dilluns, 17 de juny de 2013

Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part II



Reproduïm, doncs, un fragment d’un article d’Antoni Rubió i Lluch (“La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, publicat a les Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1933).


“La gran massa, però, dels colonitzadors fou essencialment burgesa. En els documents dels registres dels arxius de Palerm, de Venècia, de Barcelona i algun altre, se’ns han conservat més de doscents noms d’aquells colonitzadors i en els seus llinatges reconeixem moltíssims dels que encara avui porten els catalans dels estaments mitjà i popular. Apenes entre aquests nombrosos cognoms trobem una dotzena de famílies nobles, tals com els Sarrovira de Salona, Savall de Neopàtria, Puigpardines de Carditza, Novelles de l’Estanyol (Castri), els Bellestar de la Cabrera o Queronea, els Fuster, els Roger de Llúria, els Des Pou i els Joanes d’Atenes.

Al costat d’aquesta que en podríem dir l’aristocràcia dels ducats figuren encara en l’època de llur annexió a la Corona catalano-aragonesa pels anys de 1379-1381, alguns, molt pocs, descendents de la primera niçaga de conquistadors, o sigui dels que formaren aquella heroica Companyia Catalana que féu estremir els turcs a l’Àsia Menor, els bizantins a la Tràcia i els francs a la Beòcia. D’altres pertanyien a emigracions posteriors o eren descendents dels companys d’armes del governant més tromfal de la Companyia, del famós Alfons Frederic d’Aragó, el conquistador de Neopàtria.

És interessant de veure figurar en aquells anys 1379-1381, cognoms de cabdills de la primera generació, d’aquells síndics, consellers i notables de la Companyia que havien estampat llurs firmes al peu dels armisticis de 1321 i 1331 amb la república de Venècia, o que foren excomunicats nominatim per Guillem Frangipani, l’Arquebisbe de Patraix (Patras) en 1335, per delegació de la Santa Seu. Els Novelles de Tessàlia, els Guillem d’Almenara, els Terrades i els Estanyol de Livàdia, els Sesplanes d’Atenes, els Baldomer, Ballester, Dessau, Fuster, Ibàñez, Oller, Sabater i Vilafranca de Tebes, els Batlle de Sycaminon, prop de l’Oropos, són sens dubte descendents dels ardits companys d’Alfons Frederic que amb els mateixos cognoms figuren en aquells curiosos documents. [...]
 
Que la raça colonitzadora dominant ens els Ducats, àdhuc la població conquistadora, fos originària de terres subjectes al casal d’Aragó, és una veritat admesa per tothom; precisarem però encara més, en assegurar que essencialment les gents de la Companyia eren catalans (compresos mallorquins i valencians) malgrat que hi figuressin molts aragonesos, sobretot en l’època heroica de l’expedició i, malgrat també que, com direm a continuació, hi feren cap molts sicilians, un cop la Companyia s’hagué possessionat del país, sota la dominació política de la Casa de Sicília.

L’element aragonès hi tingué tan escasa representació que si haguéssim de judicar sols pels testimonis que han arribat fins a nosaltres, diríem que no passà del cinc per cent dels colonitzadors. Això explica el caràcter eminentment català que prengué aquella mena de república militar autònoma que s’establí a les vores de l’Ilissos, del Cefís, del’Ismenos i del Sperchios, o en les regions muntanyoses del Parnàs. I aquesta és també una de les raons perquè quan es parla d’aquella dominació a la Grècia medieval, se li dóna el títol de catalana. Algunes de les famílies que semblen d’origen aragonès, a judicar per llurs cognoms, adquiriren cert relleu polític en l’època siciliana i catalana, com els Barbastro, i els Pere i García Ibàñez de Tebes, els Sànchez de Leyda (Lleida?) i els Antoni Çaragoça d’Atenes, aquest darrer comissionat en 1382 a Tortosa pels catalans atenesos per demanar al comte-rei confirmació dels privilegis i capítols concedits pels reis de Sicília.