La Setmana Tràgica. Reflexions de Josep Benet sobre catalanisme i obrerisme

Una versió reduïda d’aquest article fou publicada a “Celobert” Blanes (nº71, agost 2009) i “Celobert” Malgrat (nº21, juliol 2009).

Enguany s’esdevé el centenari de la Setmana Tràgica, una setmana de violència generalitzada a Barcelona i arreu del Principat de Catalunya, que molts historiadors han considerat una mena de preludi de la Guerra de 1936-1939.

El 26 de juliol de 1909 es convocà una vaga general convertida de seguida en revolta popular. Els dies de revolta foren anomenats poc després “setmana sagnant”, “setmana de juliol” o “setmana gloriosa”, noms diversos amb els quals fou batejada la Setmana Tràgica pels diferents sectors socials i ideològics de la societat catalana de l’època.

El detonant del conflicte fou la movilització de milers de reservistes casats i amb fills (la majoria, potser punitivament, catalans), obligats per l’exèrcit espanyol a anar a lluitar a la guerra colonial del Marroc. L’11 de juliol de 1909 es varen començar a embarcar reservistes catalans al port de Barcelona. Al Principat de Catalunya ben poques eren les persones o col·lectius favorables a aquesta guerra colonial. Aquells dies el poble sortí al carrer, principalment a Barcelona, proferint el crit de “A baix la guerra!”. Eren les dones les qui, principalment, encapçalaven aquestes manifestacions en què es cridava contra el govern espanyol de Maura, contra la policia i contra el marquès de Comillas (amb interessos econòmics al Marroc colonial espanyol) i el comte de Güell, favorables a la guerra.

Tot seguit la premsa d’esquerres inicià una campanya periodística contra la guerra i l’enviament de catalans a un conflicte bèl·lic injust i llunyà. Els lerrouxistes (amb el diari “El Progreso”), anarquistes, socialistes (encapçalats per “La Internacional”), catalanistes republicans (amb el diari “El Poble Català” al capdavant) i catalanistes radicals (representats pel combatiu setmanari “Metralla”, clausurat immediatament per les autoritats després de la revolta) donaren suport al moviment antibel·licista.

Els anarcosindicalistes aconseguiren arrossegar els antimilitaristes cap a una vaga general que convocaren per al dilluns 26 de juliol. La vaga fou seguida massivament a Barcelona i pràcticament arreu del Principat, i era ben vista per la gran majoria del poble català.

Des del Govern Civil de Barcelona, evidentment, les coses no es veien pas de la mateixa manera. En la Junta d’autoritats del Govern Civil s’imposà el criteri del Capità General, Luis de Santiago, i del President interí de l’Audiència, Elpidio Abril (contra la opinió del governador civil Ossorio y Gallardo), que pretenien acabar per la força amb la vaga general. D’aquesta manera, es declarà l’estat de guerra a Barcelona i l’exèrcit espanyol sortí al carrer a reprimir el moviment obrer.

D’altra banda, la vaga anà prenent durant el dia 26 un caràcter d’insurrecció imprevist. Ja hi havia els primers intercanvis de trets entre els vaguistes i la Guardia Civil. Així, la Comissió de vaga de Barcelona intentà de canalitzar el moviment vers la proclamació de la República, però la majoria de dirigents republicans no van voler involucrar-s’hi. Els republicans lerrouxistes adduïren que el seu cap, Alejandro Lerroux, era a Sud-Amèrica, i que no podrien prendre cap decisió sense ell. Els dirigents republicans nacionalistes, que formaven part de l’ampli moviment catalanista de la Solidaritat Catalana, esquivaren també el compromís amb la insurrecció, abandonant així els militants de base del seu moviment que ja eren lluitant a les barricades, però sense cap mena de direcció. El moviment vaguista, indefectiblement, s’anava convertint en una immensa bullanga, una gran explosió d’ira popular sense cap mena d’objectiu polític definit.

El moviment popular havia desbordat la Comissió de vaga. El poble es va apoderar dels carrers, aixecà barricades, s’enfrontà a les tropes, i atacà edificis religiosos. Efectivament, es cremaren esglésies i convents, es desenterraren cadàvers dels cementiris d’algunes comunitats religioses i s’assassinaren tres capellans, en un context de misèria, injustícies socials i d’imposició de l’educació religiosa a moltíssimes famílies que volien però no els deixaven educar els seus fills en escoles laiques.

La revolta, però, no es va estendre a la resta dels Països Catalans, i encara menys a Espanya. El ministre espanyol La Cierva, per evitar que la insurrecció arribés a la resta de l’Estat, afirmà que es tractava d’una revolta “separatista” catalana.

L’arribada de més tropes de l’exèrcit espanyol a Catalunya féu que el 2 d’agost s’haguessin acabat els combats als carrers. El balanç oficial de víctimes dels enfrontaments fou de tres soldats i uns setanta-cinc insurrectes morts.

