dijous, 25 de març de 2010

Els inicis d’un orfeó catalanista. L’Orfeó de Blanes (1901-1903) (2ª part)


Article publicat a “Celobert” de Blanes (novembre-desembre 2009, nº74).

En l’anterior article vàrem veure com va néixer l’Orfeó de Blanes, impulsat per un grup de catalanistes de la nostra vila amb l’objectiu de recuperar la música del nostre país. La catalanitat de l’Orfeó, com veurem tot seguit, no es reduïa a l’aspecte estrictament musical. Els elements simbòlics que giraven al voltant de l’Orfeó de Blanes, i els de tots els altres orfeons catalans, eren molt importants. Això ho constatem en la utilització de vestits tradicionals catalans, i en la inclusió de la bandera de les quatre barres, que aleshores ja havia adquirit entre els catalanistes el rang de bandera nacional, en la senyera de l’Orfeó. Però anem a pams.

Efectivament, els orfeonistes en les seves actuacions duien una vestimenta de gala, caracteritzada, en el cas dels homes, per “l’escayenta barretina vermella qu’estrenavan” (una peça de roba d’inequívoca catalanitat) i en el cas de les dones perquè anaven “engalanadas ab sos millors trajos” (LCDL, 17 agost 1902).

En els seus inicis es va voler evitar que els blanencs veiessin en l’Orfeó una entitat partidista, és a dir, relacionada amb cap partit polític local, en aquest cas amb els catalanistes. Per això Joan Baptista Alemany i Borràs afirmava que l’Orfeó no era una associació catalanista sinó simplement catalana (LCDL, 17 novembre 1901), per intentar no barrejar la innegable tasca de catalanisme en el terreny cultural i d’afirmació nacional catalana de l’entitat amb el joc polític i partidista municipal. L’objectiu era aplegar el nombre més gran possible de voluntats de gent de la vila al voltant del projecte de l’Orfeó de Blanes: és a dir, calia sumar, no pas restar. El lema de l’Orfeó, almenys en els seus primers moments fou “Art, germanor y independencia” (LCDL, 17 novembre 1901): “germanor”, perquè calia ajuntar esforços, i “independència”, perquè s’havia de deixar clara la independència de l’entitat respecte de la política partidista. Més endavant, la significació catalanista de l’Orfeó de Blanes ja va quedar prou clara amb el seu nou lema: “Art y Patria”, el mateix que l’Orfeó Català i del moviment orfeonista catalanista en general.

Sabem que l’Orfeó de Blanes va tenir una estreta relació amb l’Orfeó Català, el qual oferí una còpia de la seva nodrida biblioteca musical al blanenc (LCDL, 10 novembre 1901). A més, “Examinant els Estatuts de nostre Orfeó [de Blanes] s’hi descubreix l’esperit que anima á l’Orfeó Catalá de Barcelona, orgull y honra de nostra terra” (LCDL, 17 novembre 1901). Manuela Narváez, a la seva tesi doctoral sobre l’Orfeó Català, cita el de Blanes com un dels quinze orfeons d’arreu del Principat i les Illes que tenia més relació amb l’Orfeó Català, al costat d’altres de poblacions tant importants com Barcelona, Palma, Tarragona, Mataró, Sabadell i d’altres poblacions properes com Cassà de la Selva o Calella. La relació de l’Orfeó de Blanes amb l’Orfeó Català, societat coral d’inequívoca significació nacional catalana, també demostra el caire catalanista de la coral blanenca.

L’Orfeó de Blanes demostrà també la seva implicació amb el catalanisme polític enviant a la manifestació de Barcelona del 20 de maig de 1906, de suport a la Solidaritat Catalana, en representació de l’entitat, una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, els quals vetllaren la senyera de l’entitat a la manifestació (LCDL, 26 maig 1906). Dos anys després l’Orfeó obrí en el seu local social una subscripció, a petició de l’Associació Catalana de Beneficència, per a obtenir ajut econòmic per als presos i exiliats catalanistes (LCDL 24 octubre 1908).

