L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) i l’escola catalana a Blanes. 3a part

Després d’uns mesos recuperem el tercer i darrer article de la sèrie dedicada a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), una entitat que va treballar, tant a nivell de país com des de Blanes, per potenciar l’escola en català durant el primer terç del segle XX. En el primer article vam parlar del naixement i dels primers anys de l’APEC a nivell nacional i vàrem donar algun apunt de quina era la situació de l’escola en català a Blanes. En el segon article vam començar a parlar dels primers passos de l’APEC a la nostra vila. En el present article explicarem la situació de l’APEC durant la dècada dels 30 i donarem pistes de la seva actuació a Blanes, a través de la seva delegació local. També donarem a conèixer, en aquest article, les fonts emprades, tant bibliogràfiques com documentals.

Amb la caiguda de la monarquia i l’adveniment de la República el 1931 l’APEC va poder normalitzar les seves activitats. L’entitat féu campanya a favor de l’Estatut de Núria de 1931, votat per la immensa majoria de catalans, que establia que les competències en educació i la facultat per crear centres docents havien d’ésser per al govern autònom català. Aquesta reivindicació va ser retallada de l’Estatut. A més, la Constitució de la República Espanyola deia que: “Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas”. Per tant, la República Espanyola tornava a excloure el català de l’ensenyament públic, com en temps de la monarquia borbònica d’Alfons XIII. El català, doncs, entre 1931 i 1936 només es va fer servir a l’ensenyament per la bona voluntat de determinats mestres i gràcies a l’acció de la Protectora.

L’APEC, entre 1931 i 1936, es va veure recolzada per l’acció individual dels pares i mares d’alumnes i també dels mestres que hi col•laboraven, per un ric teixit associatiu català, tant d’àmbit local com nacional, amb el qual mantenia excel•lents relacions (Futbol Club Barcelona, Associació Nacional de Radiodifusió i Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, principalment). Donat l’esperit de catalanisme unitari de l’APEC l’entitat va poder recollir també els suports dels partits i agrupacions polítics catalans (Esquerra Republicana de Catalunya, Lliga Catalana, Acció Catalana Republicana, Unió Socialista de Catalunya, Estat Català, Unió Democràtica de Catalunya, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols!...). 

A Blanes, l’any 1930, durant el règim de l’anomenada “Dictablanda” del general Berenguer, la Comissió delegada local de l’APEC va presentar una instància a l’Ajuntament perquè el batlle de la nostra vila “s’adreci als senyors directors de totes les escoles públiques i privades de Blanes, pregant-los i recomenant-los-hi de la manera mes eficient possible, que en el nou curs escolar introdueixin en llur programa els que ja no haguessin fet l’ensenyament de la llengua Catalana, lectura, escriptura, gramàtica i Història de Catalunya”. Tot això perquè “Es un fet ben absurd i dolorós per cert, que a la totalitat de les Escoles de la nostra vila, no es ensenyada la nostra llengua” (“Recull” 6 setembre 1930).

El Primer Casino, adherit a la Lliga Catalana, es va inscriure com a soci col•lectiu de l’APEC el 1932. Abans, el 1931, trobem l’Acció Catalanista de Blanes, entitat política adherida també a la Lliga, com a entitat que organitzà a la nostra vila cursos de català de la Protectora. El 1931 se n’organitzaren dos, de cursos de català de la Protectora a Blanes, i fins el 1936 se’n va fer un cada any (excepte 1935, per la repressió governamental conseqüència dels fets del 6 d’octubre de 1934). També es feien conferències d’Història de Catalunya. D’altra banda, tal com va constatar Caterina de Quers, el març de 1936 es van fer uns cursets de cultura catalana al col•legi de la Vila, organitzats per l’Associació de Pares d’Alumnes i la delegació local de l’APEC, la qual entregà a la biblioteca de l’escola un lot de vint-i-set llibres.

Fins el 2 d’abril de 1933 la comissió delegada de l’APEC a Blanes era formada per Benet Ribas, Josep Maria Roig i Burcet i Josep Mestres.

