatge del bagul de la història i el converteix en matèria literària per a la seva novel·la “El confident dels reis”.

La novel·la, escrita en primera persona per Guillem de Cervera com si fos un dietari en el qual ens conta els episodis més importants de la seva vida i dels dos reis durant aquells anys, comença l’any 1207 a Montpeller, narrant l’estrambòtica i còmica concepció de Jaume I per part dels seus progenitors, el rei Pere I de Catalunya i Aragó i la seva esposa Maria de Montpeller en aquesta ciutat del Llenguadoc. I d’aquest episodi no n’explicarem res més, deixarem que sigueu els lectors que el gaudiu durant la lectura de la novel·la. Els fets narrats per Guillem de Cervera en la novel·la s’acaben l’any 1229, amb el començament de la conquesta de Mallorca per part de Jaume I el Conqueridor.

Guillem de Cervera és testimoni excepcional de la Croada contra els càtars d’Occitània, promoguda pel papa Innocenci III i a la qual s’hi afegí amb entusiasme el rei Felip II August de França. En aquest context, l’autora fa aparèixer en la novel·la un episodi que ens parla de la tragèdia dels càtars. En un indret a la vora dels Alps on es trobava Guillem de Cervera, el protagonista va a parar, en una nit plujosa, a una humil cabana enmig del bosc on hi viuen n’Artur i na Magalí, una parella de càtars amb els seus fills Roger, Perot i Guerau. En Guillem els ajudarà a fugir dels croats i s’acabaran establint a Catalunya. Aquesta microhistòria dins la gran història que ens conta aquesta novel·la és, al meu entendre, un exemple de l’èxode occità vers Catalunya, motivat per una persecució religiosa en aquest cas, que va servir per repoblar els territoris deshabitats de la Catalunya Vella i les terres conquerides als musulmans a la Catalunya Nova, una repoblació que, segons la meva opinió, va donar la seva identitat a bona part del país i que forma part de la gènesi de la nostra nació.

La novel·la també ens mostra els sentiments amorosos de Guillem de Cervera envers Elvira de Sobirats, esposa de l’ancià comte d’Urgell, un bon amic seu. El comte d’Urgell ja és vell i es troba molt malalt, té la mort molt a la vora i, tanmateix, Guillem de Cervera sospira per la seva esposa, sabent que relativament es quedarà vídua i aleshores podran estar junts. I així és, el comte d’Urgell mor i Guillem i Elvira es casen. Coneixerem també Aurembiaix, la filla del comte d’Urgell i Elvira, quan encara és una criatura entremaliada i molt intel·ligent, la qual admira Guillem, que primer és un bon amic del seu pare i després serà el seu padrastre.

A “El confident dels reis” serem testimonis de la mort del rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret i de com el jove Jaume I es va fent gran, primer sota la custòdia del francès Simó de Montfort, gran enemic del seu pare, i després al castell de Montsó, sota la tutela de l’Orde dels Templers, on demostra el seu tremp i la seva força física desmesurats.

Assumpció Cantalozella en aquesta novel·la torna a escriure una història amb un estil literari exquisit. Llegir qualsevol de les novel·les històriques de l’escriptora de Santa Coloma de Farners representa un enorme plaer literari i “El confident dels reis” no és cap excepció a aquesta regla.

“El falcó del comte”, d’Assumpció Cantalozella

L’any 2003 es va publicar aquesta novel·la històrica d’Assumpció Cantalozella, la qual va arribar a ser finalista del premi Sant Jordi (que atorga Òmnium Cultural) de l’any 2002.

L’acció d’aquesta novel·la es situa cronològicament entre l’any 1022 i el 1082 i geogràficament als comtats catalans. La història ens l’explica el seu protagonista, Otger Guitard. L’autora fa servir el recurs de la troballa en l’actualitat d’uns antiquíssims documents soterrats a les restes d’un mas, que són la biografia d’Otger Guitard escrita en primera persona.

