La Renaixensa: Santuari de Bellmunt i Vidrà. Segona part. De Bellmunt a Vidrà i tornar

Fageda sortint de Bellmunt

Divendres 27 de juny de 2014

Vaig sortir del santuari de Bellmunt més tard del que hauria volgut, cap a les 11 del matí, amb la idea d’anar a Vidrà. Volia fer una ruta circular de Bellmunt a Vidrà i de Vidrà a Bellmunt i, tal dit tal fet. Ha valgut realment la pena. Tan bon punt vaig començar a baixar per les escales de darrera del santuari no vaig parar de baixar per un camí xop de l’aigua del dia anterior i de les darreres jornades. El camí passa enmig d’una esponerosa fageda i la pluja l’havia fet veritablement relliscós. Vaig haver de parar esment per no fotre’m de lloros fins que vaig arribar a una cruïlla amb diversos indicadors.

El camí

Allí vaig tombar cap a la dreta, en direcció a Vidrà passant per la Tosca de Degollats, tal com ho posa en el corresponent indicador. Vaig anar baixant baixant, primer voltat de fagedes i després de rouredes fins a un indicador que et fa tombar cap a mà dreta, per si vols veure la Tosca de Degollats. Un cop allí, agafes el trencant i avances uns metres fins que la veus a mà dreta. La Tosca de Degollats (o potser de Degotalls?) és una imponent roca que regalima aigua des de sobre fent un efecte ben curiós, màgic fins i tot. Per això m’estranya que arreu se l’anomeni Tosca de Degollats, quan en realitat penso que hauria de ser Tosca de Degotalls. Però bé, d’això no en trauré pas l’entrellat.

Aleshores vaig recular i vaig tornar a agafar el camí cap a Vidrà, el qual em menà a una pista forestal. Allí la vaig prendre cap a mà esquerra. No patiu, que tot està ben senyalitzat amb ratlles blanques i grogues de pintura. Vaig anar seguint la pista fins que em vaig trobar un indicador que et fa sortir de la pista i et fa baixar cap a mà dreta, cap al Salt del Molí.

La Tosca de Degollats o Degotalls

Vaig anar baixant baixant per aquest caminoi fins al salt. Espectacular. El salt és preciós, i encara més perquè aquell dia el riu Ges anava ben ple per les darreres pluges. Tot seguit el vaig travessar per uns pilars de formigó que hi ha al bell mig del riu. A l’altra banda em vaig haver d’enfilar a una pedra per poder arribar a la riba sense quedar ben xop.

Vaig anar seguint el camí marcat amb ratlles blanques i grogues fins que vaig trobar-me el pont romànic de Salgueda, que torna a travessar el Ges i que ens serveix per seguir el camí. El corriol arriba un altre cop a la riba del Ges, que s’ha de travessar, teòricament per sobre d’unes pedres que s’hi ha col·locat per evitar al caminant de mullar-se. Però com que segurament el riu anava més ple que de costum les pedres van quedar força per sota del nivell de l’aigua. Per tant, vaig optar per treure’m les vambes i travessar per dins de l’aigua.

A l’altra banda el camí continua fins arribar a una pista asfaltada. La vaig prendre cap a l’esquerra, en direcció cap a Vidrà, evidentment, fins que em vaig trobar un indicador a l’esquerra de la pista, que fa pujar amunt amunt per un corriol. Són només uns centenars de metres per mig de bosc fins a Vidrà, poble que a la tercera carlinada va tenir la seva importància. Vaig donar un volt pel nucli històric i després de dinar uns entrepans vaig tornar a posar-me en camí, ara cap a Bellmunt, pel coll de Vidrà i el coll de Hi-era-de-massa.

El camí abans d'arribar al salt del Molí

S’ha d’agafar la carretera en direcció cap a Santa Maria de Besora i girar cap a l’esquerra per enganxar el camí, la pista forestal, per ser més precisos, que ens convé. La pista comença a la carretera, al costat d’un mas amb una bassa (ja hi ha un indicador que ens informa que anem bé per anar cap a Bellmunt). La pista passa enmig de rouredes i a mà esquerra hi ha moments que es poden contemplar boniques vistes d’aquestes muntanyes.

S’ha d’anar seguint la pista, convenientment senyalitzada, fins a la cruïlla amb els indicadors que t’informen que per anar a Bellmunt has d’anar de dret (cap a l’esquerra tornes a Vidrà passant per la Tosca de Degollats o Degotalls i cap a la dreta es va cap a Santa Maria de Besora). Anem de dret, doncs, cap a Bellmunt. Comencem a pujar enmig de boscos de faigs i en uns vint minuts ja som a Bellmunt. Hem fet tot aquest recorregut circular en sis hores i mitja, incloent pauses per contemplar els paisatges, tirar fotos, dinar, reposar i prendre alguna cosa al bar-restaurant Els Caçadors de Vidrà.

El salt del Molí, al riu Ges

Un cop sóc a Bellmunt, i després d’una bona dutxa, he estat parlant amb en Jordi Cervera, ermità de Bellmunt, de la història, la natura i el territori dels voltants del santuari. I si en voleu saber alguna cosa més, de Bellmunt, us recomano la monografia de n’Antoni Pladevall i Font, La Mare de Déu de Bellmunt. Història i tipisme d’un vell santuari marià, un llibre que podeu trobar al santuari mateix, i que ens endinsa una mica en la història, la tradició, la gent d’aquesta “ermita al cel suspesa” que fa més d’un segle ens cantà mossèn Cinto Verdaguer.

Per acabar l’article, vull donar les gràcies a en Jordi i a en Laurent, del santuari de Bellmunt, pel seu bon tracte i amabilitat... i per cuinar tant bé! Fins a la propera!