Era del tot necessària l’aparició d’un estudi biogràfic rigorós i exhaustiu del pare de l’independentisme català, Daniel Cardona i Civit, que establís la seva evolució ideològica i la del catalanisme radical des de principis del segle XX fins a l’ensulsiada nacional de 1939. El professor Fermí Rubiralta, a “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política” (Afers, 2008), demostra, entre d’altres coses, com el nacionalisme integral de Daniel Cardona i el de les organitzacions en què participà i que ell inspirà, com ara Estat Català o Nosaltres Sols!, no fou en cap moment feixista o filofeixista, com algunes vegades s’ha insinuat malintencionadament. El professor Rubiralta repassa la trajectòria política i vital de l’home d’acció que fou Daniel Cardona, des del seu naixement el 1890 a Barcelona, en una família fortament arrelada a Sant Just Desvern, fins a la seva mort el 1943.
L’autor destaca els primers passos de Daniel Cardona en el catalanisme, mentre treballava de dependent en una merceria del carrer de Ferran, a Barcelona, i era proper a la organització per excel·lència dels dependents de comerç barcelonins i catalans, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), sindicat catalanista íntimament lligat a la genèsi de l’independentisme català. En aquests anys, quan tenia només quinze anys, el jove Daniel Cardona va intervenir en els Fets del “Cu-cut!” quan, juntament amb altres aprenents de dependent llançaren, des del balcó de la merceria on treballava, una galleda plena de serradures mullades als oficials espanyols que havien acabat d’atacar les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, el novembre de 1905.
Llavors el jove Daniel Cardona militava a la Unió Catalanista, organització patriòtica de la qual formà part tota la vida. Des d’aleshores, com destaca el professor Rubiralta, Cardona col·laborà en diverses publicacions del catalanisme integral com ara “La Tralla”, “Renaixement” i “Catalunya”, i participà en projectes d’unitat nacionalista com l’Associació Nacionalista Catalana o la Joventut Catalanista de Barcelona, després de l’ensorrament de la Solidaritat Catalana.
En aquesta biografia tenim notícia també de l’amistat entre Cardona i el poeta Joan Salvat-Papasseit, així com de la relació amb altres companys de lluita com Manuel Pagès i Mercader, Daniel Roig i Pruna, Daniel López i Bribian, Lluís Escaler i Espunyes (assassinat pel franquisme per ser catalanista), o el patriota Jaume Compte, mort durant els fets d’octubre de 1934. Fermí Rubiralta, en relació a aquest nucli de patriotes, ens diu, tot citant el mateix Daniel López i Bribian que al voltant de Cardona “s’aplegaren un estol de minyons incondicionalment addictes a les seves iniciatives patriòtiques”.
L’autor destaca els primers passos de Daniel Cardona en el catalanisme, mentre treballava de dependent en una merceria del carrer de Ferran, a Barcelona, i era proper a la organització per excel·lència dels dependents de comerç barcelonins i catalans, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), sindicat catalanista íntimament lligat a la genèsi de l’independentisme català. En aquests anys, quan tenia només quinze anys, el jove Daniel Cardona va intervenir en els Fets del “Cu-cut!” quan, juntament amb altres aprenents de dependent llançaren, des del balcó de la merceria on treballava, una galleda plena de serradures mullades als oficials espanyols que havien acabat d’atacar les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, el novembre de 1905.
Llavors el jove Daniel Cardona militava a la Unió Catalanista, organització patriòtica de la qual formà part tota la vida. Des d’aleshores, com destaca el professor Rubiralta, Cardona col·laborà en diverses publicacions del catalanisme integral com ara “La Tralla”, “Renaixement” i “Catalunya”, i participà en projectes d’unitat nacionalista com l’Associació Nacionalista Catalana o la Joventut Catalanista de Barcelona, després de l’ensorrament de la Solidaritat Catalana.
En aquesta biografia tenim notícia també de l’amistat entre Cardona i el poeta Joan Salvat-Papasseit, així com de la relació amb altres companys de lluita com Manuel Pagès i Mercader, Daniel Roig i Pruna, Daniel López i Bribian, Lluís Escaler i Espunyes (assassinat pel franquisme per ser catalanista), o el patriota Jaume Compte, mort durant els fets d’octubre de 1934. Fermí Rubiralta, en relació a aquest nucli de patriotes, ens diu, tot citant el mateix Daniel López i Bribian que al voltant de Cardona “s’aplegaren un estol de minyons incondicionalment addictes a les seves iniciatives patriòtiques”.
Fermí Rubiralta analitza també el pas de Cardona per la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i per Estat Català (1923), organitzacions inspirades per Francesc Macià. En aquests anys Cardona es relacionarà amb organitzacions nacionalistes d’altres nacions sense estat: de Galícia, i sobretot el País Basc, en concret el Partit Nacionalista Basc, encapçalat el 1923 per Eli Gallastegi.
Gràcies a aquest llibre coneixerem també el trist episodi de l’assalt, l’any 1924, per part dels militars espanyols, a casa dels Cardona a Sant Just Desvern, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’esposa de Daniel Cardona, Madrona Gelabert fou bufetejada pels militars, fet que li va fer perdre el fill que esperava. Cardona es va haver d’exiliar a l’Estat francès, i fou allí quan, abans dels fets de Prats de Molló de 1926, trencà amb Francesc Macià.
L’obra ens parla també de Nosaltres Sols! (nom inspirat en el del Sinn Féin irlandès), organització independentista creada per Daniel Cardona a finals de l’any 1930, com a reacció a l’apropament de Francesc Macià i Estat Català als partits espanyols. El professor Rubiralta ens parla també dels contactes en aquells anys entre Cardona i el nacionalisme irlandès, basc (els “mendigoixales” d’Eli Gallastegi) i bretó, així com de la creació del Partit Nacionalista Català, una plataforma electoral independentista que no va tenir èxit.
No oblidem el Cardona batlle de Sant Just Desvern, que segons l’autor tenia fama de ser un polític honrat i bon gestor, i que durant la guerra, també com a batlle de Sant Just, evità l’assassinat de molts dels seus conciutadans perseguits pels criminals de la reraguarda.
Finalment, destaquem l’episodi de la mort (de resultes d’una llarga malaltia) de Daniel Cardona, un cop acabada la guerra. El seu enterrament al cementiri de Sant Just Desvern es celebrà a dos quarts de set del matí del 8 de març de 1943, per ordre del governador civil de Barcelona, per evitar que l’acte es convertís en una manifestació catalanista. Fou enterrat només davant la presència dels seus familiars més directes, davant la presència de la Guardia Civil, embolcallat per la senyera estelada. Tal com ens informa el professor Rubiralta, citant Antoni Malaret, durant uns anys, en l’aniversari de la seva mort, “Un grup de veïns obrien les portes del Cementiri de bat a bat i ofrenaven a la mitja nit una corona de flors amb la bandera catalana a la seva tomba”.
Només podem objectar a aquest minuciós i exhaustiu treball un petit detall, que no és altre que el fet que l’autor diu que la revista “Renaixement”, en la qual col·laborà Daniel Cardona a principis de la dècada de 1910, tenia en el seu encapçalament una àliga amb les quatre barres al pit. Cal remarcar que no és una àliga sinó l’Au Fènix, l’animal mitològic que, com la Nació Catalana durant la Renaixença, renaixia de les seves cendres.
En definitiva, una obra biogràfica excel·lent que aporta llum a la gènesi de l’independentisme català.
Gràcies a aquest llibre coneixerem també el trist episodi de l’assalt, l’any 1924, per part dels militars espanyols, a casa dels Cardona a Sant Just Desvern, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’esposa de Daniel Cardona, Madrona Gelabert fou bufetejada pels militars, fet que li va fer perdre el fill que esperava. Cardona es va haver d’exiliar a l’Estat francès, i fou allí quan, abans dels fets de Prats de Molló de 1926, trencà amb Francesc Macià.
L’obra ens parla també de Nosaltres Sols! (nom inspirat en el del Sinn Féin irlandès), organització independentista creada per Daniel Cardona a finals de l’any 1930, com a reacció a l’apropament de Francesc Macià i Estat Català als partits espanyols. El professor Rubiralta ens parla també dels contactes en aquells anys entre Cardona i el nacionalisme irlandès, basc (els “mendigoixales” d’Eli Gallastegi) i bretó, així com de la creació del Partit Nacionalista Català, una plataforma electoral independentista que no va tenir èxit.
No oblidem el Cardona batlle de Sant Just Desvern, que segons l’autor tenia fama de ser un polític honrat i bon gestor, i que durant la guerra, també com a batlle de Sant Just, evità l’assassinat de molts dels seus conciutadans perseguits pels criminals de la reraguarda.
Finalment, destaquem l’episodi de la mort (de resultes d’una llarga malaltia) de Daniel Cardona, un cop acabada la guerra. El seu enterrament al cementiri de Sant Just Desvern es celebrà a dos quarts de set del matí del 8 de març de 1943, per ordre del governador civil de Barcelona, per evitar que l’acte es convertís en una manifestació catalanista. Fou enterrat només davant la presència dels seus familiars més directes, davant la presència de la Guardia Civil, embolcallat per la senyera estelada. Tal com ens informa el professor Rubiralta, citant Antoni Malaret, durant uns anys, en l’aniversari de la seva mort, “Un grup de veïns obrien les portes del Cementiri de bat a bat i ofrenaven a la mitja nit una corona de flors amb la bandera catalana a la seva tomba”.
Només podem objectar a aquest minuciós i exhaustiu treball un petit detall, que no és altre que el fet que l’autor diu que la revista “Renaixement”, en la qual col·laborà Daniel Cardona a principis de la dècada de 1910, tenia en el seu encapçalament una àliga amb les quatre barres al pit. Cal remarcar que no és una àliga sinó l’Au Fènix, l’animal mitològic que, com la Nació Catalana durant la Renaixença, renaixia de les seves cendres.
En definitiva, una obra biogràfica excel·lent que aporta llum a la gènesi de l’independentisme català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada