Aquest és el segon llibre del recentment traspassat historiador i patriota reusenc Pere Anguera, de la sèrie anomenada “La creació dels símbols nacionals de Catalunya”. El llibre ha vist la llum aquest 2010 gràcies a Rafael Dalmau Editor.
http://www.rafaeldalmaueditor.cat/
Ara Pere Anguera explica com Els Segadors va arribar a esdevenir himne nacional, a convertir-se en un altre dels grans símbols nacionals catalans. Fou en primer lloc Manuel Milà i Fontanals qui va publicar-ne la lletra, la lletra original, al seu “Romancerillo catalán” el 1882, el qual, al seu torn, la coneixia gràcies a mossèn Cinto Verdaguer, que l’havia recollida a la Plana de Vic o les Guilleries. Segons Pere Anguera, “Francesc Alió la publicà de nou, acompanyada, per primera vegada, amb la seva harmonització musical el 1892”. Se’n canvià una part de la lletra, substituint l’original “segueu arran, que la palla va cara / segueu arran” pel que ha durat fins avui, el “bon cop de falç, defensors de la terra / bon cop de falç”. El 1898 Emili Guanyavents féu una versió reduïda i reivindicativa de la lletra que fou la que s’acabà imposant, encara que no tothom hi va estar d’acord.
L’any 1899 varen tenir molt de predicament les harmonitzacions que en feren els mestres Lluís Millet, de l’Orfeó Català, i Enric Morera, amb la coral Catalunya Nova, l’altra gran formació coral catalana, juntament amb l’esmentat Orfeó Català. En aquell tombant de segle el catalanisme adoptà entusiàsticament Els Segadors com a himne nacional català, tot i que oficiosament. Només els espanyolistes (tant els lerrouxistes com els monàrquics) es negaven a reconèixer-lo. La gent el cantava espontàniament i era programat en totes les actuacions de corals i orfeons catalans i en totes les manifestacions de catalanisme i de catalanitat, acompanyant-lo de visques a Catalunya i a Catalunya lliure.
Els Segadors s’havia convertit en molt poc temps en un himne conegut per molta gent arreu del país, no només pels catalanistes. Era tingut per un veritable himne nacional i, com a tal, havia d’ésser escoltat amb respecte. La gent que el cantava o l’escoltava ho feia dempeus, amb la testa descoberta (en uns anys en què tothom duia barret), senyal de respecte. Fins i tot els estrangers que visitaven el nostre país el consideraven un himne nacional i, per tant, li devien tal consideració i reverència. Uns mariners alemanys que assistiren al concert de l’Orfeó Català al Teatre Novetats de Barcelona el 5 de febrer de 1903, l’escoltaren com calia, és a dir, dempeus.
Segons Pere Anguera, els primers anys del segle XX Els Segadors “es cantaven amb una doble i creixent voluntat: manifestar la catalanitat combativa i provocar els anticatalanistes i la policia en primer lloc”.
Un altre moment en què l’himne Els Segadors es va apoderar dels carrers, com a mínim els del Cap i Casal de Catalunya, fou a la fi de la Primera Guerra Mundial, en la celebració de la victòria dels aliats que portà a la independència de molts pobles europeus oprimits, i durant la campanya per l’autonomia integral de Catalunya.
Els dies de la proclamació de la República al nostre país, l’himne més escoltat als carrers fou La Marsellesa, himne del republicanisme internacional per excel·lència. Aquells anys, tant des de Catalunya com des de fora es va insistir en què Els Segadors era un himne massa amenaçador envers els espanyols. Eren els anys del miratge de la suposada tolerància del republicanisme i les esquerres espanyoles amb les reivindicacions nacionals de Catalunya. S’encarregà un nou himne per a Catalunya, El Cant del Poble, himne que no quallà i que mai no va arribar a substituir de fet Els Segadors.
En els anys de la campanya pro-Estatut de Núria (1931-1932), Els Segadors eren molt cantats i la seva popularitat augmentà. Tanmateix, amb la Guerra de 1936-1939, el nostre himne nacional es va veure relegat per l’Himne de Riego (l’oficial de la República Espanyola), A las Barricadas de la FAI i La Internacional.
El llibre es clou citant l’estatus que li dóna l’Estatut de Catalunya vigent. Un himne nacional per a una Catalunya convertida en autonomia espanyola.
