Mallorca 1229: còmic, història i nació

L’any 1899, en els inicis del catalanisme polític, mossèn Norbert Font i Sagué, a la seva Història de Catalunya, va escriure:

“Si volguéssim esbrinar els factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana [...] sens dubte trobaríem que, més que els desencerts i vexacions del Centralisme, han estat els estudis històrics. Aquests són els fonaments sobre els quals descansen els carreus del nostre programa [...]”. Així mateix, afirmà que “la història pàtria és un dels medis indicats i pràctics per ajudar al desvetllament d’un poble”.

Fa més de quinze anys que el dibuixant Oriol Garcia i Quera, amb els seus còmics, contribueix al coneixement de la història de Catalunya per part de molts infants i adolescents catalans els quals, gràcies a aquesta lectura, adquireixen consciència nacional.

Ara acaba de sortir al carrer la seva darrera obra, Mallorca 1229. Jaume el Conqueridor (Ed. Casals, 2010). El còmic novel·la la conquesta de Mallorca per part dels catalans comandats pel Rei En Jaume. Hi apareixen els principals nobles que acompanyaren el jove monarca en la conquesta de l’illa: Guillem II i Ramon de Montcada, Nunó Sanç de Rosselló, Hug IV, comte d’Empúries i Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, que fou el primer lloctinent català de Mallorca i que apareix com a narrador de la història. Tots plegats s’enfronten al valí almohade de l’illa, Abu Yahyia, al qual acaben vencent definitivament el 31 de desembre de 1229.

Com en algunes de les seves obres, ha tingut cura de mostrar amb correcció l’heràldica, tant la catalana com, en aquest cas, també, la dels musulmans de Mallorca. Cal dir que el guió del còmic ha estat revisat per dos prestigiosos historiadors especialistes en la biografia de Jaume I: Stefano Maria Cingolani i Robert Vinas.

El còmic compta amb una extensa introducció històrica que parteix de la unió dinàstica de les cases reials de Catalunya i Aragó el 1137, ens parla de la infantesa del Rei En Jaume, de la Mallorca musulmana, dels aspectes militars i dels precedents i la marxa de la gegantina expedició marítima dels catalans, que salpà el 5 de setembre de 1229 dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona.

Al final del còmic hi ha un ampli epíleg, també de caràcter històric, que ens dóna informació sobre la Mallorca immediatament posterior a la conquesta, amb el repartiment de l’illa entre els nobles que participaren en la contesa militar, la colonització catalana, la vida posterior de Jaume I i el seu Llibre dels fets, els records d’aquells esdeveniments a la Mallorca actual i una petita relació dels altres còmics que s’han fet sobre la conquesta catalana de Mallorca.

És un llibre molt recomanable per a infants però també per a qualsevol amant del còmic i de la història de la nostra nació, amb unes il·lustracions espectaculars i, com ja hem dit, el rigor històric del qual és impecable. Esperem que la seva distribució a l’illa de Mallorca sigui, com a mínim, igual que la del Principat. Un molt bon regal de Reis i, encara més, ara que s’acosta el 31 de desembre, diada de Mallorca.

Altres obres de l’autor:
- Barcelona 1714. L’Onze de Setembre (Ed. Casals)
- Corpus 1640. La revolta dels segadors (Ed. Casals)
- Rocaguinarda (CIM Edicions)
- Trilogia Medieval (CIM Edicions)
- Guifré 897. L’origen de la nació (Ed. Casals)
- Pallars 1487. El darrer comtat (Ed. Casals)

Nadal i catalanitat

A la Catalunya dels nostres pares i avis –fins i tot durant els anys negres per a la nostra cultura del franquisme- la celebració del Nadal era ben genuïna i catalana. De fet, la cultura popular catalana en tots els seus vessants era ben viva, espontània i la gran majoria dels habitants de Catalunya la sentien com a pròpia.

