dimecres, 15 de juliol de 2009

Rescatats de l’oblit. L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans recorda Morera, Palau, Toldrà, Casals, Pahissa, Salvador i Serra

Fa anys vaig arribar a la conclusió que llegir premsa catalana, escrita (i sobretot pensada) en català, és un tot un antídot contra la substitució lingüística, cultural i nacional a què el poble català fa 300 anys que està sotmès. La premsa nostrada ens allibera, ni que sigui momentàniament, de la mentida, els insults, la demagògia i la decadència cultural que els mitjans de comunicació espanyols ens imposen quotidianament. La premsa en català ens informa d’allò que passa al món des d’una perspectiva nacional catalana, no pas espanyola, i ens assabenta dels problemes que ens afecten realment als catalans.

Una de les publicacions catalanes més prestigioses és el setmanari “El Temps”, dirigit des de València i amb redaccions a Barcelona i Palma. És un setmanari catalanocèntric, pensat i escrit en català, amb els Països Catalans com a marc nacional de referència, i de qualitat. El conec des de fa uns quinze anys (mitja vida meva), però des de fa uns mesos el compro cada setmana, i ha estat gràcies a la seva lectura que he conegut força propostes culturals catalanes d’allò més interessants.

Així, gràcies a l’article “Un simfonisme inesperat” de Francesc Fontbona (“El Temps” nº1292, 17 de març 2009), m’he assabentat de l’existència de dos discs d’obres simfòniques d’autors catalans del segle XX, interpretades per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC). Els autors són Enric Morera, Jaume Pahissa, Pau Casals, Manuel Palau, Eduard Toldrà, Joaquim Serra i Matilde Salvador, i les seves obres, segons Francesc Fontbona, són “d’una notable qualitat”, encara que desconegudes per la gran majoria dels afeccionats a la música culta del nostre país, donat que, segurament (almenys algunes d’elles), mai no havien estat enregistrades fins ara.

La meva descoberta no s’ha limitat als dos discs. Desconeixia l’existència mateixa de l’OJIPC. L’Orquestra, segons explicació que es pot llegir al llibret dels dos CD’s (per cert, llibrets magníficament presentats), “neix a Mallorca l’any 2004, impulsada per Forum Musicae, Centre de Dinamització dels Ensenyaments Musicals a les Balears, [...] que aplegui joves d’entre divuit i vint-i-sis anys, dels set espais diferents de la mateixa cultura (l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià)”. L’Orquestra rep el suport institucional de la Generalitat de Catalunya, els Consells insulars de Mallorca i Menorca, i la Diputació de Girona, així com de l’entitat bancària Sa Nostra i de l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Reconec que no sóc gaire versat en la música culta. Els meus coneixements es limiten a haver escoltat obres de Vivaldi, Mozart, Txaikovski, i sobretot dels que més m’agraden, Rimski-Korsakov, Grieg, Wagner o Sibelius. Tot i aquestes meves limitacions, vaig voler adquirir aquests dos CD’s i els vaig demanar a l’establiment de Barcelona on, segons Francesc Fontbona en el seu article es podien trobar, l’Espai Mallorca (http://www.espaimallorca.cat/). Me’ls varen enviar per correu, de manera que els vaig pagar contra reembors.

Els dos discs són el producte de l’enregistrament fet en directe a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà (el Conflent), a la Catalunya Nord, interpretades en un concert per la OJIPC dirigida per Salvador Brotons el dia 24 d’agost de 2006. Són editats per Forum Musicae, la Universitat Catalana d’Estiu i Solfa Recordings, amb la col·laboració de Caixa Sabadell, Catalunya Música i la Fundació Lluís Carulla. És de destacar la qualitat de les obres interpretades i dels seus joves intèrprets.

En el primer disc podem trobar-hi la “Marxa Burlesca” (1936), de Manuel Palau (1893-1967), compositor d’Alfara del Patriarca (l’Horta); d’Enric Morera (1865-1942), un dels principals representants del nacionalisme musical català de finals del segle XIX i principis del XX, tenim “Indíbil i Mandoni” (obra composta la darrera dècada del segle XIX, d’evidents ressonàncies wagnerianes, l’inici de la qual, personalment, em recorda els primers moments de les obertures de “Tristany i Isolda” i “El crepuscle dels déus”, de Richard Wagner), “Pàtria” (1892) i “Somni” (interpretada l’any 1895 al Teatre Líric de Barcelona); a continuació trobem “Camperola”, d’Eduard Toldrà (1895-1962); i finalment la sardana “Sant Martí del Canigó” (1943), de Pau Casals (1876-1973) adaptada a orquestra simfònica.

En el segon disc hi ha l’esplèndid ballet “El rossinyol i la rosa” (1958) de la compositora castellonenca Matilde Salvador (1918-2007); el bell poema simfònic “Puigsoliu” (1957) del compositor de Peralada (Alt Empordà) Joaquim Serra (1907-1957); i el poema simfònic “El combat” (1906), l’obertura per a orquestra “A les costes mediterrànies” (1905) i la sardana “Recordant Vic” (1954) del també wagnerià compositor barceloní Jaume Pahissa (1880-1969).

Són dos discs que ens demostren la genialitat dels compositors que ha tingut la nostra nació des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, així com la força amb què puja una nova generació de músics intèrprets (i potser també compositors) de música culta catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, passant per Palma i Maó. Tant els uns, els antics compositors ja traspassats i el seu riquíssim llegat musical injustament postergat per la poca autoestima que tenim els catalans pels productes culturals nostrats, com els altres, els joves músics d’avui, mereixen un vot de confiança sincer, fins i tot patriòtic, per part de tots nosaltres, catalans.