Recatalanitzem Blanes!

Blanes, vila de Jaume Ferrer, eminent cartògraf, cosmògraf i navegant dels segles XV i XVI.

Blanes, vila assetjada i presa pels castellans l’any 1652 durant la Guerra dels Segadors, quan 300 dels seus defensors foren condemnats a galeres pels invasors.

Blanes, els costums i les tradicions de la qual van ser recollides per Josep Cortils i Vieta, pare del catalanisme radical a la nostra vila.

Blanes, cantada per Joaquim Ruyra, mestre insigne de les Lletres Catalanes, el qual donà veu als terrassans i pescadors blanencs en les seves narracions, immortalitzant el català local.

Aquesta vila de Blanes, que tenia poc més de 6.000 habitants l’any 1939 i 20.000 l’any 1980, on és ara?

Una vila degradada, lletja, bruta, descatalanitzada, superpoblada, on la llengua catalana hi és en franca minoria.

Durant el franquisme arribaren milers de nous habitants a Blanes, la majoria dels quals vinguts de les Castelles i una minoria de poblacions de comarques veïnes i de la resta de Catalunya. Aquest trasbals demogràfic ja va fer minoritari el català al municipi i va donar el cop de gràcia a la variant dialectal pròpia.

D’altra banda, a partir de la dècada de 1980, la població va continuar creixent, arribant a la nostra vila gent de parla castellana, majoritàriament. I a partir de finals dels anys 90, a més, la immigració de la resta del món que, en trobar-se una població on la majoria dels seus habitants parlaven en castellà, es va “integrar” (i dic “integrar” amb moltes cometes) en llengua castellana. Arribats a aquest punt, avui Blanes té uns 40.000 habitants, només una minoria dels quals som de parla, de tradicions i de nació catalanes.

Què resta d’aquella vila catalana de Blanes glossada per Ruyra? Què s’ha conservat del Blanes on en Pau de sa coixinera tocava el sac de gemecs per amenitzar les enramades que es celebraven als diferents barris i veïnats? Què ens resta, culturalment i identitàriament parlant, del Blanes que van viure els meus avis, abans de la Guerra, un Blanes on tothom parlava en català? Què resta del Blanes on florien iniciatives patriòtiques com els Pomells de Joventut, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana o l’Orfeó de Blanes?

D’aquella vila de Blanes en queda ben poca cosa o gairebé res. El parlar salat s’ha perdut gairebé del tot, la llengua catalana hi és ben minoritària i mig acastellanada i les nostres tradicions han perdut bona part de la seva espontaneïtat i s’han acabat folkloritzant, tot esdevenint del tot minoritàries. Són molt més nombrosos els infants blanencs que ballen sevillanes que no pas els que ballen sardanes, posem per cas. La retolació en castellà s’escampa arreu, com si no fóssim a Blanes sinó a Móstoles o Navalcarnero, en les pissarres dels restaurants, a les botigues i a tota casta de negocis, i la llengua ambiental és el castellà, de forma abassegadora. Els catalans ens sentim estrangers a casa nostra, a Blanes. El Blanes d’abans de la guerra on TOTHOM parlava en català ha desaparegut. Ara els catalans som una minoria cada cop més petita a la nostra vila, a la terra dels nostres avantpassats.

I quines polítiques lingüístiques i d’identitat a favor de la catalanitat i la cultura autòctona de Blanes fa el nostre govern municipal, presidit per un batlle d’ERC? La pregunta és del tot retòrica perquè tots sabem que no en fa cap ni una. Cap iniciativa per la llengua, cap ajut a les tradicions blanenques. L’Ajuntament no penja banderes catalanes per enlloc, ni a la rotonda dels focs ni tan sols a la plaça de Catalunya (!!!), on hi ha diversos pals on se n’hi podrien posar. Les úniques banderes catalanes que podem veure són al cim de Sa Palomera (per iniciativa d’un grup de patriotes catalans, no pas de l’Ajuntament) i al castell de Sant Joan.

