dilluns, 1 de març de 2010

El CADCI, sindicat catalanista (1903-1939)

Entre finals del segle XIX i principis del XX milers de joves de la Catalunya rural deixaren els seus pobles per anar a treballar a Barcelona. Una bona part d’aquest jovent trobà feina en el sector de la dependència del comerç: era l’anomenat proletariat mercantil, els assalariats que desenvolupaven feines que no eren manuals i que requerien una certa formació. Encara que no exercien feines manuals i que el seu nivell de formació era superior a la de la resta del proletariat barceloní i català, els dependents havien de patir deficients condicions de treball, sous baixos i jornades laborals de fins a dotze hores.

Com a resposta a aquesta situació, un grup de catorze dependents del comerç decidí crear a principis de març de 1903, en una de les seves reunions al Cafè dels Quatre Gats, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), la principal entitat representativa del catalanisme popular i obrer del primer terç del segle XX.



En aquells primers anys del segle XX el CADCI desenvolupà una ingent tasca a favor de la millora de la situació econòmica i de les condicions de treball dels “treballadors de coll i corbata”, com eren anomenats els dependents del comerç. Aleshores la consciència dels dependents de formar part d’un sector laboral pertanyent al proletariat era força tènue. El principal objectiu de tots els treballadors del comerç era estalviar prou com per poder plantar-se pel seu compte. No deixa de ser lògic, doncs, que aquell primer CADCI assumís els postulats del reformisme social, que predicava la solidaritat entre classes socials.


En aquest sentit és important la creació per part del CADCI de les Escoles Mercantils Catalanes, que tenien com a primer objectiu la formació professional dels treballadors del comerç i com a fita a llarg termini un ambiciós projecte: esdevenir l’Escola on es formés una legió de comerciants que haurien de fer reviure el domini comercial català a la Mediterrània. La creació d’aquestes Escoles (on s’hi ensenyava anglès, francès, alemany i fins i tot àrab, comptabilitat, educació mercantil, taquigrafia o geografia comercial) era conseqüència de la constatació que calia fer una tasca de suplència, donat que l’Estat espanyol no havia creat cap institució d’aquestes característiques a Catalunya. Per matricular-se a les Escoles calia ser soci del CADCI, i aquest és un dels motius del primerenc ascens del seu nombre d’associats, que anys a venir arribaria a més de deu mil.


Les campanyes per l’horari intensiu i per aconseguir que els dependents poguessin fer festa el diumenge també situaren el CADCI com l’entitat capdavantera al país en la defensa dels interessos dels dependents. Així, es convertí en el principal sindicat de dependents de Barcelona i en el model a seguir per una colla de societats obreres de dependents d’arreu del Principat.

Paral·lelament a la seva tasca social, el CADCI desenvolupà un constant activisme catalanista, apartidista i unitari. Entre d’altres activitats, el 1905 reprengué la celebració de l’11 de Setembre, iniciat el 1900 per l’entitat Catalunya i Avant, i a partir del 1916 inicià el “Dia de la Llengua Catalana”, celebrat des d’aleshores cada 1 de gener, destinat a la normalització i dignificació del català.

Vers la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918 el catalanisme del CADCI anà evolucionant fins a l’independentisme, coincidint amb l’aparició de l’independentisme de Francesc Macià. L’ideari social de l’entitat s’anà transformant també fins a assumir l’ideari socialista i catalanista del doctor Domènec Martí i Julià i de la nova generació de Manuel Serra i Moret (que fou batlle de Pineda entre 1914 i 1923) i Rafel Campalans, que el 1923 fundarien la Unió Socialista de Catalunya. Aquesta transformació ideològica venia precedida per l’increment de l’atur i pel procés d’empitjorament de les condicions econòmiques i laborals dels dependents durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), raons que possibilitaren una radicalització de l’obrerisme del CADCI.
El setembre de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera els locals del CADCI foren clausurats i el seu president, Francesc Xavier Casals, i altres directius de l’entitat foren empresonats. Més endavant, el 1926, les autoritats de la dictadura entregaren l’entitat als anomenats Sindicats Lliures, grups d’ultradreta enfrontats a l’obrerisme i el catalanisme i, per tant, enemics declarats del CADCI. Durant aquesta etapa i fins el 1931, quan en foren expulsats, els Sindicats Lliures maldaren per destruir l’obra social que l’entitat havia fet durant anys.

Durant el període republicà les tensions socials que afectaren Catalunya es varen veure també reflectides al CADCI. A l’entitat s’hi anà afermant una línia d’actuació que es decantava per l’agitació obrera i les mobilitzacions al carrer, paral·lela a un procés d’introducció del socialisme i el comunisme al CADCI. Durant els fets de Barcelona del 6 d’octubre de 1934, en els quals el president Companys proclamà la República Catalana, tres dels membres més destacats del CADCI, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, van morir en els enfrontaments amb l’exèrcit espanyol, donant suport a la Generalitat. Com a conseqüència d’aquests fets la seu del CADCI fou parcialment destruïda i clausurada l’entitat fins el 18 de febrer de 1936.


Amb la guerra de 1936-1939 el CADCI es posà del costat del nou Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però la dictadura de Franco significà la fi d’un sindicat professional, nacional i de classe que és una excel·lent mostra de la vitalitat de la societat catalana, i en concret dels seus elements més populars, de les darreries del segle XIX i el primer terç del segle XX.

Bibliografia:


Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, volum 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989
Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel “Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988

Imatges:
Escut del CADCI

Seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, 25, de Barcelona
Escut del Club de Mar del CADCI

Jaume Compte, a l’esquerra, i Manuel Gonzàlez Alba, membres del CADCI morts en combat el 6 d’octubre de 1934

2 comentaris:

CADCI ha dit...

Visiteu la web del CADCI, www.cadci.net

Josep M. ha dit...

El CADCI ha estat i és una agrupació d’individus i entitats relacionats amb el món del comerç i la indústria catalana.

Des de la seva fundació aquest centre ha volgut ser “El pal de paller del sector”, amb una presència i una capacitat d’influir positivament a favor de l’estament mercantil de Catalunya i ferm advocat del valor afegit del Comerç Català en la realitat transnacional.

Actualment, la junta de govern està formada per un equip interdisciplinari de professionals amb una mateixa fita: fer del comerç català un referent d’innovació i qualitat a la nostra societat, i renovar l’autoritat i emblema de l’agent comercial català en el mercat global.
El CADCI avui te uns 3.000 socis i tenim acords amb PIMEC,CCN i la UGT de Catalunya, tenim presencia amb els nostres delegats per tot el territori catala, amb una oficina d'emprenedors al Psg. de San Joan de Barcelona i a la nostra seu històrica de la Rambla Santa Monica 10 de Barcelona.