dissabte, 3 de maig de 2008

Segle XIII, promesa del heavy metal català

De tots els afeccionats al metall catalans és sabut que aquesta música no gaudeix d’un especial predicament al nostre país. El buit deixat per Sangtraït en el rock dur i el heavy metal nacional és immens i no ha estat reemplaçat per cap altre grup. Cançons com “Els senyors de les pedres”, “El vol de l’home-ocell”, “Inqui-missió” o “Les creus vermelles” es van convertir en himnes i ens van arribar a emocionar a tots aquells adolescents que teníem com a referents internacionals grups com Iron Maiden, AC/DC o Helloween. La gran embranzida de Sangtraït podria haver encès l’espurna perquè altres conjunts de metall català haguessin seguit les passes dels de la Jonquera, però no va passar res d’això. El globus de l’anomenat “rock català” es va anar desinflant i Sangtraït va continuar com a únic grup de referència del heavy metal cantat en català fins a la seva dissolució.
Els darrers anys l’escena musical en llengua catalana ha experimentat una florida prou important. Grups com Obrint Pas, Antònia Font i molts d’altres són un exemple de la quantitat i qualitat de bona música en català que es fa als Països Catalans. Però d’aquesta nova onada de la música autòctona no n’ha sorgit cap grup important de metall melòdic. Aquesta situació, de ben segur que té moltes causes. El mercat de heavy metal és força reduït, especialment als Països Catalans; el suport que rep la música (i la literatura, el cinema... la cultura en general) en català per part dels mitjans de comunicació audiovisual i les institucions és digne d’un país del Tercer Món (un altre exemple de l’autoodi imperant a la nostra nació); i les discogràfiques no aposten pel metall, i menys si és en català, encara que la seva proposta musical sigui de gran qualitat.
I de gran qualitat és la música de Segle XIII, un conjunt de heavy metal nascut a la comarca d’Osona l’any 2002. El grup va guanyar el concurs del Mercat de Música Viva de Vic del 2003, tot obtenint com a premi la gravació del seu primer disc, “Entre dos mons”. L’únic disc que han gravat fins avui (ara estan treballant en el que esdevindrà el seu segon disc), “Entre dos mons”, es pot adquirir en els concerts o bé baixant-lo del web del grup, www.seglexiii.net.
L’audició del disc m’ha provocat la sensació d’estar escoltant una proposta desconeguda en el panorama musical català. Metall simfònic amb lletres èpiques i fosques conformen l’estil de Segle XIII. D’aquest disc m’ha sorprès agradablement la gran qualitat del guitarra solista, tot un guitar hero, i les grans melodies que el conformen. La presència d’un violí i una segona veu femenina acaben d’aportar originalitat a l’estil del grup. Personalment em recorden els italians Skylark, amb el seu speed metal neoclàssic, sobretot en cançons com “Entre dos mons”, “Guerra de foc”, i “Llum d’àngel”. També percebo la influència dels finlandesos Stratovarius o dels brasilers Angra.
El disc comença amb una magnífica intro amb un recitat en llatí, “Overtura nº13”, que dóna pas a “Entre dos mons”, la cançó amb la qual es va batejar el disc. Segueix “Guerra de foc”, una altra cançó neoclàssica, i “Pantomimes de Llucifer”, on predomina la veu femenina. El cinquè tall és “Nits en blanc”, que conté passatges que em recorden els nord-americans Symphony X. A continuació “Fill de la tempesta”, amb el seu regust “celta” i “Desperta Ferro”, un homenatge als almogàvers, els nostres guerrers medievals més internacionals. “O in C minor”, el tall 8, ens mostra el cantó més “sensible” del grup, una cançó que emociona i fa posar la pell de gallina. “Llum d’àngel” és una veritable lliçó de speed metal, que no ha d’envejar res als esmentats Stratovarius o Skylark, una cançó amb força, una gran melodia, velocitat, els seus moments més progressius i un solo de guitarra memorable. El disc es clou amb “Vitralls”, una altra petita gran joia de sensibilitat.
És una llàstima que, entre tanta mediocritat, aquest excel·lent disc hagi passat completament desapercebut, ja no pel públic general sinó pels mateixos seguidors del heavy metal catalans. Jo ja espero que surti al carrer el seu nou treball, per poder copsar l’evolució d’aquest conjunt de joves promeses del metall català. I tant de bo que gaudeixin del suport d’una discogràfica que, lluny de pors i prejudicis, sàpiga valorar la bones idees musicals que atresora Segle XIII.

Components: Princesa Rosa (guitarra i veu), Maiol Montané (bateria), Àlex Pujols (baix i veus), Marta Riumbau (violí i veu), Arnau Burdó “Burdi” (teclats, sintetitzadors i veus).

1 comentari:

Yggdrasil Wisdom ha dit...

Molt bones! Li volia demanar si l'hi importa que adjunti un link a la seva pàgina des del meu Blog: Promovem música de Catalunya.