Article publicat a “Celobert” de Blanes (setembre 2009, nº72).A partir de la segona meitat del segle XIX el nacionalisme (cultural i més tard polític) havia aparegut a una sèrie de nacions sense estat europees (Catalunya, Txèquia, Finlàndia, Irlanda, Noruega, País Basc, Flandes...) subjectes a la dominació política dels estats o imperis que les mantenien lligades. Aquestes nacions desenvoluparen un nacionalisme cultural que també es manifestà en la música culta. En aquests països sorgiren diverses escoles musicals “nacionalistes” que contribuïren a forjar la consciència nacional dels seus habitants. Aquest “nacionalisme musical” cercava en la tradició, en la música popular de cadascuna d’aquestes nacions, una sèrie de melodies i motius d’inspiració. Recordem els casos de compositors com Edvard Grieg (Noruega), Smetana i Dvorak (Txèquia), Jan Sibelius (Finlàndia) o Enric Morera (Catalunya).
A la Catalunya de fa cent anys el fenomen dels orfeons i el cant coral, lligat a la recuperació dels cants i melodies populars de la nostra terra, va ser un dels principals vehicles d’expressió del naixent catalanisme com a moviment de reivindicació nacional. I no només això, sinó que va esdevenir un important factor de propagació del catalanisme. Els actes polítics catalanistes normalment finalitzaven amb l’actuació d’una coral o orfeó i, inversament, moltes actuacions orfeonístiques s’acabaven convertint en actes d’afirmació catalana. Les actuacions dels dos principals orfeons del país (l’Orfeó Català i el Catalunya Nova) arreu del territori normalment acabaven amb crits espontanis de “visca Catalunya!” per part dels assistents i amb el cant de “Els Segadors”, que en aquesta època es popularitza com a himne nacional.
Els principals ideòlegs del catalanisme en la seva vessant cultural cercaven en la nostra música tradicional el batec de l’ànima catalana i, en conseqüència, la convertien en un instrument per a assolir la renaixença de Catalunya com a nació. Això s’esdevenia en un moment en què una sèrie de músiques forasteres (bàsicament el género chico) s’estaven propagant al nostre país com a conseqüència del procés d’unificació en un sol mercat de consum dels diversos territoris de l’Estat espanyol. La percepció de la ràpida substitució de la nostra música per una de forastera, com a conseqüència del fet de formar part de l’Estat espanyol, va posar en guàrdia aquells primers catalanistes, els quals (a través de l’excursionisme) iniciaren la tasca de recuperació de cançons tradicionals de totes les comarques. A la vegada, diversos compositors creaven noves cançons basades en la tradició musical catalana, amb lletres de poetes i escriptors del país. L’orfeonisme i el cant coral contribuïren també a popularitzar melodies procedents de la música culta europea (clàssica, del romanticisme i del nacionalisme musicals).
L’Orfeó de Blanes
La nostra vila va veure néixer l’any 1901 l’Orfeó de Blanes. La revista catalanista “La Costa de Llevant”, l’àmbit de difusió de la qual era la comarca del Maresme i la Marina de la Selva, va donar suport incondicional a l’Orfeó de Blanes des de la seva creació, a la vegada que informava puntualment de les activitats que tenia programades i publicava extenses cròniques dels actes realitzats. D’aquesta manera, hem elaborat aquests articles, que es refereixen als primers dos anys de vida de l’Orfeó, bàsicament, a partir de l’abundosa informació que sobre aquesta entitat ens ofereix “La Costa de Llevant”.