La Protectora creà una Biblioteca Popular al Primer Casino de Blanes[i].

Altres activitats de la Protectora a la nostra vila han estat citades per Lluís Duran a la seva monografia sobre l’entitat, com per exemple la commemoració del Centenari de la Renaixença el 1933, organitzada per la delegació blanenca de l’APEC. Cal esmentar també que l’Ajuntament de Blanes s’adherí a la Protectora com a soci col•lectiu.

També cal dir que l’APEC de Blanes va contribuir a fundar una delegació de l’APEC a Tordera, amb l’ajut dels torderencs Manuel Pinatelli i Francesc Viñas. Gràcies a aquestes gestions l’APEC nacional proveí de llibres, professors i diners l’escola catalana que s’havia de fer a Tordera.

Un altre àmbit de l’actuació de l’APEC els anys de la República fou el de les campanyes pel català i per la recatalanització en general de la vida quotidiana al Principat. L’APEC engegà el Comitè pro Catalanització i posteriorment el Comitè de Catalanització juntament amb altres entitats culturals amb l’objectiu d’aconseguir la plena normalització lingüística de la vida pública catalana.  En aquest sentit cal dir que l’APEC de Blanes s’oferí per catalanitzar rètols dels comerciants i industrials de la nostra vila.

Amb l’inici de la guerra de 1936-1939 i l’acció dels elements de la FAI a la reraguarda les activitats de la Protectora foren seriosament obstaculitzades. La victòria del bàndol franquista en significà la total desaparició, però la seva obra educativa i recatalanitzadora perdurà en tots aquells nens i nenes que varen poder rebre la seva educació en la llengua del seu país.

 

Fonts consultades:

Duran, Lluís “Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana”, Afers, Catarroja (País Valencià), 1997

“La Costa de Llevant” (LCDL), Arxiu Municipal de Blanes

“La Vanguardia”, Hemeroteca en línia (1931 – 1936)

Quers, Caterina de “Ramon Cases: disset anys de magisteri a Blanes (1928-1945)”, dins “Blanda. Publicació de l’Arxiu Municipal de Blanes” nº5, Ajuntament de Blanes, Blanes, 2002

Rabassa i Martí, Fèlix “Un segle de cooperativisme agrari a Blanes. En el 60è aniversari de la Cooperativa Agrícola de Blanes”, Ajuntament de Blanes i Cooperativa Agrícola de Blanes, Blanes, 2006

“Recull” de Blanes, Arxiu Municipal de Blanes

Article publicat a "Celobert" de Blanes, nº118.

---

[i]A finals de 1933 la Biblioteca ja funcionava. El bibliotecari era Josep Maria Roig i Burcet. Contribuïren a la biblioteca en diners i llibres el mateix Josep Maria Roig, Enric Bofarull i Artés, Ramon Ramos, Narcís Serra i Galí, i Francesc Castells (“La Vanguardia”, 06/10/1933, pàg. 22).

“Sancta Sanctorum”, de Los Guardians del Pont

Los Guardianes del Puente, banda formada per Joan Cardoner (guitarra), Quim Mandado (veu i baix) i Martín Rodríguez (bateria) van decidir canviar i catalanitzar el nom del grup (ara es diu Los Guardians del Pont), i escriure en català les lletres de les seves cançons. D’aquesta renaixença de la banda n’ha sorgit un nou disc titulat “Sancta Sanctorum”. 

I què en podem dir, d’aquest disc? Doncs que és un disc molt potent que beu de les fonts del heavy metal més clàssic i que, en certa manera, recull part de l’herència de Sangtraït, grup del qual en Quim Mandado i en Martín Rodríguez. Suposo que la influència dels grups del passat d’en Joan Cardoner també hi deu ser present, però com que no en conec gaire cosa, no ho sé dir.

És un disc potent, on s’hi reconeix la guitarra contundent d’en Joan Cardoner, el baix (i sobretot la veu) d’en Quim Mandado i la bateria d’en Martín Rodríguez. 

