dijous, 30 de setembre de 2010

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part I

L’article “La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme” fou publicat a la revista d’història “El Sot de l’Aubó. Quaderns d’Història local” (nº31, març 2010), del Centre d’Estudis Canetencs, una associació que treballa per la recuperació del patrimoni històric de Canet de Mar. En aquest sentit vull donar les gràcies al Centre d’Estudis Canetencs, especialment al seu president, el sr. Xavier Mas, per haver publicat el meu article. Per qüestions d’espai el publicaré en aquest blog dividit en quatre parts, la primera de les quals és aquesta que ara comença.

El mes d’agost de 1905 es va produir un incident a Canet d’allò més revelador de la persecució que patia el catalanisme que, entre finals del segle XIX i principis del XX, amenaçava la pervivència del sistema polític de la Restauració monàrquica espanyola i l’hegemonia dels partits Conservador i Liberal al Principat de Catalunya. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guardia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Feia poc de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia (Filipines) el 1898, i les instàncies de poder espanyoles tenien por que el creixent nacionalisme català acabés portant el Principat a la independència.

Aquest incident es va produir en un context de creixement del que la historiografia ha convingut en anomenar “nacionalisme radical” català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió.


El primer nacionalisme radical català

Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, amb l’esmentada pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat com a moviment polític regenerador de la societat catalana. El catalanisme creixia, a redós de la Unió Catalanista (UC), la organització que el 1892 havia aprovat les famoses Bases de Manresa. La UC era contrària a la participació en el joc electoral de la Restauració espanyola, que consideraven (amb raó) embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector més pragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de la Riba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se a les eleccions generals de 1901. La victòria d’aquells catalanistes fou esclatant i significà el naixement de la Lliga Regionalista.[1]

El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amples capes de la població. Així, en aquells anys sorgiren múltiples associacions catalanistes arreu del Principat. Ara, el catalanisme havia deixat de ser només un moviment d’intel·lectuals i s’anava escampant a poc a poc entre la classe mitjana, tant a Barcelona com a la resta del país, i entre una part de la classe obrera, sobretot entre els obrers qualificats i els dependents del comerç del Cap i Casal. Fou en aquests dos sectors professionals, així com entre els intel·lectuals modernistes més joves i mancats de recursos, que l’anomenat nacionalisme radical o catalanisme integral va trobar un gran predicament.

Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment al pragmatisme i a l’actitud favorable de participar en el joc polític dels catalanistes que acabaren formant la Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadora dels vells dirigents de la UC, organització en la qual, tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes de les diverses petites entitats en què s’organitzaren aquests catalanistes, diguem-ne, intransigents, tendien cap a posicions polítiques esquerranes; en això també diferien dels veterans dirigents de la UC.

D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava a l’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que, en aquells anys, defensin obertament la independència de la Nació Catalana. Hem de tenir en compte, però, que la repressió policial i judicial no ajudava precisament a que aquests catalanistes publiquessin a la premsa que ells mateixos generaven escrits diàfanament independentistes, que podrien suposar la clausura de la publicació i el processament dels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquest fragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, un personatge que trobarem més endavant, el 13 d’agost de 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900, en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa, deia:

“Tenim aspiracions més elevades, aspiracions que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancant sempre d’un principi: l’existència d’un cos nacional purament català.”
Ja ens podem imaginar a quines aspiracions es referia el jove Daniel Roig i Pruna.[2]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escut de l’Ateneu Canetenc.
[1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.
[2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Pruna es troba a la pàgina 58 de l’obra citada.