És per això que afirmem que cap dels partits polítics blanencs actuals no ha fet, ni fa, ni farà res per restituir la catalanitat de la nostra vila. Ni tan sols ho faran els partits (JxC, ERC i CUP) suposadament independentistes (processistes a la pràctica), que tenen altres prioritats que no tenen res a veure amb la restauració de la catalanitat lingüística, cultural i identitària a Blanes.

JxC, ERC i CUP són partits acomplexats nacionalment, rendits a Espanya o que simplement la independència i la catalanitat tant se’ls en fot.

És per això que cal bastir una alternativa política a tot aquest desastre. I també cal bastir una alternativa cultural de la base estant que sigui un contrapès a l’hegemonia del processisme figaflor, rendicionista i descatalanitzat.

Cal fer NACIONALISME CATALÀ a Blanes!

“Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720)”, d’Antoni Muñoz

 

El desembre de 2018 l’editorial Rafael Dalmau –la tasca ingent de la qual a favor de la divulgació de la nostra Història mereix un article a part- va publicar el llibre Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720). El llibre era obra de l’historiador Antoni Muñoz, que havia traspassat aquell mateix any. Antoni Muñoz (1947-2018) era un historiador que havia estudiat de forma incansable la Història de la Guerra de Successió a Catalunya i de la Guerra dels Catalans, així com els anys posteriors a la infausta derrota de 1714. Gràcies a ell i a historiadors com ell el nostre coneixement d’aquells anys en què la nostra nació es veia atacada i fragmentada per les potències veïnes, Espanya i França, és molt més profund.

Els països normals només es projecten al futur de forma adient gràcies al coneixement del seu passat. I Catalunya ha de saber que va ser víctima d’una cruel guerra de conquesta per part de la Corona de Castella, a la qual van fer front milers d’herois catalans anònims que s’hi enfrontaren i que hi van deixar la vida. Altres, com n’Antoni Vidal i Talarn i en Pere Joan Barceló no ho van pas ser, d’anònims, i els seus noms han arribat al present envoltats pels llorers de les heroïcitats que van protagonitzar en defensa de l’Estat Català i de les Constitucions Catalanes vigents que protegien els catalans de les arbitrarietats del monarca i de la noblesa.

El llibre d’Antoni Muñoz contextualitza les accions bèl·liques que els dos defensors de la terra van portar a terme en el marc de la guerra de Successió, de la guerra dels Catalans, dels alçaments pagesos contra les taxes arbitràries imposades pels castellans a les poblacions un cop eren conquerides i de la Guerra de la Quàdruple Aliança, en què els catalans van veure una escletxa d’oportunitat per recuperar l’estat i les constitucions que els havien arrabassat els invasors castellans.

Gràcies a aquest llibre, ple de referències documentals que acrediten la veracitat de la documentació esmentada –cosa que no entorpeix en cap moment la lectura de l’obra, àgil i fluïda-, podem resseguir els itineraris que van seguir aquests dos personatges en les seves aventures per alliberar el Principat de l’odiat invasor. I sí, dic aventures, perquè més enllà de ser un llibre ple d’erudició i de dades, a voltes aquesta obra es converteix en un llibre d’aventures, perquè moltes de les peripècies d’aquests dos defensors de la terra bé prou s’haurien de novel·lar o convertir en una sèrie televisiva d’aventures.

La lectura d’aquesta obra m’ha ennovat del fet que n’Antoni Vidal i Talarn, després de morir en l’acció que els seus miquelets van dur a terme per conquerir Falset als castellans poc abans de l’ensulsiada de Barcelona de 1714, va ser enterrat a la tomba de la Confraria del Roser de l’església de Sant Francesc de Falset. Era el 6 de setembre de 1714. La tomba d’aquest heroi no es pot visitar perquè l’església de Sant Francesc avui ja no existeix. L’església, en mal estat de conservació, va ser enderrocada a mitjans del segle XIX. Per tant, avui no podem honorar n’Antoni Vidal i Talarn a l’indret on reposen les seves despulles, perquè la seva sepultura va desaparèixer.

Us recomano a tots plegats i sense cap mena de dubtes la lectura d’aquesta obra que us transportarà en aquells anys en què els catalans defensaven amb les armes la seva llibertat.

