L’altre símbol nacional de Catalunya, al costat de la
senyera de les quatre barres, és la bandera de Sant Jordi, una creu vermella
sobre fons blanc. La creu, símbol únicament religiós en origen, durant l’Edat
Mitjana a Catalunya, esdevingué un senyal militar, sobretot durant el procés
expansiu cap a terres dominades pels musulmans de l’Al-Andalus. El símbol de la
creu apareix amb profusió en monuments i documents medievals catalans.
Amb l’extensió del culte a sant Jordi, patró de la
cavalleria cristiana, es deixa notar la seva influència sobre el senyal
heràldic de la creu. La nació catalana (amb el país veí d’Aragó, Anglaterra,
Grècia, Geòrgia, Portugal i Lituània) és una de les diverses nacions europees que
en època medieval adopten sant Jordi com a patró.
Durant el segle XIII el culte a sant Jordi (i l’ús de la
seva bandera), fomentat per la casa reial catalana, s’estengué arreu dels
Països Catalans. Les tropes catalanes de Jaume I enarboraven la bandera de Sant
Jordi (al costat de la de les quatre barres roges sobre fons daurat, que era el
símbol reial) durant la conquesta de Mallorca i de València, segons apareix en
una pintura mural (segle XIII) que hi ha al saló del Tinell de Barcelona.
Diversos ordes militars catalans medievals tenien com a patró sant Jordi i
tenien com a ensenya la creu roja sobre fons blanc: l’orde de Sant Jordi
d’Alfama (1201); una confraria de Sant Jordi (1303) a Múrcia durant el domini
català d’aquest regne; i la Confraria de Cavallers de Sant Jordi de València
(1353). El 1371, Pere III, dit el Cerimoniós, instituí una Confraria de
Cavallers de Sant Jordi, en les ordinacions de la qual es disposa que els seus
confrares vesteixin “mantell et de drap blanc ab la creu vermella en la part
devant”. Els almogàvers, en la seva expedició a Orient de principis del segle
XIV, duien, al costat de la senyera quatribarrada i de la bandera siciliana (la
de les àligues negres i les quatre barres), la bandera de Sant Jordi.
El 1395, les “Ordinacions de la Host Veïnal” de Barcelona
es diu “que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de
Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la
ciutat”. La creu de sant Jordi seria la bandera dels “honrats ciutadans”. Des
d’aleshores aquest penó adquirí lloc de preferència pública per a cridar a
convocatòria de sortida, a l’host de la ciutat i a les armades navals.
La bandera de la creu de sant Jordi fou també emprada pels
mariners catalans a les seves naus. En successives edicions del “Consolat de
Mar de Barcelona” aquesta bandera apareix onejant en les naus que hi eren
dibuixades, així com en les representacions de naus catalanes que apareixen en
diversos còdexs medievals, com ara el de la Crònica portuguesa de Fernan López (on
hi apareix una galera catalana del segle XIV coronada per un gran estendard de
Sant Jordi). És documentat que onejava als vaixells de les armades de guerra de
Barcelona en època medieval i moderna, fins el 1714.
La Diputació del General de Catalunya, que té el seu
origen al segle XIII, durant la seva història ha fet servir indistintament les
dues ensenyes nacionals: la de les quatre barres i la de Sant Jordi. En època medieval
i fins el segle XVII emprà l’ensenya de Sant Jordi i a les darreries del XVII i
fins el 1714 la de les quatre barres. En un Dietari de la Generalitat hi
apareix un dibuix de la forma que devia tenir l’estendard de Sant Jordi, i s’hi
assenyala la data en la qual s’institueix la diada del sant com a nacional: el
23 d’abril de 1456, fa 558 anys.
Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714
enfront de l’exèrcit hispano-francès de Felip V de Borbó, la bandera de Sant
Jordi que hi havia a la Diputació del General, amb les altres que hi havia a la
ciutat, fou requisada com a trofeu de conquesta i portada a Madrid, on va
desaparèixer.
