dimecres, 15 de setembre del 2010

La Mancomunitat de Catalunya. La Barretina Vermella i l’ensenyament a Malgrat

L’any 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, una administració sorgida de la unió voluntària de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tot el moviment catalanista, des de la Lliga Regionalista fins els republicans d’esquerres, passant per la Unió Catalanista, es va fixar com a objectiu la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya, que cristal·litzà finalment en la Mancomunitat. Aquest nou ens hauria d’exercir una funció de suplència de les tasques que eren responsabilitat de l’Estat espanyol i que aquest no desenvolupava a Catalunya.

La Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la nova administració la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Pel que fa a l’ensenyament la Mancomunitat tenia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat de Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les seves limitacions competencials. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes.

En el cas de Malgrat, la lluita contra l’analfabetisme i a favor de l’educació i la cultura fou una de les principals preocupacions de la gent de La Barretina a les primeres dècades d’existència de l’entitat.

L’Estat espanyol no tenia en l’educació dels ciutadans una de les seves tasques prioritàries i en el cas de Catalunya va haver de ser la xarxa associativa popular qui va haver de fer una tasca de suplència en aquest camp. Ens referim principalment als ateneus obrers, però també d’altres tipus d’entitats que molt sovint organitzaven escoles nocturnes per als seus associats i els seus fills.

L’any 1860 el percentatge de gent analfabeta a Malgrat era d’un 81%, i el 1900 encara era d’un 62%. L’any 1910 només 104 dels 397 infants malgratencs amb edat d’anar a col·legi assistien a les classes de l’escola pública del poble.

Des de La Barretina, doncs, s’engegà un servei d’escola per als fills dels socis que abastà un període cronològic de dues dècades (entre 1900 i 1920, aproximadament). En aquests anys, el percentatge de població alfabetitzada de Malgrat passà d’un pobre 38% a un respectable i positiu 61%. Així, gràcies a la tasca de La Barretina, Malgrat va passar de ser un dels pobles de la comarca amb un índex més gran d’analfabets, a ser una de les poblacions amb un tant per cent de gent lletrada més alt.

L’escola es finançava únicament amb les quotes mensuals dels alumnes, fet que motivà la inestabilitat i els constants problemes econòmics de l’escola. El president de La Barretina, Santiago Garriga, deia el 1919 que molts socis de l’entitat no duien els seus fills a l’escola per no haver de pagar una pesseta cada mes.

Aquesta inestabilitat de l’economia de l’escola havia de dificultar la tasca docent dels professors. Els mestres no podien ser gaire ben remunerats, de manera que no hi treballaven gaire temps, a l’escola. Un dels que més va durar fou en Josep Fuster, un catalanista de pedra picada, membre de la Joventut La Falç, que s’hi va estar de 1917 a 1919.

A partir de mitjans de la dècada de 1910 els joves catalanistes del grup de la Joventut La Falç (Vicenç Bayarri i Sebastià Fontrodona, a més de Josep Tapiola dirigien la secció d’escola i biblioteca de La Barretina) es dedicaren en cos i ànima al servei d’escola de La Barretina. L’any 1917 van aconseguir que l’escola tornés a obrir, després que el mestre i director fins llavors, hagués plegat. En Josep Fuster, membre de La Falç, fou nomenat nou mestre i director de l’escola fins el seu tancament el 1919.

Durant els anys de la Mancomunitat, l’escola de la Barretina (al costat de les escoles Fontlladosa, que funcionaven des de 1905) inicià un procés de renovació pedagògica amb l’inestimable suport del govern català. La Mancomunitat organitzà cicles de conferències sobre educació arreu de Catalunya, a càrrec de pedagogs de prestigi, com Rafel Campalans i Alexandre Galí, abans esmentats.

El 1915 i 1916 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat havia organitzat un curs ambulant per a mestres, a Canet, i amb la participació de l’Ajuntament de Malgrat i dels mestres de les escoles malgratenques. En aquest sentit, mencionem també que l’estiu de 1918 es va fer a Malgrat un curset sobre renovació pedagògica amb el suport de l’Ajuntament i la Mancomunitat, que es va cloure amb la participació de Campalans i Galí.

L’escola de La Barretina, doncs, havia assumit els nous aires de renovació pedagògica introduïts oficialment per la Mancomunitat de Catalunya. Així, el 1919 (darrer any de funcionament de l’escola de La Barretina), l’entitat convidà el mestre lliurepensador lloretenc E. Gimbernat per fer una conferència sobre l’escola racionalista.


Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002

Publicat a “Celobert” edició de Malgrat, nº19, febrer 2009

Primera imatge: Membres de la Joventut La Falç de Malgrat
Segona imatge: una vista actual de l'edifici de La Barretina