Les lletres de les cançons parlen de mitologia, història (per exemple, “Traïdors”, que parla de les diverses traïcions que patí Catalunya durant la guerra de Successió), amor, natura (“El bosc del silenci” que parla dels boscos cremats de l’Empordà) i… heavy metal (“Als herois del Rock”), és clar que sí!

Cançons ràpides, d’altres no tant ràpides però molt heavies, una intro èpica i suggerent (“Camí de Hiperbórea”), una balada com “Dibuixos en la boira” (en algun moment la guitarra em recorda a Led Zeppelin), algunes amb forta influència blues com “Trampes de cotó”, una com “Besiers 1209” (que parla del genocidi aplicat pels francesos als càtars i als occitans en general durant el segle XIII) amb una veu femenina que s’ajunta a la d’en Quim...

Si podem criticar alguna cosa a aquest disc són dues coses, bé, sobretot una. La portada del disc, una fotografia en primer pla dels tres components del grup. Penso que haurien pogut aconseguir un artwork potent i ben adient a la música que fa la banda per a la portada, amb la presència, per exemple, d’un dels personatges de la mitologia LGP, en Rockferatu, dibuix que, per cert, ja és dins del llibret del disc.

També podem criticar que el heavy metal de LGP és “massa” clàssic, poc evolucionat. Jo no hi sé trobar influències dels grups més actuals que han representat saba nova per al metall a nivell europeu. Però bé, mentre la música sigui bona, això és un detall secundari...

De cara al proper disc, i com a suggeriment que faig des d’aquí als membres de la banda, voldria recomanar-los que parlin més explícitament de l’Empordà en les lletres de les cançons. Dels seus pobles, els seus paisatges i els seus personatges. De la seva història, les seves llegendes, bruixes i castells. I del seu vi!!!! L’Empordà és una terra que, des d’un punt de vista líric dóna per molt i seria una bona manera de donar a conèixer una comarca que estimo molt.

Per acabar, “Sacta Sanctorum” és un disc que, de la mà de tres veterans, porta aire fresc al heavy metal català. Melodia, potència, sentiment rocker, honestedat, bones lletres... una combinació perfecta per a un disc que des d’aquí us recomano a tots que el compreu perquè passareu una molt bona estona escoltant-lo. Salut, independència i heavy metal!

Aquest és l’enllaç al seu vídeo oficial de la cançó “Lliures com l’alè del vent”:

http://www.youtube.com/watch?v=dKW5zdLPGJ4

Llista de cançons:

Camí de Hiperbórea ( 01:38 )

Rockferatu ( 03:58 )

Presoner dels errors ( 03:53 )

La mirada de Medusa ( 04:36 )

Sancta Sanctorum ( 04:13 )

Lliures com l'alè del vent ( 05:22 )

Traïdors ( 04:34 )

Dibuixos en la boira ( 04:30 )

Besiers, 1209 ( 04:00 )

Trampes de cotó ( 06:42 )

La collita ( 03:34 )

El bosc del silenci ( 04:29 )

Et sento a prop ( 03:34 )

Als herois del rock ( 04:16 )

Normalitzem el heavy metal català!

Fa poques setmanes es va publicar el darrer disc (anomenat “Sancta Sanctorum”) dels empordanesos Los Guardians del Pont, el grup de Joan Cardoner (guitarra solista), així com de dos ex-components de Sangtraït, Quim Mandado (veu i baix) i Martín Rodríguez (bateria). D'aquest disc en parlaré més endavant, quan me l'hagi comprat i l'hagi escoltat. Los Guardians del Pont és el nom que pren la banda de heavy metal Los Guardianes del Puente, que fins fa poc escrivien les lletres de les seves cançons en castellà. Ara el grup canta en català i s’ha canviat el nom, es diu Los Guardians del Pont. Si conserven l’article “los” en el nom de la banda suposo que es deu al fet que d’aquesta manera poden conservar les inicials (i el logo) LGP de quan tenien el nom en castellà. Les lletres de les cançons del disc són variades, però n’hi ha d’històriques, sobre els càtars i sobre la desfeta catalana de 1714.