Des dels primers anys del catalanisme la bandera de la
creu de Sant Jordi compartí amb la de les quatre barres llur condició de
bandera nacional. Al Blanes contemporani tenim constància de l’ús de la bandera
de Sant Jordi, com a mínim d’ençà dels anys de la Renaixença Catalana. A les
enramades de la nostra vila de l’any 1902 alguns carrers eren guarnits amb
banderes quatrebarrades i de Sant Jordi (LCDL, 8 juny 1902). A les enramades de
1905 hi tornem a trobar la presència de banderes de la creu de Sant Jordi al
costat de les barrades (LCDL, 8 juliol 1905). En aquells moments també la
trobem present al penó de l’Orfeó de Blanes: “los remats del travesser [del
penó] consisteixen en l’escut de Catalunya y en lo de Sant Jordi també de
metall y de parescut dibuix lo del coronament” (LCDL, 7 juny 1903). La bandera
de Sant Jordi (i la de les quatre barres) també és present a l’oriflama
modernista dissenyada per Enric Monserdà amb motiu de les obres de Sant Pere
del Bosc de Lloret l’any 1898 (LCDL, 15 maig 1898).
Els primers catalanistes la feien servir amb normalitat en
els seus actes, com al míting organitzat pel Cau Nacionalista de Canet de Mar
(Maresme) el 13 d’agost de 1905 (LCDL, 26 agost 1905). A Blanes, trobem l’escut
de Sant Jordi, al costat del de la nostra vila, a l’església parroquial, durant
els actes de la Diada de la Llengua Catalana celebrada l’1 de gener de 1916
(LCDL, 9 gener 1916). Durant l’acte que es féu la diada de santa Anna de 1921
per oficialitzar la denominació del passeig de Dintre com a passeig de Prat de
la Riba hi havia “un altiu arch, adornat ab banderes catalanes y escuts de
Blanes, de Catalunya y de Sant Jordi” (LCDL, 7 agost 1921).
Com hem vist, són molts els testimonis que ens demostren
que en aquells anys de Renaixença nacional de Catalunya la bandera de la creu
de Sant Jordi es va popularitzar d’allò més, tot i que finalment la de les
quatre barres s’acabà imposant, potser per una suposada significació religiosa
de la de Sant Jordi. Més endavant, des de 1930 a 1939, l’entitat patriòtica de
joves Palestra féu seva la bandera de la creu de Sant Jordi. Segons el
professor Lluís Duran, Palestra adoptà aquest símbol històric català perquè
“era una bandera relacionada amb els almogàvers, però també de la Generalitat
en l’època medieval”.
L’any 1992 es va dur a terme una “Campanya per a la
recuperació de la bandera de Sant Jordi”, impulsada per una colla de
representatives entitats del país com Òmnium Cultural, el Centre Excursionista
de Catalunya, la Coral Sant Jordi o l’Institut de Projecció Exterior de la
Llengua Catalana, amb l’objectiu de promoure l’ús popular i institucional
d’aquesta bandera.
La bandera de Sant Jordi és present a Alcoi, al País Valencià,
durant les festes de moros i cristians, i des de fa anys la podem veure amb
certa profusió a una colla de camps de futbol i pistes de bàsquet del país, on
grups d’afeccionats joves d’alguns clubs catalans l’han introduït en els
terrenys de joc esportius, gairebé l’únic espai de la vida social del país en
el qual la bandera de Sant Jordi ha recuperat, en part, el seu ús normal.
Desgraciadament, les institucions catalanes no han oficialitzat una ensenya
nacional que ho és tant, de nostrada, com la de les quatre barres.
Bibliografia:
Anguera,
Pere “Les quatre barres. De bandera històrica a senyera nacional”, Rafael
Dalmau Editor, Barcelona, 2010
Domènech
i Muntaner, Lluís; Domènech i Roura, Fèlix “Ensenyes nacionals de Catalunya”,
Generalitat de Catalunya-Editorial 92, Barcelona, 1995
Duran,
Lluís “Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves
(1928-1939)”, Afers, Catarroja-Barcelona, 2007
Fluvià,
Armand de “Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona”, Rafael Dalmau
Editor, Barcelona, 1994
La
Costa de Llevant (LCDL), (AMBL)
Muntaner,
Ramon “Crònica II” (a cura de Marina Gustà), Edicions 62, Barcelona, 1979
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada