Jordi Pujol, Bismarck d’Espanya i Bolívar de Catalunya

Aquest és l'article sobre l'expresident Jordi Pujol que em van demanar per a la revista Celobert, aparegut en el número de l'edició de Blanes, nº124, del passat mes d'agost.

Després de l’enrenou polític, mediàtic i social que ha provocat la “confessió” de Jordi Pujol, els motius de la qual no entrarem a valorar perquè prou que se n’han fet ressò els mitjans catalans i estrangers –molts dels quals amb la intenció de fer mal al procés d’independència de Catalunya-, potser és moment de fer una valoració del Pujol polític.

Durant més de trenta anys Jordi Pujol ha estat tot un referent de la política catalana. Fundador i ànima de Convergència Democràtica de Catalunya, i president de la Generalitat durant 23 anys, del seu pensament polític i de la seva persona n’ha sorgit, fins i tot, un corrent polític, el pujolisme, basat en la defensa de Catalunya, la doctrina del “peix al cove” i el tradicional “seny” català. Aquesta ideologia pot ser més o menys criticable però és la que ha dominat Catalunya durant la major part del període històric que podríem anomenar “restauració borbònica” posterior a la mort del dictador Franco.

I com va administrar Jordi Pujol els minsos fruits que va donar a Catalunya aquest “seny” i aquest “peix al cove”? Doncs es va crear TV3 i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, una grandíssima eina per a la creació de consciència nacional catalana i per dignificar la llengua catalana i estendre’n el seu ús social; una política cultural catalana, pròpia; es van fer renéixer els Mossos d’Esquadra, la Policia Catalana, una eina imprescindible per a gestionar la seguretat ciutadana des de Catalunya mateix, sense interferències espanyoles; es va estendre la immersió lingüística a les escoles; es va crear una sanitat pública catalana valoradíssima no només des de Catalunya sinó també des de l’estranger com a model a seguir... entre d’altres consecucions totes immenses i importantíssimes per al país. Allò que de fa un temps ençà en diem estructures d’estat.

És evident que amb molt pocs recursos –no oblidem que durant la presidència de Jordi Pujol bona part dels diners de tots els catalans van seguir essent drenats pel govern espanyol per no tornar mai més al país on van ser generats- els diversos governs Pujol van fer molt bona feina. Aquesta és la cara de la moneda. 

La creu és que, per exemple, a totes les negociacions entre el govern català i l’espanyol, Catalunya sempre hi perdia un llençol de la bugada, o bé els guanys eren molt minsos. També és cert que Jordi Pujol no fou mai independentista. Però no només això. Durant el seu govern sempre va posar pals a les rodes als diferents moviments independentistes, els menyspreà i desprestigià i, de vegades, fins i tot, insinuà que es trobaven més enllà de la llei. És sabut que Pujol també mirà d’aturar les vel·leïtats independentistes de membres del seu partit. Sí, és cert que Pujol no era independentista, segurament per la seva vocació filohispànica, i perquè era fill del seu temps. Tampoc podem pretendre que en una Catalunya en què els independentistes eren quatre gats el president de la comunitat autònoma ho fos. Ben cert. Però potser no hagués estat demanar massa una mica més d’atreviment i abrandament catalanista per part d’un president que es definia a ell mateix com a nacionalista català.

Una de les coses que menys m’han agradat del pujolisme ha estat el seu relat de la història de Catalunya. El relat d’aquesta pretesa Catalunya assenyada, poc donada a la lluita, pacifista, però d’un pacifisme mal entès, covard, construït pel pujolisme. Aquesta pretesa Catalunya que després de l’11 de setembre de 1714 es va posar a treballar, obrint la botigueta com si no hagués passat res, tot obviant la lluita del poble català per la seva llibertat.

D’altra banda, però, he admirat la capacitat de Jordi Pujol i dels seus governs per construir, com he dit abans, una sèrie d’importantíssimes estructures d’estat amb ben pocs recursos, de la mateixa manera que ho va fer la Mancomunitat de Prat de la Riba, de la qual, precisament enguany en celebrem el centenari. I em refereixo, especialment, a les valuosíssimes infraestructures culturals pròpies d’una nació normal que els diversos governs Pujol van saber gestar, algunes de les quals nascudes del no-res, i van saber administrar.

És cert que Jordi Pujol no fou independentista, i que tal com hem dit abans, menyspreà i ridiculitzà l’independentisme organitzat, però també és cert que gràcies a la seva obra, avui, una majoria de catalans tenen una consciència nacional catalana que fa una colla d’anys hagués estat impensable. I sí, segurament que a Jordi Pujol li devem, ni que sigui indirectament, que avui Catalunya hagi encetat el seu propi camí cap a la independència.

Jordi Pujol, un expresident de la Generalitat al qual, i referida a la seva trajectòria política, també li podríem aplicar aquella frase amb la qual fa gairebé cent anys Niceto Alcalá Zamora es va dirigir a Francesc Cambó: “No es pot ser a la vegada el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”.