Tal com hem dit, el protagonista de la història és n’Otger Guitard, un personatge que, quan era molt petit, va ser portat per gent molt important a una parella de pagesos que havien acabat de perdre el seu fill i que vivien en un alou d’un indret que interpreto que és a la vora de Santa Coloma de Farners. La criatura es va criar, doncs amb n’Ènnec Guitard i la seva esposa, na Nuvília, que el van pujar com si fos fill seu, fins que en un moment de la seva adolescència el van venir a buscar perquè la gent important que l’havia portat amb n’Ènnec i na Nuvília ara el reclamaven.

N’Otger, doncs, va deixar els seus pares adoptius i fou portat a Girona, a la cort comtal, on va conèixer n’Ermessenda de Carcassona, la dona que, de ben segur, va tenir més poder de tota la història medieval de Catalunya. N’Otger començà un aprenentatge en lleis, al costat d’una colla de nois de la seva edat, fills de les cases nobiliàries més importants dels comtats. A Girona va conèixer també Elisenda, la filla d’Ermessenda de Carcassona, a qui havien casat amb un soldat mercenari normand anomenat Roger de Tosny.

L’aprenentatge de n’Otger el portà a Ripoll i més endavant a Barcelona, i mentrestant el seu neguit per saber qui era, per conèixer els seus orígens s’anava fent cada cop més gran. El jove Otger volia saber qui eren els seus pares i començà a investigar, a fer preguntes pel seu compte, però ningú li ho volia dir. Semblava que hi havia una gran conspiració organitzada per amagar-li els seus orígens.

Aquest és el principal misteri de la novel·la. N’Otger vol saber qui és.

Allò que n’Otger sí que sap és que és lleial a la casa comtal de Barcelona i Girona i als valors que representa:

Unitat: n’Otger és conscient que cal aconseguir la unió dels comtats catalans en un estat en el qual imperi la justícia i els nobles no imposin la força de les armes als pagesos.

Pau: El país només prospera econòmicament i cultural amb la pau i per això cal la unitat dels comtats en una casa comtal que posi fre a la violència dels nobles que van en el camí de convertir-se en feudals. Per això la comtessa Ermessenda maldà, al costat d’Oliba, el bisbe de Vic, per instaurar la pau i treva arreu dels comtats.

“El falcó del comte” és una novel·la excel·lent. Té de tot. Ens mostra la Catalunya que s’estava formant amb una gran mestria. Els pagesos que s’establien en les terres ermes propietat de la casa comtal, allò que pensaven, les seves creences religioses, les restes del seu paganisme. Ens ensenya la Catalunya dels monjos de Ripoll, que en el seu monestir maldaven per preservar i difondre la cultura dels antics. Ens mostra també la Catalunya dels nobles que governen el país i les seves lluites pel poder. I també la lluita d’Ermessenda i els seus partidaris per construir un país pròsper, culte i en pau. “El falcó del comte” també té aventures i misteris, amb n’Otger Guitard i la seva lluita per conèixer els seus orígens com a protagonistes. “El falcó del comte” és un llibre escrit de forma magistral, creant atmosferes suggestives que ens insereixen en aquell món medieval dels començaments de Catalunya com a nació, amb un model de llengua genuí, ric, que fuig del catanyol dominant en moltes obres de la literatura catalana actual. Ací sota us en deixo una petita mostra de la pàgina 20. Tranquils, que no hi ha cap spòiler:

“Una nou ufanosa, això ho sap tothom, conté dintre seu tots els secrets del món, conté totes les persones, les aus, els llops, els tigres i els lleons. Conté els conills i les llebres i les petites granotes i els escurçons que piquen i les diminutes formigues. Conté les fades del bosc, les bruixes i els bruixots, les goges i les dones d’aigua. Els nans i els follets, els rius i els gorgs, els corriols, els camins, l’aigua dels llacs. Tots els colors dels cels, els mars, les constel·lacions. El poder dels rics i les misèries dels pobres. Totes les malastrugances i totes les benaurances. La sort i la dissort. El naixement i la mort. / Conté, també, tots els sentiments dels homes i de les dones.”

