Vicenç Albert Ballester, creador de l'estelada

En el centenari del naixement de l’estelada voldria fer un petit homenatge a en Vicenç Albert Ballester, l’home que la configurà tal com la coneixem avui, en la seva versió del triangle blau, coincidint també amb el norantè aniversari d’aquesta versió de l’estelada.

En Vicenç Albert Ballester va néixer el 1872 i de ben jove començà a militar en organitzacions catalanistes, mantenint-se sempre fidel a la Unió Catalanista (UC), de la qual n’arribaria a ser president. Fundà el combatiu setmanari catalanista “La Tralla”, adherit a la UC, publicació que va patir constants suspensions pel seu caràcter netament nacionalista. Més endavant creà una altra publicació catalanista, “Renaixement” (1910-1915), així com “L’Intransigent” (1918).

Dins de l’òrbita de la UC en Ballester va ser soci protector de La Reixa (1901), entitat de suport als presos i represaliats catalanistes. Després de la repressió governamental desfermada contra La Reixa, l’entitat desapareix, però és substituïda en les seves funcions el 1908 per l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), adherida també a la UC, presidida per en Ballester. L’ACB féu la seva presentació pública l’11 de setembre d’aquell 1908, a Barcelona. Però la publicació per part d’aquesta entitat d’un full considerat subversiu perquè demanava ajut per als presos catalanistes provocarà el processament de la junta directiva de l’entitat, amb en Vicenç A. Ballester al capdavant.

En Ballester es destacà també per la seva lluita incansable per una escola catalana i en la nostra llengua des de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Així, fundà l’Escola Catalana Mossèn Cinto. Per a ell la lluita per la llengua era cabdal per la consecució de l’alliberament nacional. La tasca de renacionalització de Catalunya a través de la lluita per la llengua catalana havia de ser inevitablement llarga, però donaria com a fruit, al capdavall, la llibertat de la Nació Catalana. Aquest pensament el veurem exposat clarament en l’article que reproduïrem tot seguit.

Va morir al Masnou (Maresme) el 15 d’agost de 1938, en plena guerra dels Tres Anys (1936-1939). Uns quants mesos abans, el 9 de gener, aprofitant una lleu millora de la malaltia que patia, havia estat objecte d’un sentit homenatge a Barcelona per part del moviment independentista. Després de la seva mort l’Ajuntament de Barcelona acordà de posar el nom del patriota a un carrer de Barcelona, la plaça que hi ha al carrer de la Canuda, que actualment es diu Villa de Madrid.

Com ja vam dir en un article anterior, la Comissió del Centenari de l’Estelada promou la presentació de mocions a ajuntaments catalans per posar el nom de Vicenç A. Ballester i de l’estelada a carrers dels diversos municipis.

Recordem la figura i el pensament d’en Vicenç Albert Ballester amb la transcripció d’aquest article seu publicat originalment a “Renaixement” i reproduït en el número del 29 de desembre de 1912 del setmanari catalanista amb seu a Canet de Mar “La Costa de Llevant”.

En primer lloc, Ballester es refereix a l’Assemblea de la Unió Catalanista celebrada a Tarragona l’octubre de 1912, un intent del seu president, Domènec Martí i Julià, d’unir tot el catalanisme, des de la Lliga fins als nacionalistes republicans, passant pel nacionalisme radical arrenglerat al voltant de la UC. En Ballester, en aquest article, es mostra fidel als postulats apolítics de la UC, tot apostant per una ingent tasca per part del catalanisme de renacionalització cultural i social de la Nació. L’article també és un cant a la unitat i a l’idealisme i una crítica a les “capelletes”, fenòmen certament comú, tant en el moviment nacional català d’aleshores com en el d’avui en dia.

Les dades per a aquest petit apunt biogràfic les he extretes principalment del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Ed. El Llamp, Barcelona, 1988) i de premsa del nacionalisme català de l’època (“Gent Nova” de Badalona, i “Metralla” de Barcelona).

“Del ahir al demá”

“L’Assamblea de Tarragona ha portat á la causa Nacional un refermament del sentiment Nacionalista y una palesa expressió de la necessitat de que sapiguém tots y capiguém bé que l’obra de la lliberació Patria no es d’un dia ni d’un any, que’s de generacions y generacions, com de generacions y generacions sigué l’obra de la seva esclavització.

