Entrevista que vaig fer unes setmanes a en Vicent Partal, publicada a la revista Celobert, 121 (edició de Blanes) i 81 (edició de Lloret).
En Vicent Partal és periodista i director de Vilaweb,
diari electrònic de referència a la xarxa en català. Ha escrit el llibre “A un
pam de la independència. Com hi arribarem i com la viurem” (La Magrana, 2013),
basat en els seus editorials de Vilaweb, i en el qual també ens parla d’aquells
aspectes que haurem de tenir en compte en la Catalunya posterior a la
independència. Una obra que, amb una optimista serenor, ens parla de com hem
arribat fins on som ara. Moltes veus assenyalen a Vicent Partal com un dels
millors analistes de l’actualitat política del nostre país. En aquesta
entrevista parlarem d’algun dels temes que en el llibre es tracten amb més
extensió.
Fa temps que penso que llegir assíduament els seus
editorials a Vilaweb és una vacuna contra el pessimisme de molts catalans,
aquells que diuen: “Ja m’agradaria que Catalunya fos independent, però és tant
difícil”... El títol del seu llibre continua amb aquesta línia argumental. De
debò que hi som tan a la vora?
Hi ha gent que
diu que sóc optimista, però no crec que ho siga tant. Si es llegeixen els meus
editorials a Vilaweb de fa quatre o cinc anys els escenaris que hi descrivia
són els que s’estan produïnt. Simplement, hi ha una sèrie d’escenaris possibles
que, si es compleixen, tenen unes conseqüències lògiques.
Vostè creu que el referèndum del 9 de novembre es
farà? Em pot posar una data per a la independència?
Sí, crec que el
referèndum es farà. Una data per a la independència? Depèn dels escenaris
posteriors al referèndum. Si Espanya s’avé a pactar amistosament amb Catalunya
els termes de la independència, el procés que portarà a la Declaració
d’Independència pot durar força mesos. Potser un any o any i mig després del
referèndum. Si després d’una victòria de l’independentisme en el referèndum
Espanya es tanca en banda i segueix negant-se a dialogar, Catalunya segurament
farà una Declaració d’Independència pocs mesos després, potser uns tres o
quatre mesos més tard, a començaments del 2015.
El seu llibre, repeteixo, és una injecció
d’optimisme per a tots els que volem la independència de la nostra nació.
Després de les desenes de presentacions del llibre que ha fet arreu dels Països
Catalans i d’haver copsat el batec del país pot afirmar que la gent és tan optimista
com vostè?
Sí, la gent ara
té una enorme il·lusió. Al principi de les presentacions del llibre, farà un
any, hi havia més dubtes. Els dubtes que tenia la gent eren sobre la
convocatòria del referèndum. Ara la gent és com si ja hagués passat pantalla.
Ara, els dubtes que hi ha són sobre els escenaris posteriors al referèndum,
sobre què passarà a partir del mes de novembre.
Lluís Maria Xirinacs en el seu moment va denunciar
la “traïció dels líders” que s’esdevingué al nostre país durant els anys de
l’anomenada “Transició Democràtica”. Ho veu possible, ara?
Bé, sempre és
possible, però la transició del franquisme a la monarquia a Espanya i l’actual
procés català són dos moments i dos escenaris molt diferents. Ara allò que és
clau és el moviment popular que ha portat a aquesta situació, un moviment
encarnat en l’Assemblea Nacional Catalana. Ara, els partits polítics són molt
conscients que el que estan fent és canalitzar els anhels populars. Les dues
situacions, doncs, no són comparables. A més, el procés català és del tot
transversal. A Europa se’n fan creus que en aquesta qüestió els
anticapitalistes de la CUP puguin anar de la mà dels democristians d’UDC. En
altres casos europeus, sobretot a Escòcia, aquesta transversalitat pel que fa
els partits i les ideologies no hi és. A Escòcia és pràcticament només un sol
partit qui encapçala el procés. El que és imprescindible és que, en el cas
català, aquest moviment popular no es dissolgui després de la independència.
Tot i la oposició frontal de l’Estat espanyol i el
fet que la comunitat internacional no ens ajudarà en aquest procés, podem dir
que la independència és només a les nostres mans?
Sí, perquè la
comunitat internacional no està ni a favor ni en contra de la independència de
Catalunya. Les cancelleries internacionals es mouen per interessos. Sospesen
els pros i els contres d’aquesta independència, analitzen fredament la
situació. El que pense que és clar és que si el moviment popular i els partits
polítics catalans es mantenen ferms i units en la decisió de tirar endavant el
procés fins al final, ens acceptaran.
Vostè va ser testimoni dels processos
d’independència de les repúbliques bàltiques a principis de la dècada de 1990. Vostè
era allí quan s’estaven produint els esdeveniments. Sabem que la Via Catalana
s’inspira en la Via Bàltica de Lituània, Letònia i Estònia. Creu que hi ha
altres semblances entre els processos d’independència dels països bàltics i el
català?
No gaires. És molt
difícil comparar. El procés bàltic es va produir dins una dictadura com la
URSS. A més, la Via Bàltica es va fer amb l’exèrcit soviètic patrullant pels
carrers i amb la presència arreu de la KGB. En el cas de la Via Catalana
aquesta coacció no es va produir. Allò que sí que és comparable és que tan en els
casos bàltics com en el cas català la força, l’empenta del moviment
independentista popular és molt gran i el suport de la gent a la idea
d’aconseguir la independència, majoritari.
Una de les meves inquietuds respecte el procés que
estem vivint –i, de ben segur, una de les seves, per la seva condició de
valencià- és la de la situació en que quedaran la resta dels Països Catalans
després de la independència del Principat de Catalunya. Pensa que la
independència pot afavorir valencians, balears, franjolins, nord-catalans i
algueresos? Veu factible que el País Valencià i les Illes Balears, amb els
anys, entrin en un procés de secessió respecte d’Espanya igual que ara el
principatins?
Com a valencià
que sóc, pense que la independència de Catalunya és el millor que ens pot
passar als valencians. Si al País Valencià la recuperació nacional continua,
les possibilitats que d’aquí a uns anys s’hi pugui produir un procés semblant
al del Principat són grans. Però, igual que al Principat, aquest procés es
produiria no tant per allò que fem nosaltres els valencians, sinó per allò que
ells, els espanyols, ens fan a nosaltres. En el cas de l’antiga Iugoslàvia va
passar una cosa semblant, salvant les distàncies. La desintegració de la
federació es va produir per com el poder serbi va maltractar els altres
territoris de Iugoslàvia. Fins i tot Montenegro (un territori que seria a
Sèrbia el que La Rioja pot ser a Espanya) va voler separar-se del poder serbi i
es va independitzar.
Creu que la independència de la nació catalana pot
ser l’inici de processos semblants en altres nacions sense estat d’Europa?
Escòcia, Flandes, Còrsega, Venècia, Sardenya...
No
necessàriament, però pot passar. Enguany, a més del cas català, hi haurà dues
nacions sense estat que viuran uns moments semblants. A Escòcia, el referèndum,
que es farà el 18 de setembre, abans que el català. I a Flandes, el 25 de maig
hi haurà eleccions al parlament belga, unes eleccions transcendentals que
posaran la qüestió nacional una altra volta a sobre la taula. A la resta de
casos la qüestió és més complicada. Al País Basc i a Irlanda del Nord la
qüestió de la violència encara hi és present. També hi ha els casos de Gal·les,
Còrsega i, com estem veient aquests dies, del Vèneto, que haurem de veure com
evolucionen.
Pensa que en la futura Catalunya independent el
castellà serà llengua cooficial conjuntament amb el català i l’occità a la Vall
d’Aran?
Això és una
decisió que haurà de prendre el poble de Catalunya quan es voti el parlament de
la Catalunya independent. Ara mateix hi ha dos partits que diuen que el
castellà hauria de ser cooficial, però és massa aviat per aventurar res en
aquest sentit.
