La Mancomunitat de Catalunya (1914-1926). Segona part

Article publicat a “Celobert” edició de Blanes, nº55, febrer 2008

Tot i la migradesa dels recursos de què disposava, la Mancomunitat va intentar de dur a terme una tasca de suplència de les atribucions que l’Estat espanyol no desenvolupava a Catalunya.

En el Celobert anterior vam parlar del gran impuls que donà el govern mancomunal a l’extensió de la xarxa telefònica arreu del Principat. A Blanes, la línia telefònica entrà en funcionament a primers de maig de 1917. Ens n’informa el periòdic “La Costa de Llevant”, que ressenya (LCDL 13 maig 1917, nº19) que “Sense cerimonia de cap mena ha sigut inaugurat aquet servey urbá entre Blanes, Malgrat, Pineda, Hostalrich y Tordera, acabantse’ls treballs pera estendrel ab el reste dels pobles que han de constituhir la xarxa urbana, que son Calella, Lloret, Tossa, Sant Felíu de Guixols, Sils y’s diu si fins a Santa Coloma de Farnés”. La crònica diu també que aleshores ja es podia telefonar a Barcelona i que el nombre d’abonats al telèfon a la nostra vila era considerable.

En el camp de la sanitat, la Mancomunitat es va fer càrrec de l’atenció als malalts mentals pobres, dels asils, cases de maternitat i serveis de sanitat. La Mancomunitat va engegar la tasca de construcció de la Clínica d’Observació i Hospital de tractament de malalties nervioses, a Santa Coloma de Gramenet, que finançà en part, l’acabament del Manicomi de Salt, i la construcció de la Institució Maternal Catalana i la Maternitat de les Corts, a Barcelona, que també finançà en part.

En el camp sanitari, la Mancomunitat creà el 1920 el Servei de Sanitat, que bàsicament es dedicà a lluitar contra les malalties contagioses que assotaven Catalunya i tot Europa. Aquest servei es dedicà a sanejar zones d’aiguamolls del país, creant brigades antipalúdiques que actuaren als deltes dels principals rius catalans. Es lluità també contra el tifus amb campanyes de vacunacions, i contra la tuberculosi, amb serveis d’assistència social als malalts, assistència de profilaxi als familiars dels malalts per evitar el contagi, etc...

Pel que fa l’agricultura, la Mancomunitat assumí que calia afavorir-ne la modernització a través de la promoció de la petita i mitjana propietat de la terra com a base de la riquesa agrícola de Catalunya. En aquest sentit, la Mancomunitat introduí l’ensenyament agrícola als centres de l’Escola Industrial de Barcelona, a Can Batlló, i a quinze escoles professionals locals a la resta del Principat. A més, féu arribar a través de la seva Acció Social Agrària (que havia creat), cursets i conferències d’agricultura per als pagesos i ramaders a gairebé tots els pobles de Catalunya. D’altra banda, la Mancomunitat veia el cooperativisme com un factor bàsic en la modernització de l’agricultura catalana. Per això creà la Caixa de Crèdit Comunal, per concedir préstecs als sindicats agrícoles que volguessin construir cellers cooperatius o adquirir maquinària agrícola per al servei dels seus associats. Aquest servei anava dirigit sobretot a aquells sindicats que no tenien una Caixa Rural pròpia.

La Mancomunitat havia creat, com dèiem, l’Acció Social Agrària, que tenia com a un dels seus objectius la creació de sindicats agrícoles i assessorar-los en el seu funcionament. Així, la Mancomunitat, a través d’aquest organisme, només va haver de fomentar un cooperativisme agrari plenament arrelat a Catalunya de feia anys i que va permetre la modernització i rendibilitat econòmica de moltes petites explotacions agràries. Els anys de la Mancomunitat foren, doncs, de creixement del nombre de sindicats agrícoles arreu del Principat, i de la construcció (entre 1918 i 1923) dels grans cellers cooperatius (29), les anomenades “catedrals del vi”, i dels molins d’oli (14) dissenyats per l’arquitecte Cèsar Martinell.

La tasca realitzada en el camp cultural per la Mancomunitat fou d’una magnitud considerable, tot i els pocs recursos de què disposava. Foren els anys en què la cultura catalana, gràcies a la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), vinculat a la Mancomunitat, es projectà al món, essent reconeguda internacionalment com una cultura independent. La llengua catalana, també a través de l’IEC, es normativitzà definitivament, i es crearen i potenciaren unes institucions culturals autòctones. Tot plegat ajudà a consolidar el procés de presa de consciència de molts catalans de formar part d’una comunitat cultural i lingüística i d’una nació catalanes.

L’obra dels dos presidents de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, en el camp de la cultura, i dels gestors culturals de la institució, principalment Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates i Romà Sol, posà les bases d’un inici de normalització de la llengua i la cultura catalanes no només en l’àmbit de la Mancomunitat (les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) sinó també a ses Illes i (en força menor mesura) al País Valencià. Aquest projecte s’adeia amb l’ideal noucentista de la “Catalunya-ciutat”, segons el qual calia estendre els ideals modernitzadors de civilitat i catalanitat arreu dels Països Catalans.

Pel que fa a l’ensenyament hi havia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les limitacions competencials de la Mancomunitat. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes. La concreció final d’aquest projecte no es va poder acabar realitzant per la manca de recursos i sobretot per la repressió cultural exercida per la Dictadura de Primo de Rivera des de 1923. Amb tot, la Mancomunitat també va estendre una xarxa de biblioteques populars pel país (aquest era un dels objectius de la Mancomunitat, “escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera són tres elements que no ha de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”, havia dit Prat de la Riba).

La tasca de la Mancomunitat va tenir un curt abast cronològic (1914-1923/1926), fou mancada de recursos, va patir la indiferència i la desconfiança de l’Estat i fou abolida pel règim militar espanyol, enemic dels conceptes de cultura, modernitat i catalanitat. Tot i això, de la llavor que sembrà la Mancomunitat se’n beneficià la nova Generalitat, instituïda després de la caiguda de la monarquia borbònica i de la proclamació de la República Catalana (1931).

Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
“La Costa de Llevant” 13 maig 1917, nº19

Imatges:

Anunci d’un emprèstit de la Caixa de Crèdit Comunal aparegut al periòdic “La Costa de Llevant”.

El primer Consell i la primera Mesa de la Mancomunitat, l’abril de 1914. Dels asseguts, al centre, Enric Prat de la Riba (de la Lliga), president de la Mancomunitat de Catalunya.