Aixó fa que’ns hágim d’estranyar de que qualques individuus qui son dins de la nostra Unió Catalanista, se creguin llicenciats, vulguin cercar hont anar, ara que l’Assamblea ha acordat que la Unió fés –interinament- obra únicament y exclussiva social y cultural.

Pera nosaltres, ningú, individualment ni colectivament, dels quí ens honorém no haventnos mogut –malgrat els rebomboris de dreta y esquerra- del sustentament del ideal pur del Catalanisme, pot ni déu patrióticament fer més que Catalanisme de la Unió, és a dir, Nacionalisme radicalíssim Catalá. Car (ben sapigut es de molts anys ensá per no dir de sempre y sobretot de des de l’Assamblea de Barcelona), bé prou s’ha dit que dintre de la nostra Unió no sols poden, sino que ademés deuhen treballarhi tots els Catalans moguts per les aspiracions del Nacionalisme, qualsevulgues que síen llurs pensars y sentirs en materies polítiques, relligioses y socials.

Y com que no pot haverhi Catalanista tant negat que no comprengui que, fent més que fins avuy per la Cultura Catalana, encara’s pot y’s deu treballar més prescindint de pensars polítichs, relligiosos y socials, no sabém perque hi té d’haver qui vulgui formar grupets nous, donantlos noms vells: radicalismes, quan els radicalismes se fan, s’exerciten, se tenen, pero no’s diuhen, que’l nom no es pas el que fa la cosa. Lo que tenen de fer els Nacionalistes de la Unió (siguin de dreta, siguin d’esquerra, siguin d’un altre partit), es cooperar al radicalisme veritat, la ensenyansa de la Llengua, de la Literatura, de la Historia de Catalunya als petits, pera fer una generació de Catalans conscients, que puguin presentar á Catalunya y al Extranger llurs escrits en Catalá, en Catalá sense mácules en la Prosodia, en la Morfología, en la Sintáxis. Y, al ensemps, acostumar als petits á associarse, á colectivitzarse sense orgulls, sense alló per dissort tant corrent de posar al diari el nom dels individuus de la nova Junta ó’l de la Junta de la nova entitat, que sembla que sols per aixó se constitueixin entitats y juntes, pera aixó, pera pagar lloguers de pisos, entretenirse ab reis y cavalls, y anarsen devent al amo de la casa un parell de mesades, al cafeter y al adroguer uns quants kilos de café y de sucre, y á les Companyíes del gas ó de la electricitat unes quantes dotzenes de metres cúbichs ó de kilowats consumits pera que’ls de la junta puguin acordar enviar als periódichs unes notes d’estridencies que’s farán y no’s fan, de propósits que s’esmenten y no’s compleixen, d’amor a les Escoles Catalanes que, sense tant sentirlo anomenar y rebentne més els seus efectes, no viuríen la vida migrada que no les deixa posarse front á front de tants colegis que s’emporten els diners dels pares y desvíen els cervells dels deixebles del coneixement del llur deure com á Catalans.

Ni apassionament ni rencunia ens mouhen al escriure aquestes ratlles; es sols la fretura de que, d’un cop per tots, se pensi serenament en que la única solució, millor dit, l’únich medi de arribar á la solució del plet de Catalunya, es ensenyar els petits, ferlos estimar l’idioma de la Patria més que tots els altres llenguatges del món y infiltrar en les llurs conciencies l’amor al estudi, que com més un hom estudía y coneix el carácter, les costums, les virtuts y’ls vicis dels pobles que no son el seu, més fá que’l propi s’esperoni en assimilarse lo bó dels altres, á llensar de son sí lo dolent que té y á abominar dels que’n rés de lo que’s vida colectiva, denoten moralitat, bondat, altruisme, sacrifici.

Fem venir á nosaltres els quí no coneixen el nostre desinterés; no’ns en aném cap an ells, mes femlos venir exposantlos préviament que’l nostre camí á seguir es plé d’asprors y de pujades fadigoses y que, segurament, nosaltres mateixos no serém pas els quí assolirém el lloch reposat de les grans satisfaccions, que aixó queda pera’ls nostres fills, pera’ls nostres néts, tal vegada.”