Per la dignificació de la cultura catalana

Una de les manifestacions més nefastes de l’imperialisme espanyol a Catalunya és l’espanyolisme cultural. No només ens han envaït militarment sinó que, a més, ens han imposat la seva llengua i una sèrie de referents “culturals” (i poso “culturals” entre cometes) amb els quals Espanya ha pretès arraconar i destruir la cultura popular autòctona dels catalans.

Ja des de les darreries del segle XIX que es va començar a introduir a Catalunya el pseudofolklore espanyol. Els successius governs espanyols maldaven per integrar econòmicament i lingüística Catalunya (i també el País Basc i Galícia) a Espanya, i fou a través de la unificació de mercats, que es donà durant la segona meitat del segle XIX, que una sèrie de productes “culturals” (i torno a posar cometes, perquè realment es tractava de subcultura) espanyols van anar penetrant en diversos àmbits de la nostra nació. Llavors es van començar a veure i sentir als teatres catalans espectacles musicals de pseudofolkolre andalús, madrileny i sarsueles d’importació, en detriment de la música popular nostrada.

L’incipient moviment catalanista detectà el problema, i alertà de la desnacionalització que representava aquella invasió de músiques forasteres. Per aquells primers catalanistes, l’assimilació d’aquells aires folkloritzants hispànics per part de la població indígena significaria el primer pas cap a la total degradació moral del poble català, és a dir, la seva definitiva descatalanització. La lluita dels catalanistes contra el “flamenquisme” (així anomenaven, despectivament, el fenòmen de l’arribada massiva de música espanyola a Catalunya) continuà, en diversos graus, fins els anys 30.

Amb l’arribada del franquisme, el genocidi cultural contra Catalunya s’intensificà. Una de les eines per a la perpetració d’aquest genocidi va ser el foment dels tòpics culturals de l’Espanya més rància i la seva introducció forçada a Catalunya. Les principals ciutats dels Països Catalans i sobretot els pobles i viles de la costa, amb l’arribada del turisme de masses, van haver de sofrir la proliferació d’espectacles flamencs i curses de toros adreçats sobretot als turistes estrangers, però també als catalans. El règim de Franco ja s’havia ocupat bé prou d’associar, en una desgraciada barrija-barreja, els conceptes de “Costa Brava”, “toros”, “flamenco” i “Spain” mitjançant campanyes de promoció turística a la resta d’Europa. Amb tot, molts catalans seguien ballant sardanes i cantant cançons de la terra, però per a la gran majoria de turistes europeus la nostra cultura era del tot invisible.

La fi del franquisme i la reinstauració de la Generalitat al Principat, contràriament a allò que caldria haver esperat, no suposà la normalització de la nostra llengua, tradició i cultura. En allò que fa referència a la substitució cultural accelerada que els catalans venim patint des de finals del segle XIX, no s’ha fet ni un pas per la dignificació de la nostra cultura popular. Les ràdios i televisons espanyoles ens inunden amb la música hispànica més tòpica i detestable (això mentre els mitjans audiovisuals catalans, tant públics com privats, no donen el suport que es mereix a la música en català), la imatge que la majoria de turistes s’emporten de Catalunya segueix lligada als conceptes pseudoculturals espanyols més aberrants (no pas a la cultura popular indígena), i per acabar-ho d’adobar hem de veure astorats com la Generalitat atorga subvencions astronòmiques per a la celebració de la Feria de Abril a Catalunya, un dels símbols del colonialisme cultural més desvergonyit.

La història ens mostra que més d’un segle després, els catalans hem de continuar maldant des de la trinxera (quin remei!) per foragitar l’invasor i aconseguir allò que és de justícia: que, a Catalunya, la cultura hegemònica sigui la pròpia, la catalana.