La independència com a eina de recatalanització del país

Sóc independentista des que tenia vuit anyets. Va ser en aquella edat quan vaig prendre consciència que Catalunya s’havia de separar d’Espanya. Des que tenia ús de raó que m’havia sobtat que, essent Catalunya una terra de llengua i cultura catalanes, el nostre país formés part d’una estat de llengua castellana. Per mi era estrany que la gran majoria de llibres, diaris o programes de televisió –i això a Catalunya- fossin en llengua castellana. Com podia ser que s’esdevingués aquesta anomalia? Com era possible que un país que, com aquell que diu, des de la nit dels temps havia estat català, hagués de veure’s envaït per una llengua i una cultura forasteres? I aleshores vaig començar a cercar respostes.

Aquestes respostes em van venir totes soles amb la lectura del llibre “Història de Catalunya”, d’Antoni Rovira i Virgili. Es tractava de la reedició d’una obra escrita per l’intel·lectual tarragoní adreçada a infants i joves. I amb vuit anyets me’l vaig llegir. Val a dir que tampoc era un llibre massa llarg. Parlava de la prehistòria, dels grecs i els romans, del naixement de Catalunya en època medieval, de la invasió castellana del segle XVII i de la pèrdua de l’estat català el 1714. Però també de la Renaixença cultural del segle XIX i fins i tot de la proclamació de l’efímera República Catalana per part de l’avi Macià.

Aquest llibre em féu independentista. Gràcies a l’Antoni Rovira i Virgili puc dir que en la meva infantesa vaig descobrir la nostra història, els fets del nostre passat que durant dècades ens havien estat amagats. La descoberta de la nostra gènesi com a nació a l’Edat Mitjana, de les constants invasions patides per part de castellans i francesos, de les prohibicions a la nostra llengua patides per generacions de catalans i imposades pels ocupants... Tot plegat em fou revelat amb una claredat diàfana. I davant d’això, com podia ser que no em tornés independentista?

A partir d’aleshores vaig descobrir el simbolisme de l’estelada, a mitjans de la dècada de 1980, quan aquest encara era un símbol de rebel·lia, mig prohibit pel règim d’ocupació espanyol i mig marginat pel catalanisme més “moderat”. Desenes d’estelades van començar a aparèixer dibuixades amb llapis i amb traç maldestre al marge dels meus quaderns i a dins dels meus llibres escolars.

Fins i tot, un dia, a tercer d’EGB, a classe de ciències socials, el professor, quan ens va preguntar sobre les comunitats autònomes espanyoles, vaig respondre davant de tothom que “Catalunya no és Espanya”, davant del rostre d’incredulitat del mestre i de les mirades estranyades dels companys de classe.

Durant la meva infantesa i adolescència, el meu independentisme, i el de tothom que coneixia, nanos de la meva edat, era un independentisme nacionalista, basat, sobretot, en la llengua.

En aquells moments jo no concebia –ningú no concebia- una hipotètica i molt llunyana Catalunya independent amb el castellà com a llengua cooficial. Aleshores els independentistes, aquells patriotes lluitadors que van mantenir la flama del país, de la cultura i de llur llibertat, no podien entendre una Catalunya (uns Països Catalans) on el castellà continués mantenint un estatus que sabíem que havia adquirit mercès a 300 anys d’imposicions i com a conseqüència de la sang vessada per molts patriotes assassinats.

Aleshores tot l’independentisme organitzat, des de l’Esquerra Independentista fins als grups independentistes no polítics, tenia molt clar que la independència havia de servir, entre d’altres coses, perquè el català fos la única llengua oficial de les terres on n’era llengua pròpia. Encara recordo un lema de l’Esquerra Independentista, no massa llunyà en el temps, que deia: “El bilingüisme aixafa el català”. Una gran veritat. Més tard la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, la CAL, també explicità el seu suport a la idea que el català havia d’esdevenir única llengua oficial dels Països Catalans (excepte aquelles comarques on la llengua pròpia fos una altra, l’Aran i la Fenolleda occitanes, i les comarques castellanoparlants del País Valencià).

Aquell era un independentisme nacionalista, patriòtic, i havia mantingut viva la lluita per la llibertat del país durant la llarga nit del franquisme i tota la misèria autonòmica de les dècades de 1980 i 1990.

Però avui, l’independentisme “oficial”, el dels grans partits polítics sobiranistes (CiU i ERC) i de les grans associacions “de país” (ANC i Òmnium) accepta que el castellà segueixi essent oficial en una hipotètica Catalunya independent.

Mentrestant, lingüistes de prestigi com Carme Junyent, Juan Carlos Moreno Cabrera o Pau Vidal ja han dit que la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent seria el cop de gràcia que li manca al català per acabar de desaparèixer del mapa. Sembla que Vilaweb, darrerament, ha fet pròpia la tesi que el castellà no ha de tenir cap oficialitat en una Catalunya independent. I, a partir d’ara, de ben segur que a molta gent li anirà caient la bena dels ulls. Perquè no pot ser que allò que no ha fet cap país europeu acabat d’independitzar els darrers 25 anys (permetre que la llengua de l’estat del qual t’acabes d’independitzar continuï gaudint d’algun grau d’oficialitat) ho fem els catalans.

Ens cal un estat amb el català com a única llengua oficial. Un estat català el pal de paller del qual sigui la identitat catalana. De la mateixa manera que, per a l’estat danès, el seu pal de paller és la identitat, la cultura i la llengua daneses. Perquè mai no podrem ser independents de debò si fem oficial al nostre país la llengua d’un altre país.

Per tot això que he dit era (i sóc) independentista. Perquè volia (i vull) una Catalunya on el català sigui la llengua dominant a l’administració, però també a les llibreries i els quioscos, i a la retolació dels comerços, i a l’escola, i als cinemes, i a les ràdios i televisions, i a les converses al carrer. En definitiva, perquè vull una Catalunya normal.