Ara, tot just havia de començar una duríssima i desmesurada repressió d’aquells que havien participat en la insurrecció o hi havien donat suport polític. Una repressió a la qual hi va donar suport la burgesia barcelonina. Cal remarcar l’existència de veus contràries a la repressió, les d’intel·lectuals catalanistes com ara la del poeta Joan Maragall, que intentà bastir ponts de concòrdia entre els diversos sectors socials enfrontats en una Catalunya que havia quedat commocionada per la violència d’aquells dies.

La repressió es materialitzà en la suspensió de molts periòdics d’esquerres, el tancament d’ateneus obrers i escoles laiques i l’execució de cinc penes de mort.

El cinema català s’acostà fa més de trenta anys als fets de la Setmana Tràgica a través de “La ciutat cremada” (1976), l’excel·lent pel·lícula del director Antoni Ribas que incomprensiblement Televisió de Catalunya no ha emès en cap dels seus canals amb motiu de l’esmentat centenari.

Un llibre de referència en la historiografia catalana sobre aquests esdeveniments és “Maragall i la Setmana Tràgica”, de Josep Benet (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1963, reeditat el 2009 per Edicions 62), el qual explica els fets que ocorregueren a la Barcelona de 1909 i com el poeta catalanista Joan Maragall va mirar de bastir ponts de diàleg i comprensió entre la venjativa burgesia i la classe obrera catalana. Endemés, Benet fa unes interessants reflexions sobre el primer catalanisme polític i l’obrerisme, recordant que en aquells primers anys del segle XX el catalanisme i l’obrerisme “es batien aferrissadament contra l’Estat”. A continuació reproduïré uns interessants fragments del llibre (pàgs. 15 i 16 de l’edició de 1963):

“Tots dos moviments, obrerisme i catalanisme, eren essencialment revolucionaris. El moviment obrerista ho era de paraules i d’intenció; el catalanista ho era també –bé que alguns sectors s’abstinguessin de dir-ho i de reconèixer-ho-, car la doctrina catalanista no podia triomfar sense que, alhora, fos canviada profundament l’estructura de l’Estat espanyol, i un canvi semblant equivalia a una autèntica revolució. Tanmateix, els dos moviments populars, en aquella època, eren impotents –per raons que ací no és el lloc d’escatir- per a fer la revolució; però amb llur doctrina i amb llur propaganda engendraven energies revolucionàries, com n’engendrava també, el carlisme.

>>El catalanisme era essencialment revolucionari –repetim-, com ho és tot moviment nacionalista reivindicatiu, i el catalanisme era nacionalista, bé que no sempre els seus capdavanters volguessin emprar aquesta denominació, per raons de tàctica. Aquest caràcter essencialment revolucionari del catalanisme ha estat massa oblidat pels qui tracten de la història d’aquest moviment, i aquest oblit potser explica que resultin incomprensibles alguns episodis de la història catalana moderna.

>>Altrament, el fet que el catalanisme –en gran part format per la classe mitjana- fos dirigit, ultra per la intel·lectualitat, per una part de la burgesia, no contradiu les anteriors afirmacions. Arreu, en els inicis, els moviments nacionalistes han estat menats per la burgesia, i, tanmateix, han representat moviments revolucionaris progressius. Al Principat, però, aquest fenomen fou condicionat per un fet nou: quan el catalanisme entrà de ple en el combat polític, a la darreria del segle XIX, la burgesia catalana es trobava al començament de la davallada; ja no era la classe social que arriscava béns i vides, com a mitjan vuit-cents –per exemple, els anys 1854 i 1868-, en defensa de la llibertati i del progrés. Al contrari, es convertia en una classe conservadora, temorosa de perdre les posicions econòmiques adquirides i esverada davant l’empenta de la nova classe proletària. Per això la burgesia catalana del 1901 era incapaç de fer la revolució, i representà, de fet, un fre a l’activitat dels seus dirigents nacionalistes. Resumint: podríem dir que el plantejament polític del nacionalisme català sofria un retard de cinquanta anys respecte a gairebé tots els altres nacionalismes europeus. Catalunya, ni socialment ni políticament, no havia tingut el seu 1848.”

Com a conseqüència d’aquest retard i del caràcter dretà de la Lliga Regionalista (seguint a Josep Benet), el catalanisme en el seu conjunt fou percebut com a retrògrad per la major part de la classe obrera els primers anys del segle XX. L’esquerra nacionalista catalana havia aparegut massa tard, després de la irrupció d’Alejandro Lerroux a l’escena política catalana, el qual, amb els seus incendiaris i pseudo-revolucionaris discursos sabé atreure’s molt bona part del proletariat català. Tanmateix, l’aparició dels nacionalistes d’esquerra catalans aplegats al voltant de la redacció del diari “El Poble Català” va poder servir per a sembrar la llavor d’una futura esquerra veritablement catalana.

La lectura de les primeres pàgines d’aquesta obra clàssica de Josep Benet és aclaridora de molts aspectes de la política catalana de principis del segle XX i de les dificultats que va tenir el catalanisme per a convertir-se en dominant al Principat la dècada de 1930.