“El llibre dels feyts” (2017), de Forja

La banda catalana de folk-metal Forja ens porta el seu primer llarga durada, “El llibre dels feyts” (2017), una obra temàtica, que versa sobre la vida del nostre rei Jaume I el Conqueridor. Ens trobem davant, doncs, davant d’un disc conceptual, una obra que uneix música i història, folk i heavy metal, el nostre passat medieval amb els sons metàl·lics més actuals.

La portada del disc és una preciosa i complexa il·lustració on hi apareixen una sèrie d’indrets relacionats amb el personatge biografiat, amb una reproducció lliure d’un mapa medieval dels Països Catalans (potser inspirat per l’Atles Català de Jafudà Cresques?), amb la figura majestàtica de Jaume I al centre de la portada. La portada és obra de l’artista valencià Joan Llopis.

A l’interior del CD, que té el format digi-pack, hi ha el llibret, molt ben presentat, amb les lletres de les cançons i una molt bona foto dels components del grup. La imatgeria i els símbols que apareixen en la portada i en tot el llibret són els de Jaume I i cal dir que han estat molt ben triats.

El disc va ser autoeditat per la banda, amb l’ajut d’un verkami en el qual vaig tenir la satisfacció de participar, fent possible així la publicació d’aquesta joia del metal català.

El disc és una potent descàrrega de folk metal, bàsicament power metal amb moltes influències folk (també pel que fa la introducció d’instruments tradicionals i d’origen medieval com la lira, la viola, la gralla, el sac de gemecs i el violí) i força passatges d’un metall més extrem.

El disc comença amb una pista, “L’home i la història”, en la qual un narrador, Jaume I, s’adreça a ell mateix fent-se preguntes sobre la seva vida.

La segona cançó, “Els bons homes”, parla dels càtars d’Occitània, massacrats per la Croada contra els albigesos, propiciada per França. És una cançó amb molta força que, com moltes altres del disc, ens farà moure frenèticament el cap amunt i avall, amb un passatge més tranquil al mig.

 

“Muret”, la tercera pista, és una altra cançó amb molta canya, ràpida, amb fragments que ens poden recordar el metal més extrem i amb molta presència de la gralla, que la relaciona amb la terra i amb l’època medieval. En aquesta cançó (que té un vídeo musical que podeu veure a Youtube) que ens parla de la batalla en la qual va morir el rei Pere el catòlic, pare de Jaume I, tampoc pararem de moure el cap amunt i avall.

“Infància” no és una cançó tan ràpida com les altres, sense baixar la intensitat del disc, que a aquestes alçades és molt elevada.

La cinquena pista, “Llarga vida al rei” és un interludi amb sons de taverna que dóna pas a la sisena.

La sisena és “Jaume I”, continua bastant en la línia de “Infància”, i hi veig moments en que em dóna la sensació que hi ha influència de Running Wild.

La setena és “Aurembiaix”, una cançó dedicada a la dona de la qual, potser, Jaume I va estar més enamorat tot i no estar-hi mai casat, Aurembiaix d’Urgell. És una cançó amb una melodia molt enganxifosa, que té un lyric-video molt ben parit que corre per Youtube. És una cançó que es converteix en un himne pels drets de les dones.

Després arriba “El Conqueridor”, una altra forta descàrrega de folk power metal amb influències extremes, en la qual es relaten les gestes conqueridores del monarca.

La novena pista, “Ales negres”, és senzillament, per mi, una veritable joia. És la cançó més “tranquil·la” del disc però atresora una gran força i una melodia que t’arriba al fons de l’ànima i et transporta a aquella època i que no pararia mai d’escoltar. La tornada és senzillament espectacular. En aquesta cançó hi participa la veu de Tània Santos al costat de la del cantant de Forja, Martí Pàez.

“Plany d’Occitània” ens parla de la llibertat perduda de la nostra nació germana del nord. Té una introducció instrumental molt medieval i cada vegada va agafant més força a través d’una base rítmica potentíssima, tot i que no necessàriament veloç. La veu d’en Martí ens recorda el cant dels monjos medievals i en ocasions pren agressivitat i encara més força, accelerant el ritme de la cançó, que particularment em transporta a aquest món medieval occità tan llunyà i tan proper alhora.

“La fi del camí” és un interludi narrat que introdueix la melodia de la següent cançó, la que tanca el disc, “El llibre dels fets”.

“El llibre dels fets” és la dotzena pista, una cançó que comença molt acústica i que es va metal·litzant i accelerant cada cop més.

Finalment ens trobem amb un increïble i potentíssim bonus-track, “Desperta ferro”, amb moltíssima presència d’instruments de música tradicional, que tanca amb molta força i de manera espectacular aquest disc memorable.

 

Ja he dit que aquest disc és una joia del metal català. Atresora molta força, melodia, sentiment folk i medieval i sobretot molta canya. I et transporta a un altre temps de la nostra història, i això és importantíssim. Per mi és el millor que ha parit el metal en català els darrers vint anys. Si podeu, compreu aquest disc excel·lent, els amants del metal (i potser també els del folk medieval i nostrat) el gaudireu molt, molt, no només pel que fa la música sinó també pel que fa la història que explica. Un bocí, molt important, això sí, de la nostra història medieval, explicat a través d’una esplèndida obra musical conceptual. Si mai es fes un film biogràfic de Jaume I (tant de bo!!!!!) aquest disc n’hauria de ser la banda sonora.

Si voleu adquirir una còpia del disc els mateixos membres del grup us la poden enviar si els la demaneu a través del facebook, a la seva pàgina.

Els membres del grup en el moment de la gravació del disc eren:

Martí Pàez: veu i lira

Marc Josep Fabregó: baix i viola

Nil Lapedra: guitarra i guitarra acústica

David Saus: Bateria

Carles Soler: Teclats

“Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner”, de Stefano Cingolani

A arrel del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner l’historiador Stefano Cingolani va escriure una necessària biografia d’aquest eminent personatge nascut a Peralada l’any 1265. Ramon Muntaner fou mercader, home de negocis, traficant d’esclaus, aventurer i almogàver, home de confiança de les diverses branques reials del Casal de Barcelona, ciutadà de València, escriptor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes i batlle d’Eivissa. Fou a Sicília a principis del segle XIV lluitant contra els angevins pel rei Frederic de Sicília; se n’anà a l’Orient per lluitar al costat de Roger de Flor i la seva Companyia Catalana d’almogàvers, de la qual en fou mestre racional; governador català de l’illa de Gerba, a Tunísia; i finalment batlle d’Eivissa tal com hem dit abans.

Stefano Cingolani, en aquesta nova biografia (Ed. Base, 2015), ens vol acostar al veritable Muntaner, i per això el vol allunyar d’un Muntaner irreal i idealitzat que la historiografia tradicional ens havia dibuixat. L’autor ens explica com Muntaner fou un home d’un fort sentiment cristià, però d’un cristianisme dur, un cristianisme de l’Antic Testament. D’altra banda, Muntaner fou el que ara en diríem un xenòfob: odiava gairebé totes les nacionalitats que no fossin la catalana (genovesos, francesos, grecs, turcs...); per contraposició estimava amb passió tot allò que era català i sobretot els monarques de les diferents branques del Casal de Barcelona, tots ells descendents del gran rei En Jaume I el Conqueridor, del qual Muntaner en tenia un viu record d’infantesa, car el monarca s’hostatjà a casa seva, a Peralada, quan ell era tot just un infant. Muntaner serveix amb passió els descendents del Conqueridor, membres de branques sovint enfrontades: els reis d’Aragó, de Mallorca i de Sicília. A la seva Crònica, Ramon Muntaner amaga o disculpa aquests enfrontaments. Aquí el peraladenc fa de propagandista, no pas d’historiador. Muntaner és un home enlluernat per la monarquia i els seus fastos, el seu cerimonial, i la vol servir amb lleialtat.

