“Les dames del foc. Els càtars i el Sant Grial”, de Xavier Escura

Aquesta novel·la de Xavier Escura (Proa, 2004) és la crònica del crepuscle d’una civilització, la de l’Occitània medieval dels trobadors, càtars i gentils nobles i dames, i de l’inici del genocidi físic i cultural del poble occità la primera meitat del segle XIII, propiciat per la monarquia francesa i el poder de Roma.

Xavier Escura converteix Pere Roger de Mirapeis, cap militar de la gairebé inexpugnable fortalesa de Montsegur, en autor d’aquesta crònica de ficció. Un Pere Roger ancià escriu aquest relat el 1260 al castell occità de So, proper a l’actual Catalunya del Nord, desposseït dels seus títols i les seves propietats, per evitar que la crònica dels vencedors francesos sigui la única versió de la Croada contra els occitans. El noble occità explica que llur crònica es basa en la que va començar a escriure Esclarmonda de Foix després de la batalla de Muret, el 1213, en una altra font, la còpia clandestina d’un dietari del bisbe catòlic de Tolosa, Folquet de Marsella i, en darrer terme, les converses entre el cronista i el seu amic Pau, monjo de Sant Pere de Rodes i un dels protagonistes de la novel·la.

A la novel·la hi apareixen una munió de personatges, reals i ficticis. N’esmentarem els històrics: el mateix Pere Roger de Mirapeis; Esclarmonda de Foix, germana del comte Ramon Roger de Foix, gran protectora de l’Església dels bons homes i les bones dones (els càtars); Orbria de Cab d’Aret “La lloba”, senyora de la Muntanya Negra i amant de diversos nobles occitans; Esclarmonda d’Alió, filla d’Orbria i del comte de Foix i muller de Bernat d’Alió fill; Bernat d’Alió fill, noble català, senyor del castell llenguadocià de So i del castell de Llo, a la Cerdanya; el rei Pere el Catòlic de Catalunya i Aragó; Bernat d’Alió pare; el comte Ramon Roger de Foix; els comtes de Tolosa Ramon VI pare i Ramon VII fill; el vescomte de Carcassona, el dissortat Ramon Roger Trencavell; el rei Felip August de França; el cap militar de la Croada, el francès Simó de Montfort; Arnau Amalric, legat papal a la Croada; i Folquet de Marsella, bisbe catòlic de Tolosa.

L’obra ens mostra l’Occitània de l’amor cortès, dels nobles trobadors i els místics càtars, un món que va ser destruït en pocs anys per l’afany expansionista dels poderosos veïns del nord. Se’ns relata el setge de Carcassona, les matances franceses, la derrota de Muret amb la mort del nostre monarca Pere de Catalunya i Aragó, la posterior i efímera recuperació dels occitans en una sèrie d’exitoses campanyes bèl·liques a Provença i el Llenguadoc, la mort de l’odiat Montfort al setge de Tolosa, la posterior continuació de la conquesta francesa i la fi del castell de Montsegur, el darrer refugi càtar i dels occitans lliures el 1244. Tot plegat mentre els diversos protagonistes de la història s’estimen, envelleixen i alguns d’ells moren (també les dames de foc) i amb l’ombra del llegendari Sant Grial i el gran tresor càtar planant al damunt de la història.

Un llibre que ens endinsa en l’univers de l’Occitània medieval, un país que, en el nostre imaginari col·lectiu, ha estat considerat, per molts, el bressol de la Nació Catalana (recordem que Catalunya ha rebut successives onades migratòries occitanes durant l’edat mitjana, des que Catalunya és Catalunya, i fins el 1800) i fins i tot una mena de paradís perdut pels catalans d’època medieval.