Què més us puc dir? Que aneu corrents cap a la vostra llibreria i compreu aquesta joia de la nostra novel·la històrica. La gaudireu molt, sense cap mena de dubte!

El 21D vota República Catalana!

Com a poble i com a cultura els catalans som en una cruïlla molt important. Després de proclamada la República Catalana el passat 27 d’octubre l’estat espanyol ha aplicat a Catalunya un estat d’excepció sense precedents a cap estat democràtic europeu. S’han detingut membres del govern i dirigents independentistes i s’ha instaurat un règim colonial de facto que vol engrillonar la nostra societat.

La Renaixensa, en unes circumstàncies excepcionals com les que estem vivint, es posiciona sense cap mena d’ambigüitat a favor de la implementació total de la República Catalana proclamada el 27 d’octubre del 2017 com a aplicació del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, que es va portar a terme sota la brutal repressió de l’estat espanyol.

I ara s'acosten les eleccions del 21 de desembre. Són unes eleccions imposades per l'estat que ens envaeix i ens ocupa, però cal que tots els catalans hi anem a votar. La Renaixensa demana a tots els seus seguidors que vagin a votar qualsevol de les opcions independentistes que es presenten en aquestes eleccions (JxC, ERC o CUP). Cal que la República Catalana es faci efectiva i sigui reconeguda a nivell internacional, perquè si no és així d'aquí a una generació, la llengua, la cultura i la nació catalanes seran del tot residuals en el nostre territori mateix. Perquè ens cal una República Catalana que defensi tota la cultura en català i hi aboqui tots els recursos! Perquè sense llibertat les persones no ens podem desenvolupar en tota la nostra plenitud! El 21D, recordeu-ho, voteu independentista! El 21D voteu CUP, ERC o JxC!

La Franja de Ponent: història d’una espoliació lingüística i patrimonial

Mapa de les comarques de la Franja de Ponent

La història

Més enllà de les fronteres de l’actual Comunitat autònoma de Catalunya, hi ha unes quantes comarques que actualment formen part d’Aragó, les quals són de llengua, de cultura i de nació catalanes: l’Alta Ribagorça, la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Aquestes cinc comarques, vistes com un conjunt, són anomenades la Franja de Ponent, perquè totes plegades, en el mapa formen una franja, una llesqueta enganxada a la frontera occidental de la Catalunya estricta. Els municipis més importants d’aquest territori són Benavarri, Fraga, Calaceit i Mequinensa.

Els territoris d’aquestes comarques foren conquerits als andalusins de religió musulmana i repoblats amb gent catalana durant l’Edat Mitjana. El comte de Barcelona Berenguer IV impulsà aquest procés conqueridor i repoblador. L’any 1142 conquerí Tamarit de la Llitera i el 1149 Fraga i Mequinensa. La conquesta de la comarca meridional del Matarranya acabà l’any 1169. És per això que la llengua pròpia d’aquestes comarques d’ençà de fa gairebé mil anys és la catalana.

A les Corts Catalanes de Lleida de 1214 s’hi esmenta que Catalunya va “de Salses fins al Cinca”. Aquest límit es va mantenir fins que l’any 1300, per pressions aragoneses, el rei catalanoaragonès Jaume II optà per lliurar la Ribagorça i part de la Llitera a Aragó, malgrat que els catalans s’hi oposaren. A mitjan segle XIV el Matarranya també fou inclòs a Aragó i al segle XV ho foren Fraga i Mequinensa. La part de la Ribagorça no cedida a Aragó hi fou annexada per part del rei castellà Felip II l’any 1592.

D’aleshores ençà Catalunya no ha pogut reincorporar aquests territoris poblats per gent nostra. Tanmateix, històricament, els habitants de la Franja s’han sentit catalans, de llengua i de nació. L’any 1919, la Mancomunitat de Catalunya teoritzà la reincorporació de la Franja a Catalunya, projecte que malauradament no prosperà com a conseqüència de la ferma oposició de les Corts espanyoles.

Després de la mort de Franco, el 1978, es realitzà una enquesta a l’Institut de la vila de Tamarit en la qual, dels 64 alumnes de BUP que foren preguntats tots menys un deien que es sentien catalans. El mateix any, al Torricó, un altre municipi de la Franja, es va cantar l’himne “Els Segadors” i s’hi van fer crits a favor de la integració a Catalunya, i el 1981 es van recollir signatures a Benavarri per aconseguir aquest objectiu.

L’any 1996, vuit municipis de la Ribagorça aragonesa catalanoparlant (Benavarri, Tolva, Viacamp, el Pont de Montanyana, Areny de Noguera, Sopeira, Bonansa i Montanui) demanaren passar a formar part de Catalunya si el govern aragonès no els reconeixia una comarca pròpia dins Aragó.

Ni la constatació que la llengua pròpia de la Franja és el català, ni la identitat de costums entre gent de la Franja i gent de la resta del Principat, ni la voluntat declarada diverses vegades d’incorporar-se a Catalunya han estat suficients, de moment, per aconseguir que la Franja de Ponent torni a formar part de Catalunya.

La llengua

D’ençà de la fi del franquisme, a diferència de Catalunya, on l’administració autonòmica ha dotat d’oficialitat a la llengua catalana i n’ha promogut tant com ha pogut la normalització, Aragó –amb la connivència de l’Estat espanyol- ha negat qualsevol mena de reconeixement a la llengua catalana. El català és exclòs de l’administració a l’Aragó. Ni tan sols l’empren les administracions municipals de la Franja. Només en algunes escoles el català hi és present, i encara com a una única assignatura optativa. S’ha arribat a l’extrem grotesc de traduir els noms de les viles al castellà. Per exemple, Mequinensa ara és Mequinenza, Vall-de-roures és Valderrobres, Benavarri és Benavarre, Tamarit és Tamarite, Aiguaviva és Aguaviva, Calaceit és Calaceite, Areny és Arén, etc... I això en unes comarques on, fins fa pocs anys, més del 90% de la població era catalanoparlant, un percentatge de catalanoparlants molt més alt que a qualsevol comarca de Catalunya.

L’administració aragonesa no només no ha legislat a favor del català sinó que hi ha legislat en contra. L’any 2013, en ple debat sobre la futura Llei de Llengües de l’Aragó, el Partido Popular en el govern autonòmic i el PAR (Partido Aragonés Regionalista), introduïren en el text de l’avantprojecte de l’esmentada llei la denominació de “lengua aragonesa propia del área oriental” (LAPAO) per referir-se a la llengua catalana parlada a la Franja i no haver-la d’anomenar llengua catalana. El govern autonòmic aragonès, doncs, no només no volia impulsar l’ensenyament de la llengua catalana a la Franja –d’on n’és la llengua pròpia- i afavorir-ne l’ús social sinó que, a més, volia negar l’existència del català dins les fronteres d’Aragó.

En l’actual llei de llengües d’Aragó el català serà cooficial en els indrets on n’és la llengua pròpia, però de moment les administracions no han fet res per aconseguir que aquesta llei s’apliqui. A més, pràcticament no hi ha mitjans de comunicació propis en català. Les televisions en llengua catalana no es veuren a la Franja. Tot l’oci és en castellà i pràcticament no s’ensenya a les escoles. S’ha promogut un odi contra la llengua catalana, conseqüència de la creixent catalanofòbia a tota Espanya, que ha fet néixer una entitat anticatalanista anomenada Aquí No Hablamos Catalán, contrària a la oficialitat del català a la Franja. Darrerament la Falange Española ha iniciat una campanya contra la llengua catalana com a conseqüència del fet que la Plataforma per la Llengua ha impulsat el repartiment per les escoles de la Franja d’un calendari en català per als alumnes. Amplis sectors d’Aragó, aliens als pobles de la Franja, malden per fer desaparèixer qualsevol rastre del català en aquestes comarques.

La conseqüència de tot plegat és que cada cop són més evidents els símptomes d’un retrocés clar de l’ús social del català a la Franja. Moltes parelles ja no parlen en català als seus fills i hi ha viles com Aiguaviva de Bergantes en que s’ha constatat que s’ha interromput la transmissió familiar del català de pares a fills, de manera que en aquesta vila del Matarranya, d’aquí a uns anys ja no hi quedarà ningú que parli en català, per primer cop en 900 anys.

A tot plegat s’hi oposen amb la seva feina diària i abnegada una colla d’entitats que malden per defensar la llengua a la Franja: l’Associació Cultural del Matarranya, el Casal Jaume I de Fraga, el Centre d’Estudis Ribagorçans, la Iniciativa Cultural de la Franja, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i Convergència Democràtica de la Franja.

La desaparició de la llengua catalana a la Franja de Ponent s’acosta cada vegada més i amb ella l’extinció d’una cultura i una identitat –les nostres- mil·lenàries en aquest territori.

El bisbe Messeguer

L’espoliació de l’art sacre

Catalunya ha estat objecte també d’un intent de robatori de l’art sacre de les parròquies dels pobles de la Franja de Ponent.

A finals del segle XIX molts rectors es van vendre obres d’art de la parròquia per obtenir uns diners que els servissin per fer front a les obres que calia efectuar a les esglésies parroquials, molt deteriorades pel pas del temps. Aleshores, per evitar la pèrdua d’aquestes obres d’art, el bisbat de Lleida adquirí per compra aquestes peces artístiques. El bisbat comprà, doncs, moltes obres de parròquies que pertanyien administrativament a la província aragonesa d’Osca però que eren de pobles catalanoparlants de la diòcesi de Lleida. Això fou possible gràcies a l’acció del bisbe Messeguer (entre 1889 i 1905), el qual creà a Lleida el segon museu diocesà de Catalunya, després del de Vic.

L’any 1996, el Vaticà, pressionat per l’ultracatòlic i espanyolista Opus Dei, va prendre la decisió d’annexionar al bisbat aragonès de Barbastre-Monsó les parròquies dels pobles de la Franja que formaven part del bisbat de Lleida.

Aquesta decisió, aliena a la voluntat dels feligresos del territori, va fer trencar una unitat històrica, religiosa i cultural de gairebé 900 anys entre els pobles de la Franja i la seva capital diocesana: Lleida.

I què té a veure tot això amb l’art sacre? Doncs el bisbat de Barbastre-Monsó va reclamar al Museu Diocesà de Lleida que li fes entrega de totes les obres d’art de les parròquies de la Franja que ara formaven part de la diòcesi aragonesa. El bisbat lleidatà s’hi negà i començà un litigi judicial en el qual l’administració catalana donà suport al bisbat de Lleida per aconseguir que les obres d’art de la Franja no se n’anessin del museu diocesà de la ciutat que històricament ha exercit la capitalitat de tots el pobles del nord de la Franja (Lleida), mentre que el govern aragonès va donar suport al bisbat de Barbastre-Monsó, que volia treure-les de Lleida, sense tenir en compte que eren obres d’art comprades legalment i que la Generalitat de Catalunya ha esmerçat molts diners en la seva restauració.

Avui el litigi continua obert, però no se li escapa a ningú que si Catalunya fos un estat independent i tingués la seva Conferència Episcopal pròpia separada de l’espanyola l’amenaça de perdre les obres d’art de la Franja seria molt menor.

 Publicat a Celobert, número 154, setembre de 2017