Després d’un capítol introductori, el segon capítol ens parla del muntaner escriptor, de les motivacions que el porten a escriure i d’allò que escriu i amb quina intenció. El tercer capítol ens parla de la visió que Muntaner tenia del seu mitificat rei en Jaume I el Conqueridor. El quart del seu viatge a París quan era un infant en època de Pere el Gran juntament amb el seguici d’aquest monarca i de la seva fantasia a l’hora de relatar certs episodis històrics d’aquells anys, sobretot de la croada francesa contra Catalunya. En el cinquè capítol ens parla del regnat d’Alfons II i Jaume II i de la seva veneració per la reialesa. En el sisè l’autor ens conta com Muntaner va conèixer Roger de Flor i de la seva expedició dels almogàvers a Orient, fet històric del qual ens seguirà parlant en el setè capítol. En el vuitè capítol ens parla de com se’n va de Grècia, un temps després de la mort de Roger de Flor, cap a Sicília, del seu empresonament pels angevins a Nàpols i de com serà governador de l’illa de Gerba. En el novè capítol ens parla de com s’estableix a València, moment en el qual pren la decisió d’escriure sobre la seva vida. En el capítol desè Stefano M. Cingolani ens parla de la Crònica i finalment, en l’onzè ens conta els darrers anys de la vida de Muntaner, establert com a batlle d’Eivissa, on sembla que hi va dur a terme una sèrie d’operacions fraudulentes.

La lectura del llibre, de 121 pàgines, és amena i ràpida i ens descobreix un Ramon Muntaner més humà que el que ens havia presentat certs historiadors fins ara, amb totes les contradiccions que això representa. Personalment aquest Muntaner que ens descobreix n’Stefano Cingolani no em desplau pas. Era xenòfob, sí, i què? Com ho era gairebé tothom en aquella època d’invasions i guerres de conquesta. Muntaner era fill de la seva època i del pensament que la dominava en aquest racó de l’occident europeu anomenat Catalunya, nació que en aquells anys s’estava afaiçonant, segurament una de les primeres que es poden anomenar així: nació.

“La comanda”, d’Enric Crespi

Quan el llibre “La comanda”, d’Enric Crespi, es va publicar l’any 2013 ni tan sols me’n vaig assabentar. Una novel·la d’aventures, l’acció de la qual es desenvolupa en època medieval, concretament l’any 1299 –en un moment en que, com en cada canvi de segle, la gent tenia por que s’esdevingués la fi del món-, que narra el viatge d’un monjo i un guerrer pel nord de Catalunya cercant notícies d’estranyes de llums en els boscos i el cel nocturn hagués atret sense cap mena de dubte la meva atenció. I aquest és l’únic aspecte negatiu d’aquesta novel·la de l’escriptor banyolí Enric Crespi: va passar totalment desapercebuda per al gran públic. Ni tan sols la devien poder descobrir gaires adeptes de la novel·la d’aventures o de la ciència-ficció –perquè la història que narra “La comanda” barreja la novel·la històrica d’aventures amb tocs de ciència-ficció-. Com he dit, el fet que hagi arribat a poca gent és l’únic aspecte negatiu de “La comanda”. Ara explicaré perquè.

Es tracta d’una novel·la que de bon principi enganxa el lector, el manté en tensió tota l’estona, passant d’una aventura a una altra sense treva o bé amb petites treves que, tot i fer-te “relaxar” una mica de tantes aventures i misteris, es fan del tot amenes gràcies a la mestria literària de l’autor. De tant en tant, mentre van xerrant durant el seu viatge, els dos protagonistes s’expliquen l’un a l’altre històries i llegendes que tenen una o altra relació amb el que han anat vivint i amb les seves experiències vitals. Algunes d’aquestes narracions són llegendes reals, no se les ha pas inventat l’autor per a aquesta novel·la, però n’hi ha d’altres que no ho sabem. L’autor, n’Enric Crespi, és un gran expert en història i cultura medievals i els seus vastos coneixements en aquest camp apareixen reflectits contínuament per tot el llibre. Històries i llegendes, tal com hem dit, gastronomia, abillaments, armes de l’època –que l’autor coneix molt bé entre d’altres motius perquè en el passat va ser campió d’esgrima-, tot plegat fa que el món medieval que ens dibuixa l’autor a “La comanda” se’ns aparegui amb molta força i versemblança.