Aquesta nova, excel·lent i documentadíssima obra anirà seguida de “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”, obres 3 i 4 de la col·lecció “Els símbols nacionals de Catalunya”, llibres que ja són al carrer des del proppassat Sant Jordi i dels quals en parlaré més endavant en aquest blog.
http://www.rafaeldalmaueditor.cat/
Ara Pere Anguera explica com Els Segadors va arribar a esdevenir himne nacional, a convertir-se en un altre dels grans símbols nacionals catalans. Fou en primer lloc Manuel Milà i Fontanals qui va publicar-ne la lletra, la lletra original, al seu “Romancerillo catalán” el 1882, el qual, al seu torn, la coneixia gràcies a mossèn Cinto Verdaguer, que l’havia recollida a la Plana de Vic o les Guilleries. Segons Pere Anguera, “Francesc Alió la publicà de nou, acompanyada, per primera vegada, amb la seva harmonització musical el 1892”. Se’n canvià una part de la lletra, substituint l’original “segueu arran, que la palla va cara / segueu arran” pel que ha durat fins avui, el “bon cop de falç, defensors de la terra / bon cop de falç”. El 1898 Emili Guanyavents féu una versió reduïda i reivindicativa de la lletra que fou la que s’acabà imposant, encara que no tothom hi va estar d’acord.
L’any 1899 varen tenir molt de predicament les harmonitzacions que en feren els mestres Lluís Millet, de l’Orfeó Català, i Enric Morera, amb la coral Catalunya Nova, l’altra gran formació coral catalana, juntament amb l’esmentat Orfeó Català. En aquell tombant de segle el catalanisme adoptà entusiàsticament Els Segadors com a himne nacional català, tot i que oficiosament. Només els espanyolistes (tant els lerrouxistes com els monàrquics) es negaven a reconèixer-lo. La gent el cantava espontàniament i era programat en totes les actuacions de corals i orfeons catalans i en totes les manifestacions de catalanisme i de catalanitat, acompanyant-lo de visques a Catalunya i a Catalunya lliure.
Els Segadors s’havia convertit en molt poc temps en un himne conegut per molta gent arreu del país, no només pels catalanistes. Era tingut per un veritable himne nacional i, com a tal, havia d’ésser escoltat amb respecte. La gent que el cantava o l’escoltava ho feia dempeus, amb la testa descoberta (en uns anys en què tothom duia barret), senyal de respecte. Fins i tot els estrangers que visitaven el nostre país el consideraven un himne nacional i, per tant, li devien tal consideració i reverència. Uns mariners alemanys que assistiren al concert de l’Orfeó Català al Teatre Novetats de Barcelona el 5 de febrer de 1903, l’escoltaren com calia, és a dir, dempeus.
Segons Pere Anguera, els primers anys del segle XX Els Segadors “es cantaven amb una doble i creixent voluntat: manifestar la catalanitat combativa i provocar els anticatalanistes i la policia en primer lloc”.
Un altre moment en què l’himne Els Segadors es va apoderar dels carrers, com a mínim els del Cap i Casal de Catalunya, fou a la fi de la Primera Guerra Mundial, en la celebració de la victòria dels aliats que portà a la independència de molts pobles europeus oprimits, i durant la campanya per l’autonomia integral de Catalunya.
Els dies de la proclamació de la República al nostre país, l’himne més escoltat als carrers fou La Marsellesa, himne del republicanisme internacional per excel·lència. Aquells anys, tant des de Catalunya com des de fora es va insistir en què Els Segadors era un himne massa amenaçador envers els espanyols. Eren els anys del miratge de la suposada tolerància del republicanisme i les esquerres espanyoles amb les reivindicacions nacionals de Catalunya. S’encarregà un nou himne per a Catalunya, El Cant del Poble, himne que no quallà i que mai no va arribar a substituir de fet Els Segadors.
En els anys de la campanya pro-Estatut de Núria (1931-1932), Els Segadors eren molt cantats i la seva popularitat augmentà. Tanmateix, amb la Guerra de 1936-1939, el nostre himne nacional es va veure relegat per l’Himne de Riego (l’oficial de la República Espanyola), A las Barricadas de la FAI i La Internacional.
El llibre es clou citant l’estatus que li dóna l’Estatut de Catalunya vigent. Un himne nacional per a una Catalunya convertida en autonomia espanyola.
Aquesta nova, excel·lent i documentadíssima obra anirà seguida de “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”, obres 3 i 4 de la col·lecció “Els símbols nacionals de Catalunya”, llibres que ja són al carrer des del proppassat Sant Jordi i dels quals en parlaré més endavant en aquest blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada