dijous, 2 d’octubre de 2014

El setge de Blanes de 27 de setembre de 1652



És molt desconegut entre els blanencs el fet que la nostra vila va viure al segle XVII el seu propi 11 de setembre. És a dir, va ésser objecte d’un setge, tot i que no fou pas tan llarg, ni de bon tros, com el de Barcelona el 1713 i 1714. Es va produir seixanta-dos anys abans del 1714, en el marc de la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació (1640-1652), no pas en la Guerra de Successió (1705-1714). 

La Guerra dels Segadors va començar el 1640, després que la Generalitat de Catalunya es revoltés contra la monarquia hispànica. Els constants abusos de les tropes espanyoles establertes al Principat de Catalunya contra la població civil i el fet que el nostre país fos obligat a contribuir en homes i en diners en les guerres europees del rei Felip IV de Castella –cosa contrària a les Constitucions i lleis catalanes- provocà el trencament entre Catalunya i Espanya. No en va els soldats espanyols que ocupaven el nostre país, en el seu afany colonitzador, anomenaven el Principat “Castilla la Nueva”.

El 1640 la Generalitat de Catalunya o Diputació del General constituí al Principat la República Catalana, estat independent del tot separat d’Espanya sota la protecció de França, que va tenir una durada d’aproximadament un any.

Des de 1640 fins a 1652 les tropes a les ordres de la Generalitat –els miquelets i altres tropes reglades- i les franceses lluitaren contra les espanyoles. Un dels fets de guerra que s’esdevingueren aquells anys a Blanes –ens el reporta l’historiador blanenc Vicenç Coma i Soley- es produí el 7 de febrer de 1642 quan una colla de blanencs armats es feren a la mar en vuit o deu barques i capturaren la nau capitana de l’esquadra de l’almirall genovès de l’armada espanyola Juanetín Doria –“lo major enemichs dels Cathalans”, segons paraules dels jurats de Blanes- que s’havia protegit d’un fort temporal a la badia de Blanes.

El desenvolupament de la guerra, però, fou desfavorable a l’aliança catalano-francesa. Els espanyols anaven guanyant terreny i no pactaven amb els catalans, als quals consideraven rebels que havien de ser esclafats. Les ocupacions de pobles catalans per part dels espanyols, en molts casos, significaven l’extermini de les poblacions, fins i tot si es rendien. Després de la brutal ocupació de Cambrils, les tropes hispàniques executaren al garrot els comandaments catalans i els jurats d’aquesta vila del Baix Camp, penjant-ne els cossos a les muralles de la vila. 

A finals de setembre de 1652 feia un any que Barcelona era assetjada per les tropes de Juan de Austria i, per completar el bloqueig, l’exèrcit espanyol decidí de conquerir la zona del Maresme i la Marina de la Selva. Tots els pobles i viles de la comarca van anar caient sota poder espanyol fins a la rendició de Barcelona. Aquí reproduïrem un fragment del llibre d’en Josep Sanabre que citem en l’apartat de bibliografia, sobre el setge i l’atac que va patir Blanes per part de les tropes espanyoles el 27 de setembre de 1652, la informació del qual prové d’una obra que formava part de la col·lecció particular de l’autor anomenada “Relación del suceso que han tenido las armas del Rey en la entrega de Barcelona” (Saragossa, 1652). El fragment (pàgs. 534 i 535), traduït al català, és aquest:

“El mateix dia 24 [de setembre] va ser enviat a Blanes un missatger del virrei a demanar la seva rendició, però havent-s’hi negat, es va enviar part de l’exèrcit en direcció d’aquella vila, que va ser atacada el dia 27, conquistant-se en les primeres hores de l’atac les seves defenses exteriors i el raval. Davant la resistència a rendir-se, es va desembarcar l’artilleria de les galeres, amb la qual es varen batre les muralles, es varen incendiar les portes de la vila i es va entrar lluitant i saquejant la població. Entrats els soldats a Blanes va haver-hi una darrera etapa de resistència en el palau-castell i a l’església parroquial, motivant que fossin condemnats a galeres uns tres-cents defensors de la vila. / La repressió de Blanes va fer que s’estengués el pànic en els pobles de la costa”.

Encara que només una part dels defensors de la vila devien ser blanencs –tota la resta devien ser miquelets d’altres indrets de Catalunya i potser soldats francesos-, podem imaginar l’efecte que va produir a Blanes aquell esfereïdor episodi bèl·lic. El poble saquejat per l’exèrcit espanyol amb els assassinats que devia comportar, una part dels homes enviats a galeres –cosa que significava condemnar-los a mort a curt o a llarg termini-, destrucció de cases, muralles i el palau vescomtal... tot plegat devia tenir efectes devastadors sobre la nostra vila i els seus habitants que, a més, aquells anys patien, com els de tota Catalunya, els estralls de les successives epidèmies de pesta bubònica produïdes entre 1650 i 1654.

A la fi de la guerra els catalans, gràcies a la seva aferrissada defensa del país, varen poder conservar llur independència nominal i les institucions i sistema legal –dels més avançats del seu temps-, però van perdre el Rosselló –amb Perpinyà, la segona ciutat més poblada de Catalunya després de Barcelona-, Conflent, Capcir, Vallespir i mitja Cerdanya que Espanya regalà a la monarquia francesa el 1659. D’aquesta manera Catalunya fou mutilada per Espanya i França.

Avui, 362 anys després, cal que recordem els anònims blanencs i blanenques que varen ser assassinats durant l’assalt i saqueig de les tropes espanyoles a la nostra vila, els que en patiren les conseqüències, així com aquells blanencs, altres catalans i potser francesos que el 27 de setembre de 1652 varen morir i foren represaliats per defensar Blanes, l’Estat català i el sistema parlamentari i legal del Principat davant l’absolutisme espanyol que acabà imposant-se el 1714.

El còmic de Ricard Dilmé Serrallonga, bandera negra, que podeu trobar a llibreries de Santa Coloma de Farners i Girona, relata el setge de Blanes de 1652 des de la perspectiva d’un bandoler Serrallonga que, segons la ficció, va sobreviure a la seva mort oficial. Un còmic molt recomanable.

Bibliografia:

Coma Soley, Vicenç Blanes. Notes històriques, Barcelona, 1922
Dilmé, Ricard Serrallona, bandera negra, 2010 (còmic autoeditat)
Elliott, J.H. La revolta catalana, Barcelona, 1966
Hernàndez Cardona, Francesc Xavier Història militar de Catalunya volum III, Rafael Dalmau Editor, 2004
Sanabre, Josep La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659), Barcelona, 1956

1 comentari:

Anònim ha dit...

Moltes gràcies per publicar aquest magnífic article, que he trobat per casualitat a la Catosfera. Salutacions des de Moscou.