I els dos personatges principals, la “parella” de viatgers que protagonitzaran les aventures que s’esdevenen en aquesta història, estan molt ben caracteritzats. En Carolus és un monjo llec –un monjo que no ha estat ordenat prevere i no té totes les obligacions dels altres monjos- de Sant Pere de Rodes que rep una comanda o missió del pare abat del seu monestir: mirar d’esbrinar el veritable origen d’unes llums misterioses que s’han vist al cel nocturn i als boscos dels voltants de Vallfogona, prop de Ripoll. Acompanyarà en Carolus en la seva missió un soldat, un guerrer professional que no ha estat pas ordenat cavaller, però que té unes temibles dots en l’exercici de les armes. Es diu Perot Romaní i és home de confiança del bisbe de Girona. Els dos homes tenen un passat que anirem descobrint a mesura que anem avançant en la novel·la. I, al seu torn, tots dos personatges també ho aniran descobrint l’un de l’altre.

En Carolus és un monjo que tot i la seva profunda Fe en Crist es guia per una racionalitat, per un racionalisme inspirat en les seves lectures dels savis grecs de l’antigor. És un home que toca de peus a terra i no s’empassa les històries de bruixes, d’aparicions fantasmagòriques, de follets i d’esperits del bosc en les quals els pagesos catalans creuen fermament, arrelades a la terra d’ençà dels temps del paganisme. D’altra banda, en Perot Romaní sí que hi creu, en alguns d’aquests éssers llegendaris i mitològics, perquè és un home que tot i tenir una certa cultura té orígens humils i creu fermament en les creences d’origen pagà tan arrelades en la pagesia i les classes més baixes de la Catalunya medieval.

D’altra banda, en Carolus és un home de fe, culte, racional i educat però fins a cert punt circumspecte i el contacte que mantindrà durant tota l’aventura amb en Perot l’anirà obrint cada cop més. En canvi en Perot és un tabalot. És groller, malparlat, homòfob, xenòfob i “puter”, però també és divertit, intel·ligent, bona persona, atrevit i lleial. I tots dos acabaran formant un tàndem d’allò més curiós però ben compenetrat. Els seus diàlegs fins i tot ens faran riure, sobretot les sortides divertides d’en Perot. Dos personatges entranyables que acabarem estimant com si fossin de la família.

“La comanda” és un viatge per les comarques de Girona, que ens fa descobrir els bells paisatges del nord del Principat, sortint de ran de mar gairebé, a Sant Pere de Rodes i endinsant-se per l’Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà. I també és un viatge en el qual la set Conèixer i Saber, amb majúscules, dels dos personatges anirà creixent i creixent, en paral·lel amb la dels lectors que, a cada capítol, voldran conèixer i saber què passarà al següent capítol.

“La comanda” és una novel·la que ens mantindrà enganxats al llibre a partir de la seva primera pàgina i fins a la darrera. Ah, i sembla que, segons el web de l’editorial, serà la primera part d’una trilogia de ciència-ficció medieval!

Després de tot el que us he explicat, què espereu per llegir-la?

P.D.: Ací us deixo l'enllaç al vídeo promocional de la novel·la.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II”, de Josep-David Garrido i Valls

Aquest llibre de 94 pàgines (20 de les quals són apèndixs documentals) de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor és la continuació d’una altra petita gran obra de l’historiador medievalista i professor de la UAB Josep-David Garrido i Valls, “Jaume I i el regne de Múrcia”, obra en la qual l’autor explica la campanya murciana que el rei En Jaume I va endegar per tornar a la sobirania del monarca de Castella Alfons X, el seu gendre, un territori en el qual la població andalusina es revoltà contra els seus nous amos cristians (i castellans) a mitjans del segle XIII.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II” continua amb l’argument principal que ens trobem en el seu llibre precedent: la catalanitat de la conquesta i la repoblació del sud del País Valencià i del territori murcià durant la segona meitat del segle XIII i principis del segle XIV. Aquest argument, demostrat de forma palmària pels documents, tanmateix, no és precisament compartit per la historiografia espanyola, que dóna a Castella una importància excessiva pel que fa la conquesta i repoblació d’aquest territori en època medieval i en minimitza la participació catalana (gairebé tots els conqueridors i la majoria de colonitzadors de les terres de l’antiga Múrcia andalusina eren catalans) dins la Corona catalano-aragonesa.