Com hem vist, en poc temps l’Orfeó de Blanes reuní un nombre molt important de socis (més de 200 entre coristes i socis protectors el desembre de 1901) en una vila que en aquells anys tenia al voltant de 5000 habitants. A més, la revista catalanista “La Costa de Llevant” donava tot el seu suport “mediàtic” al nounat Orfeó, fent-se constantment ressò de les seves activitats, com per exemple una audició feta davant de la seva seu de Can Vila, amb una assistència de públic multitudinària: les cròniques ens parlen d’unes 2000 persones que inundaren el carrer Ample per assistir a l’audició (LCDL 16 febrer 1902). Aquesta és una xifra que ens serveix per fer-nos una idea de la magnitud de l’esdeveniment, que va fer omplenar de gom a gom tot el carrer Ample, en una manifestació de catalanisme cultural popular mai vista fins aleshores a Blanes. En aquest sentit, el 1906 la “Revista Musical Catalana” (creada per l’Orfeó Català), segons Manuela Narváez, “aplaudia la trajectòria dels modests orfeons de Blanes i Mataroní, que estaven fent molt bona feina musical, social i patriòtica dintre de les seves poblacions”.

El 30 de maig de 1903 es va dur a terme un festival artístic organitzat per l’Orfeó de Blanes dedicat a la inauguració de la seva senyera. L’Orfeó edità un opuscle (“La Senyera”) en el qual feia història de l’entitat, parlava de l’acte d’inauguració i descrivia detalladament la seva senyera. Aquest festival es convertí en una altra manifestació del catalanisme cultural modernista.

La senyera modernista de l’Orfeó, dissenyada per Francesc Brunet, era en si mateixa un símbol inequívoc de catalanitat: a més del nou lema de l’entitat, “Art i Pàtria”, s’hi podia veure clarament l’escut de Blanes i la bandera de les quatre barres. Altres símbols catalans recuperats pel moviment nacional català aquells anys i també presents en la senyera de l’Orfeó són l’escut de les quatre barres i l’escut de la creu de Sant Jordi, fets de metall, al costat de la lira, símbol del cant coral.

“La Costa de Llevant” descriu la senyera d’aquesta faisó:

“Lo seu aspecte es molt vistós: en lloch preferent s’hi destaca l’escut de nostra vila, en la part superior hi ha’l lema: <>, en una faixa en sentit diagonal s’hi llegeix lo nom de la Societat <> y com acabament inferior hi campejan las quatre barras catalanas, tot voltat de magnífichs dibuixos primorosament brodats ab sedas, or y plata: la part posterior es llisa tenint solament una bonica faixa en lo més alt y llegintshi l’any de la fundació. Las barras son dignes de l’emblema que sostenen, lo pal vertical remata ab una artística lira de metall orlada de ben trobat dibuix, y los remats del travesser consisteixen en l’escut de Catalunya y en lo de Sant Jordi també de metall y de parescut dibuix lo del coronament. En conjunt es vistosa y rica diferenciantse notablement de las moltas que s’acostuman á veurer” (LCDL 7 juny 1903).

L’Orfeó de Blanes s’estava convertint en un eficaç mitjà de culturització (més endavant, a més, el 1904, creà una escola per a obrers) i recatalanització de la societat blanenca, de la mà d’un ample moviment social, polític i cultural, el catalanisme, que pretenia regenerar el país en un context de decadència política i econòmica de l’Estat espanyol.
Els successius governs espanyols de la Restauració, efectivament, no volien reconèixer l’especificitat cultural, econòmica i nacional de Catalunya. I era a través d’una sèrie d’iniciatives (en aquest cas, cultural) com el cant coral i l’orfeonisme que el catalanisme volia fer progressar el país a desgrat dels entrebancs que hi posava l’Estat.

Fonts consultades:
“La Costa de Llevant” (AMBL), anys 1901-1903, 1906 i 1908
“La Senyera. Recort del festival artístich dedicat a la inauguració de la Senyera del Orfeó de Blanes que tingué lloch el día 30 de Maig de 1903”, Blanes, 8 de juny de 1903 (AMBL)
Narváez Ferri, Manuela “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005

Imatges:

Logo del setmanari “La Costa de Llevant”.

Senyera modernista de l’Orfeó de Blanes.