dijous, 12 de febrer del 2015

La Croada contra Catalunya (1285)



El rei Pere el Gran

El 1282 Pere II de Catalunya i Aragó fou coronat rei de Sicília, una illa que representava la clau de volta del comerç a la Mediterrània central, que en mans dels catalans posava en perill l’expansió mediterrània francesa. Com a conseqüència d’això, el Papa Martí IV, francès ell mateix i afecte a la casa d’Anjou, excomunicà Pere II el Gran, el rei català, i el declarà desposseït dels seus regnes, els quals haurien de passar a Carles de Valois, fill de Felip III de França.

Un gran exèrcit comandat pel rei francès en persona, el maig de 1285 travessà el Rosselló amb la connivència del rei Jaume III de Mallorca, germà del rei Pere II. De res no va servir la resistència dels rossellonesos a l’exèrcit francès, tot desobeïnt el seu monarca. Elna, al sud de Perpinyà, fou assaltada i saquejada pels invasors. Els croats van creuar el coll de Panissars i es dirigiren ràpidament cap a Girona, tot destruïnt els pobles empordanesos on passaven. Un cop davant Girona l’exèrcit francès va posar setge a la ciutat. El monarca català, forçat per les circumstàncies, va haver d’invocar l’usatge Princeps Namque, segons el qual els homes lliures havien de prendre les armes per defensar la terra quan el país era atacat. 

Finestra gòtica del Palau dels Cabrera de Blanes
Mentrestant, la flota francesa que donava suport logístic als invasors assolà tot el litoral des de Cotlliure fins a Blanes. Molts habitants d’aquesta part de la costa havien fugit cap a l’interior, deixant els pobles deshabitats, mentre que altres localitats es van retre a l’armada forana. Bernat Desclot, a la seva “Crònica” ho conta així:

“Quan los almiralls de l’armada del rei de França hagueren oït lo manament, anaren-se’n per tota la ribera, aitant com és lo castell de Coplliure entrò a Blanes, qui és prop de Barcelona huit lleugues, e anc no trobaren negun lloc qui res loes defenés, car los uns llochs trobaven desemparats, que no hi estava nengú, los altres que es retien a ells mantinent que els veïen venir, e així no els calia sinó prendre”.

Pere Català i Roca recull la referència a la destrucció de Blanes per la flota francesa. Prové de “Marca Hispanica”, una obra de Pèire de Marca: “Blanarum castrum destructum ab exerci Philippi III regis francorum”. Vicenç Coma opina que aquest “Blanarum castrum” són les muralles i fortificacions de la vila, no pas el castell de la muntanya de Sant Joan, indret on, segons aquest historiador, es refugiaren els blanencs, espaordits per la matança que els francesos van dur a terme de molts habitants de Sant Feliu de Guíxols.

El rei Pere, amb els seus cavallers i almogàvers a Panissars
La flota francesa no va arribar, però, més al sud de Blanes. Els seus almiralls no la volien separar excessivament de l’exèrcit de terra i, d’altra banda, temien l’acció de les galeres catalanes, concentrades a Barcelona. En efecte, els vaixells francesos foren atacats constantment per naus corsàries i d’aventurers de tota mena vingudes d’arreu de les terres catalanes, com la de l’alacantí Albesa. L’esquadra catalana dels barcelonins Ramon Marquet i Berenguer Mallol derrotà la francesa a la batalla de les illes Formigues, prop de Calella de Palafrugell, i poc després Roger de Llúria, amb els seus navilis, donà el cop de gràcia a l’armada invasora, de manera que l’exèrcit de terra croat quedà desproveït dels recursos que els arribaven per mar. Sembla ser que el comte francès de Foix va demanar treva a Roger de Llúria, el qual la refusà, contestant que ni els peixos no gosarien alçar-se sobre les ones si no duien a la cua l'escut dels quatre pals. 

Els francesos, aturats en el setge de Girona durant tot l’estiu del 1285, van aconseguir ocupar-la el dia 7 de setembre, però van començar a emmalaltir d’una pesta que l’imaginari popular català ha atribuït a un càstig diví. Segons diu la tradició, després que els francesos profanessin la tomba de sant Narcís van començar-ne a sortir unes mosques que contagiaren els invasors de la terrible malaltia. Fins i tot el mateix rei francès, Felip III, va ser infectat per la pestilència, morint poc temps després a Perpinyà. Les tropes croades es van veure forçades a recular cap el nord i foren totalment vençudes per un exèrcit català format principalment per almogàvers i pels mariners de la flota d’en Roger de Llúria, que els esperaven en la seva retirada al coll de Panissars.

Aquesta fou la fi de la Croada contra Catalunya.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA



Bassegoda Pineda, Enric “La batalla de les Illes Formigues en Desclot i Muntaner” dins Quaderns de la Selva, nº16, Santa Coloma de Farners, 2004

Català i Roca, Pere (dir.) “Els castells catalans”, volum III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1971

Coma i Soley, Vicenç “Santa María de Blanes. Palacio de los Vizcondes de Cabrera”, Barcelona, 1941

Desclot, Bernat “Crònica” (a cura de Miquel Coll i Alentorn), Edicions 62, Barcelona, 1982

Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya”, volum II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2004