L’autor, en primer lloc –millor dit, després d’un primer capítol introductori- ens parla de la conquesta de Jaume I, esdevinguda trenta anys abans de la conquesta del seu nét, per situar-nos en el context històric del moment. Posteriorment ens parla de la política ibèrica i mediterrània endegada pels dos monarques que precediren el protagonista d’aquest llibre –el seu pare Pere el Gran i el seu germà Alfons el Franc- i a continuació ens ennova dels anys de regnat del rei Jaume II mateix abans de la seva primera campanya murciana. A partir d’aquí Josep-David Garrido ens relata els fets militars esdevinguts durant les campanyes militars de Múrcia en diversos capítols, amb un molt petit parèntesi per parlar-nos de les següents campanyes militars catalano-aragoneses a Sicília i el sud de la península itàlica. Finalment ens trobem un capítol que ens explica com catalans i castellans es repartiren l’antic reialme andalusí de Múrcia i un altre sobre “L’estructura política del regne català de Múrcia”. Després l’autor inclou en el llibre diversos apèndixs en els quals ens trobem amb la transcripció de diversos importants documents originals que es troben a l’Arxiu Reial de Barcelona (pareu esment que l’autor, amb bon criteri, anomena aquest arxiu “Arxiu Reial de Barcelona”, la seva denominació tradicional, no pas “Arxiu de la Corona d’Aragó”, nom contemporani, tot i que absolutament impropi, d’aquesta institució, que en descatalanitza la naturalesa).

En aquesta obra l’autor analitza com Jaume II voldrà continuar la tasca conqueridora i repobladora –catalanitzadora- que el seu avi Jaume I efectuà de terres antigament sarraïnes.

Després del tractat d’Anagni (1295), en el qual el papat féu que la Corona catalano-aragonesa renunciés a la possessió de Sicília a canvi de la investidura als reis del Casal de Barcelona de les illes de Còrsega i Sardenya, Jaume II va centrar tots els seus esforços en enfrontar-se al temible enemic de l’oest: Castella. El nét de Jaume I volia foragitar definitivament els castellans de terres murcianes (recordem-ho, l’actual regió castellana de Múrcia i l’actual sud del País Valencià) i s’hi va posar de veres. Josep-David Garrido ens relata com es produí la conquesta catalana, victorejada pels habitants del territori, vers catalans de nació i de llengua, que segons el cronista Ramon Muntaner parlaven “lo pus bell catalanesc del món”.

No explicarem pas ací els diversos fets militars que es van esdevenir durant la campanya conqueridora catalana. Tanmateix, segons explica l’autor, tot i que la conquesta catalana va ser un èxit, com a conseqüència d’allò que es va pactar al tractat de pau de Torrellas, el reialme de Múrcia es partí. L’actual sud del País Valencià passà a sobirania definitiva de la Corona catalano-aragonesa i s’integrà al Regne de València i l’actual territori de la regió de Múrcia passà a sobirania castellana, deixant uns quants milers de catalans a l’altra banda de la frontera. Els catalans vam cedir i molts compatriotes van quedar sota sobirania de Castella. Per això la llengua catalana es va parlar a tota la terra murciana fins ben entrat segle XV, però va acabar desapareixent d’aquell país sota la pressió demogràfica i legal castellana.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II” és un llibre que, a més d’una innegable erudició i rigor acadèmics, atresora un discurs netament desacomplexat a nivell nacional que malauradament no és gaire comú en la nostra historiografia. Volem agrair a Josep-David Garrido i Valls els seus treballs, que donen llum al nostre passat medieval i contribueixen a crear una veritable historiografia (Història) nacional catalana, i a l’editorial Rafael Dalmau Editor que publica les seves obres i moltes altres que ajuden a l’enfortiment de la nostra cultura i al coneixement de la nostra història.

Sí, com hem dit ara mateix, cal bastir una Història Nacional Catalana per dotar d’arguments el discurs d’aquells que volem contribuir a l’envigoriment de la consciència nacional dels catalans per assolir la nostra anhelada normalitat: la independència de la Nació Catalana. Aquesta obra i les altres de l’autor en són grans aportacions.