Arran de la publicació d’aquest disc el diari El Punt Avui, el 23 d’octubre passat, va publicar un article sobre la notícia, del qual en vull destacar algunes declaracions d’en Quim Mandado. En l’entrevista, el músic jonquerenc diu el següent de l’escena musical catalana: 

“Si no fas folk-no-sé-què, no existeixes, però, tot i que no se’n parla i no ens posen a la ràdio, som molts els que cada cap de setmana, fem concerts d’una música diferent.”

I és ben cert: el que mana ara mateix a la música en català és el que se n’ha dit pop-folk o folk-pop, pop tranquil o com es digui. És a dir, grups clònics de paios vestits amb aires retro, camises de quadres, bigotis falsos, lletres intranscendents i moltes vegades pretesament intel·lectuals i unes melodies que farien adormir un nen hiperactiu. I no dic que fins a cert punt no sigui positiu l’auge d’aquest tipus de música. Sempre és bo que hi hagi grups de música en català de tots els estils. Però, a l’escena musical en català d’ara mateix sembla que si no et trobes en la òrbita d’aquest estil no existeixis. En aquest sentit, en Quim Mandado, a l’entrevista diu: “Els que fem heavy metal som els pàries”. Cert, desgraciadament. Tan cert, també, com que l’escena del heavy metal en català no és gaire gran. Jo mateix no en conec massa, de grups de metall en català. Els desapareguts i esplèndids en el seu moment Segle XIII. Sense comptar els mítics Sangtraït. Però avui, no en conec gaires més, em sap greu d’haver de dir.

La meva tesi és que, si al nostre país no hi ha massa grups de heavy metal és perquè la crítica i els mitjans, força incultes musicalment parlant, sempre han menystingut aquest estil, fet que ha descoratjat moltes bandes que començaven i no han pogut continuar, perquè els seus membres s’han cansat de ser ignorats. 

Als anys 80 el heavy metal era considerada una música associada a la rebel·lió del jovent i també a les drogues. El fet és que el tòpic del heavy metal associat a les drogues, a la subversió social i a una música cridanera i poc “comercial” ha perdurat fins avui. Jo mateix, quan li dic a algú que la música que més m’agrada és el heavy metal em trobo amb cares d’estupefacció. “No ho hauria dit mai. I mira que sembles un noi tranquil·let!”, em poden arribar a dir, o bé, “No en fas la pinta”, perquè normalment no porto els cabells massa llargs. Un altre tòpic.

El cert és que els Països Catalans, a nivell musical, es troben encara massa allunyats de la resta d’Europa. I aquest és el mal musical que avui patim. I és per això que el heavy metal als Països Catalans no té encara ni una petita part de la presència als mitjans i del predicament entre el públic que hauria de tenir, a diferència de bona part del continent europeu. En Quim Mandado, a l’entrevista, diu: “Als països nòrdics, als músics d’aquest estil se’ls considera músics de primer nivell, però aquí és com si ens fessin por, o vergonya”. I no cal anar als països nòrdics, on grups de power metal com Helloween, Stratovarius, Sonata Arctica o Blind Guardian triomfen. A Itàlia l’escena de metall “underground” és molt potent amb bandes com Rhapsody of Fire, Secret Sphere, Highlord, Elvenking, Domine o Vision Divine. D’altra banda, Finlàndia, un petit país d’uns 5 milions d’habitants, molts menys que els Països Catalans, té  desenes i desenes de bandes de metall, encapçalades pels esmentats Stratovarius i Sonata Arctica, Children of Bodom, Nightwish, Thunderstone, Celesty o Altaria, només per anomenar-ne un grapadet. I és que allí el heavy metal és altament considerat. És considerat un art i els músics de metall són considerats veritables artistes, fins i tot estrelles.

Quant n’hem d’aprendre encara dels països nòrdics! Esperem que amb la independència i sense el llast a nivell econòmic i també cultural que Espanya representa per a la nostra nació, la nostra cultura es pugui normalitzar en tots els nivells i que, a nivell cultural, els catalans ens emmirallem en els països escandinaus. D’aquesta manera, el heavy metal, com d’altres aspectes de la nostra cultura, als Països Catalans, també es podrà normalitzar.

Tots Sants versus Halloween. Una tradició perduda: les carbasses de Tots Sants a Blanes i Malgrat.

Demà sera la diada de Tots Sants, la diada de record dels difunts en la nostra cultura. Tothom sap, més o menys, que recordar els morts de la nostra família, fer la castanyada i menjar panellets són elements que formen part de la nostra tradició aquestes dates.

Darrerament, desgraciadament, s’ha anat introduïnt al nostre país, i arreu, la celebració del Halloween, que ens ve importat, tan si ho volem com si no ho volem, dels Estats Units. En el Halloween nord-americà es buiden carbasses i la mainada va de casa en casa a demanar caramels.

Però el que molts de nosaltres no sabem és que una tradició que sempre havíem atribuït al Halloween, la de buidar carbasses, és tan catalana com la de menjar panellets i no té res a veure amb aquesta moda d’importar tot de tradicions foranes com l’esmentat Halloween, el Pare Noel per Nadal o el sant Valentí com a dia dels enamorats.

El meu pare encara recorda com, quan era petit, a Malgrat de Mar (el Maresme) a principis de la dècada de 1950, els pagesos buidaven carbasses, hi posaven espelmes a dins i les posaven en llocs foscos i amagats amb la intenció d’espantar les criatures. A Blanes, segons la meva mare, aquesta tradició en aquells anys encara es conservava.
  
Això ho corrobora també en Narcís Balmanya i Masferrer, el qual ens explica que la seva mare recorda que, "en plena postguerra, els pagesos dels Massans, Sa Massaneda [Blanes], per Tots Sants, baixaven les carbasses del tros. La canaia de la barriada les buidava, hi posaven espelmes i les encenien en record als morts". 

Tanmateix, en Josep Cortils i Vieta, a la seva “Ethologia de Blanes” de 1886, llibre de capçalera dels costums i tradicions de Blanes més ancestrals, de les carbasses de Tots Sants no en diu res, encara que, de ben segur, en els anys en què la va escriure devia ser ben viva. 

A Anglès (la Selva), segons la Mercè Horta i Sagué, a principis dels anys 1960, la tradició encara existia: "Jo vaig néixer i viure fins els 22 anys a Anglès. Recordo que, de petita, cap els 60, demanàvem alguna carbassa als avis. Les buidàvem de llavors i hi foradàvem una forma de cara, els ulls, el nas, la boca. Les deixàvem al costat de la carretera, llavors era de terra amb sots. Pocs cotxes hi circulaven. Quan es feia fosc hi posàvem una espelma encesa i ens ho passàvem d'allò més bé pensant que algú s'espantaria. Pel que jo recordo, ho fèiem per divertir-nos."

En Francesc Pellejà i Ciurana ens ha comentat que als anys 60 aquesta tradició encara es celebrava a La Torre de Fontaubella (el Priorat). 

A la Fatarella (la Terra Alta), segons en Joan Pellisa, també se'n feien, i s'anomenaven farolets de carbassa.

Els anys posteriors a la dècada de 1960 es va anar perdent fins que va desaparèixer, i em consta que no està gaire documentada a Catalunya, fins que darrerament s’han començat a posar per escrit els records de gent gran que l’havien viscut i celebrat fa unes quantes dècades. Darrerament, a Ripoll, s'ha recuperat aquesta tradició amb la festa de la carbassada de Tots Sants.

També està documentat a molts d’indrets dels Països Catalans que aquestes dates els grans explicaven a les criatures històries de por, contes terrorífics sobre els esperits dels morts, les bruixes i els follets malèfics amagats en els racons més foscos de les nostres forests.

La nostra tradició de Tots Sants, la genuïna, la catalana, és prou arrelada i prou rica com per fer front amb èxit al Halloween globalitzador i despersonalitzador de la nostra identitat cultural i nacional.