La Mancomunitat de Catalunya (1914-1926). Primera part

Article publicat a “Celobert” edició de Blanes, nº54, gener 2008

Els primers anys del segle XX, després dels triomfs electorals dels catalanistes, aglutinats al voltant de la Solidaritat Catalana (el moviment polític unitari català generat com a instrument per a la defensa dels drets bàsics dels catalans) i de la seva dissolució, el catalanisme es posà un nou objectiu: la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya. El projecte de la Lliga Regionalista i la resta del catalanisme era aconseguir la unió voluntària de les quatre diputacions del Principat en un nou ens, la Mancomunitat, un organisme que fes una tasca de suplència de les funcions que l’Estat espanyol no desenvolupava a Catalunya.

Al costat de la Lliga, els republicans catalanistes de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i els partits dinàstics també s’integraren en aquest front per aconseguir la Mancomunitat (aquests darrers no van tenir més opció que transigir davant la força dels catalanistes, per no acabar del tot escombrats electoralment). Només els republicans espanyolistes del Partido Radical d’Alejandro Lerroux no s’hi uniren.

La tarda del 23 d’octubre de 1913 centenars de milers de persones es manifestaren a Barcelona en suport del projecte de la Mancomunitat, en una marxa que havia d’anar de la plaça de Catalunya a fins a la plaça de Sant Jaume passant per les Rambles.

El 8 de gener de 1914 es reuniren els 22 delegats de les quatre diputacions, els quals van subscriure el projecte de Mancomunitat. Segons aquest projecte la Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la Mancomunitat la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.
El 6 d’abril de 1914 es va reunir per primer cop l’Assemblea de la Mancomunitat, tot triant-ne com a president a Enric Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista. Prat de la Riba, dos-cents anys després del 1714, en el seu discurs inaugural va dir que “la Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n’inicia un altre, que és el demà”.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia per a Catalunya, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Els dirigents de la Mancomunitat constataren que els serveis públics estatals no eren repartits per tot el territori català, sinó que es trobaven concentrats a la ciutat de Barcelona, de manera que la resta del Principat no gaudia dels mateixos serveis que l’àrea barcelonina. Cal recordar Prat de la Riba quan afirmà que “escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. I aquesta era la ingent tasca que el govern mancomunal es proposà.

Pel que fa les comunicacions, la Mancomunitat va rebre el traspàs de la conservació de carreteres i camins veïnals, així com de ferrocarrils secundaris i manicomis el 1914. Pel que fa les comunicacions, la Mancomunitat volia crear una xarxa de carreteres i ferrocarrils adaptada a les necessitats del país com a conjunt i de les seves comarques, trencant amb la concepció radial de les comunicacions imposada per l’Estat espanyol a Catalunya. Els ambiciosos projectes mancomunals en aquest camp no es van poder portar a terme per la precarietat de recursos econòmics de què hom disposava i pel poc temps que es va tenir per a poder-los implementar, encara que es va construir alguna carretera local en zones rurals.

En canvi, pel que fa la construcció d’una xarxa telefònica catalana per la Mancomunitat fou d’allò més exitosa. Mentre la Mancomunitat s’encarregà d’aquest servei a Catalunya el nombre de municipis on arribava la xarxa telefònica no parà de créixer. L’any 1914, dels 1087 municipis del Principat, en només 38 hi havia telèfon. Al 1923 ja n’hi havia 410. En aquells anys s’havien construït 5.950 quilòmetres de línia i s’havia passat de 370 abonaments el 1916 a 2.749 el 1923. En el cas de Blanes, vila on hi havia estació telegràfica, després de la instal·lació del telèfon, el personal encarregat de la central telefònica era retribuït per la Mancomunitat.

L’afany modernitzador de la Mancomunitat per a Catalunya no es limità només al camp de les comunicacions i obres públiques sinó que també es deixà sentir en els de la cultura, ensenyament, sanitat i agricultura.


Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996


Imatges:

Els presidents de les quatre diputacions que formaren la Mancomunitat. A dalt, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya.

Mapa de comunicacions telefòniques de l’any 1918.

Mapa de comunicacions telefòniques de l’any 1922.