A principis de novembre d’aquell 1901 es van reunir al teatre de Can Vila (actual Teatre de Blanes, al carrer Ample) una colla d’afeccionats al cant, amb una comissió organitzadora formada per una sèrie de personalitats de la vida social blanenca vinculades al catalanisme. La Comissió estava formada per Josep Girbau, Salvador Roig, Joaquim Pons, Joaquim Rocafort i Joan Baptista Alemany i Borràs, i presidida per Joan Valentí i Feliu. En el seu parlament Joan Valentí afirmà de la música coral que “á l’hora que’ns servirá d’esbarjo y’ns recrearém ab l’art preciós de la música, també ajudará á ilustrarnos y ennoblirá nostras ideas y sentiments, ja que aquí, l’obrer, el treballador, el corista, hi trovarán l’esplai al seu treball, [...] y apendra á estimar l’art, las cansons nostras, de nostre ánima y coneixerá també la manera de sentir y cantar dels altres pobles” (“La Costa de Llevant”, 10 novembre 1901). L’objectiu de l’Orfeó era difondre la cultura als seus socis i per a això res “més eficás que’l cant-pairal [...] el cant natural, espontani, que surt de la casa pairal y mou las fibras més intimas del cor” (LCDL, 17 novembre 1901).
Per això formaven part del repertori de l’Orfeó cançons populars com “Muntanyes del Canigó” (harmonitzada per Enric Morera), “La filla del marxant” (harmonitzada per Amadeu Vives); d’altres de basades en la tradició catalana i composades per autors contemporanis, com “Muntanyes regalades” (lletra: Joaquim Riera i Bertran, música: Lluís Millet) i “L’emigrant” (lletra: Jacint Verdaguer, música: Amadeu Vives), interpretada el 1902 en homenatge a mossèn Cinto Verdaguer. També s’interpretaven peces de compositors europeus les lletres de les quals es traduïren al català, com ara el “Brindis del Rhin”, de Felix Mendelssohn. Mencionem també les composicions creades per autors blanencs, com “Marinesca” (lletra: Josep Cortils i Vieta, música: del mestre Massó) o “Himne de la Senyera” (lletra: Joaquim Ruyra, música: Francesc Brunet), dedicada a la Senyera de l’Orfeó.
Veiem, doncs, com les cançons catalanes, acompanyades per la música procedent d’altres nacions (del centre i nord d’Europa), havia de ser la base del repertori de l’Orfeó de Blanes.
L’Orfeó organitzava vetllades que combinaven el cant coral, moltes vegades amb acompanyament orquestral, amb la lectura de poesies per part de rapsodes locals i funcions dramàtiques, per part de les seccions de Literatura i Teatre de l’Orfeó (LCDL, 8 desembre 1901).
D’altra banda, sabem que l’Orfeó faria classes de solfeig per a homes i nois (LCDL, 1 desembre 1901) i que la seu de l’entitat era al teatre de Can Vila.
Es proposà com a president honorari de l’entitat August Maria de Borràs-Jalpí (el qual anys abans havia portat la llum elèctrica a Blanes) per subministrar energia elèctrica de franc al local de l’entitat, tant a la sala d’assaig com a la biblioteca (LCDL, 8 desembre 1901).
El maig de 1903, la Junta Directiva (“La Senyera”, 8 juny 1903) era composada per:
President honorari: August Maria de Borràs i Jalpí; president efectiu: Amat Carreras; vice-president: Josep Ferrer i Ferrer; secretari: Joan Baptista Alemany i Borràs; tresorer: Josep Girbau i Tordera; bibliotecari: Joaquim Pons i Albert; vocals: Salvador Roig i Pou, Josep Roca i Geremias i Pere Puig i Domènech; directors artístics: Emili Mestre i Joan Batlle.
El cor tenia tres seccions, una d’homes, una de nois i una altra de dones. L’Orfeó tenia també la Capella de Música, dirigida per mossèn Joan Batlle, “destinada á conreuhar la música relligiosa la constituirán 20 dels socis coristas” (LCDL, 17 novembre 1901), a més de l’Orfeó pròpiament dit, dirigit per Emili Mestre.
Fonts consultades:
“La Costa de Llevant” (AMBL), anys 1901 i 1903
“La Senyera. Recort del festival artístich dedicat a la inauguració de la Senyera del Orfeó de Blanes que tingué lloch el día 30 de Maig de 1903”, Blanes, 8 de juny de 1903 (AMBL)
Narváez Ferri, Manuela “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005
Imatges:
Escut de l’Orfeó Català.
Fotografia dels membres de l’Orfeó de Blanes l’any 1903.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada