“Els Almogàvers, una història a la Mediterrània”, de Trencavent

Vaig conèixer en Narcís Miranda la nit de sant Joan del 2007. Com cada any des del 2003, Acció Cultural es Viver va organitzar la revetlla de sant Joan a Blanes, i jo era a la barra, situada al costat del monument a la Sardana del passeig de Mar, juntament amb els meus companys de l’entitat, servint begudes mentre sonava el concert. Aleshores un home que no coneixia em va demanar una cervesa, a la vegada que es va interessar per una de les samarretes de l’entitat que teníem a la venda, la de l’escut dels vescomtes de Cabrera, que en temps medievals havien exercit el seu domini sobre Blanes. Llavors es va presentar, es deia Narcís Miranda, i em va dir que era de Barcelona, però que venia sovint a Blanes. Em va fer saber que la seva gran passió era la història medieval de Catalunya i que, fruit d’aquesta passió havia fet un disc de rock simfònic sobre la croada contra els càtars occitans i la relació que en aquest episodi de la nostra història van tenir-hi els catalans.

Vàrem estar parlant una bona estona del seu disc i d’història medieval catalana i em va informar que estava preparant un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l’epopeia dels almogàvers a Orient. Ho vaig trobar interessantíssim. La increïble història dels guerrers catalans en terres de l’Àsia Menor i Grècia sempre m’ha apassionat, m’he comprat tots els llibres sobre els almogàvers i els dominis catalans a Grècia (els ducats d’Atenes i Neopàtria) que he trobat, a la vegada que he fet mans i mànigues per aconseguir els articles publicats pel gran historiador de la Grècia catalana, Antoni Rubió i Lluch. I ara resultava que se’n faria un disc de rock. Un projecte increïble, però que era inevitable i necessari que algú, tard o d’hora, acabés portant a terme.

En Narcís Miranda també em va explicar la frustració que personalment li havia suposat la manca total d’ajut per part de les institucions catalanes a l’hora d’editar uns discs que, al capdavall, podrien servir per divulgar una part de la història de Catalunya. Malauradament, una part dels governants del nostre país rebutgen tot allò que, segons ells, forma part de la “crosta nacionalista”. Per a aquesta gent la història de Catalunya mateixa els és incòmoda. No volen que els catalans siguem conscients que en el passat la nació catalana regia el seu propi destí, i un producte cultural divulgador d’un moment de plenitud de la nostra història els hi representa un obstacle en la consecució del seu objectiu d’espanyolització de Catalunya.

Després d’aquesta conversa ens vàrem intercanviar els números de telèfon i vaig fer-li saber el meu interès per obtenir el seu disc “Els Càtars. Música per a una història” (2003), publicat per Discmedi Blau.

La nit de sant Joan de l’any següent, el 2008, ens vàrem tornar a trobar a la barra des Viver de Blanes. En Narcís que, com l’any anterior, anava acompanyat de la seva dona, va tenir la gentilesa de portar-me un disc de la seva obra “Els Càtars”. També va informar-me que el disc sobre els almogàvers sortiria cap al mes de setembre. I així fou. El mes d’octubre passat me’l va enviar per correu.

En Narcís Miranda havia creat un grup, Trencavent, format per ell mateix a la guitarra, piano i sintetizador, i per Ricardo Ruzafa (baix i guitarra) i Enric Pujol com a vocalista. El disc porta per títol “Els Almogàvers, una història a la Mediterrània” (2008), i també ha estat publicat per Discmedi Blau. La portada del disc és un fragment del conegut quadre de Moreno Carbonero de l’arribada de Roger de Flor i els seus almogàvers a Constantinoble. Les onze cançons del disc han estat composades tant en la part musical com en la lírica per en Narcís Miranda, en la línia d’un rock simfònic i melòdic, amb incursions en el rock dur, en cançons com “Mala sang” o “Gal·lípoli”, i amb fragments de música d’estil “banda sonora de pel·lícula” (“L’alè del vent Part I”) i música medievalitzant, com en “L’alè del vent Part II”, i relaten la història dels almogàvers des de la seva arribada a Sicília el 1282 fins a la seva victòria sobre els cavallers francesos al riu Cefís el 1311.

El disc és molt melòdic i escoltable per tots els públics. Personalment, m’agraden, per exemple, sobretot cançons com “Crònica”, que parla de Ramon Muntaner i la seva crònica i amb un èpic “solo” de guitarra, o “Viatge a l’Imperi” i “L’alè del vent Part II”, també amb excel·lents “solos” de guitarra.

En la part lírica destaco la lletra de “L’alè del vent Part II”, que recull l’èpica d’aquells catalans que van viatjar per la Mediterrània portant la nostra cultura a terres llunyanes, i que no puc estar-me de reproduir, en part:

“Foren senyors als ulls del món / en la victòria i la dissort / pobles i reis, els hi juraven lleis / pobles i reis, les nostres lleis. / Antics vaixells, galeres, llenys / viatgers d’un mar nostre com mai. / Sempre al davant d’aquells velams / hi ha els quatre pals sobre el daurat / del vell estol, sang damunt d’or, / del vell estol sang damunt d’or”.

El disc, però, té una taca. Hi ha un nombre no acceptable de faltes d’ortografia en el llibret, un error que, de cara al proper disc cal que sigui corregit, enviant les lletres a algun corrector lingüístic.

Pel que fa la presentació del llibret és correcta, amb nombroses imatges relacionades amb l’expedició catalana a Orient i la nostra història medieval i amb la prestigiosa col·laboració de l’escriptor Francesc Puigpelat, autor de la novel·la “Roger de Flor. El lleó de Constantinoble” i el llibre de viatges “La ruta dels almogàvers”, el qual signa un petit text introductori titulat “Guerrers de la Mediterrània”.

Un disc veritablement enriquidor, tant des d’un punt de vista musical com cultural i històric. Tant de bo que el següent disc conceptual d’en Narcís Miranda i Trencavent no trigui massa temps en sortir a la llum.