Els grans canvis demogràfics que va viure el nostre país durant el franquisme i el procés d’aculturació que el règim de Franco hi va portar a terme, juntament amb la globalització cultural que fa poques dècades que ens afecta, han comportat una minorització de la cultura i els costums catalans als territoris on són propis. I els costums catalans de Nadal, evidentment, també s’han vist afectats per aquest procés d’arraconament.

Avui a Catalunya moltes botigues opten adornar els seus aparadors amb el Pare Noel. La presència d’aquest ésser nadalenc propi de cultures del nord d’Europa és omnipresent als mitjans de comunicació i, com hem dit, a molts comerços de Catalunya.

El perill de descatalanització del Nadal a Catalunya mateix és un perill, desgraciadament, ben real. És, també, un exemple del perill de descatalanització cultural i lingüística del país. I, sigui dit de passada, un país que perd la seva cultura per l’acció de la cultura del país ocupant és un país l’economia del qual acaba enfonsant-se –ho recorda en Joan-Lluís Lluís al seu article de Presència del passat diumenge 12 de desembre, “Alsàcia, del declivi lingüístic al declivi econòmic”-.

Pel que fa el mateniment de la catalanitat del Nadal al nostre país cal esmentar i felicitar una sèrie d’institucions, entitats i individus que treballen pel manteniment de les nostres tradicions. A Blanes ja fa anys que Acció Cultural es Viver –a més de moltes altres activitats durant l’any- organitza una cercavila d’arribada d’un gran tió a la vila, es Tió de Blanes, i la vigília de Nadal celebra un caga tió on hi acudeixen centenars d’infants de Blanes. Acció Cultural es Viver edita l’“Auca des tió de Blanes” que es reparteix de franc a moltíssims nens i nenes, així com retallables i quaderns sobre es tió i organitza un concurs de dibuix del tió.

En aquest sentit cal també fer esment de la iniciativa del blanenc Narcís Balmanya, que dibuixa artesanalment simpàtics caganers catalans per penjar al balcó de casa. Si en voleu un només cal que el truqueu al telèfon 676.130.151 o que contacteu amb ell al correu electrònic n6balmanya@hotmail.com

Tot i els entrebancs i els atacs a la nostra cultura les iniciatives de la societat catalana a favor de les nostres costums i el nostre estil de vida ens fan ser optimistes. Esperem que a mitjà o llarg termini la cultura catalana torni a ser amplament predominant, com en el temps dels nostres avis, a Catalunya i la resta de Països Catalans.

Galceran, l’heroi de les guerres carlines

Bona part del segle XIX es va veure sacsejat a Catalunya per les guerres carlines. El carlisme defensava que era Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, qui l’havia de succeir després de la seva mort el 1833, no pas la seva filla, la que fou Isabel II i que fou qui efectivament acabà essent reina d’Espanya. Endemés, el carlisme advocava per una monarquia absoluta, proposava el predomini de l’Església i s’oposava al centralisme castellà que proposava el liberalisme. Per aquest darrer motiu el carlisme va arrelar sobretot al País Basc i als Països Catalans. Al Principat de Catalunya el carlisme va tenir força principalment a les comarques interiors. Les mesures del règim liberal –privatització de terres ecelesiàstiques i comunals, que abocava els pagesos a la pobresa, i lleves que obligaven els joves a allistar-se al nou exèrcit de l’Espanya centralista- sollevaren milers de camperols catalans, que es posaren del costat del carlisme, que tenia per lema “Religió, Rei i Furs”.

En Jaume Galceran, protagonista de la magnífica novel·la de Jaume Cabré Galceran, heroi de la guerra negra (Proa, 2006), editada per primer cop el 1978, és un d’aquests pagesos carlins catalans que s’ha rebel·lat contra les arbitratrietats del règim liberal espanyol durant la segona guerra carlina, l’anomenada guerra dels matiners de finals de la dècada de 1840. El seu germà Ramon ha estat assassinat a traïció pels soldats espanyols i a ell, a en Jaume, el Queraltó, el pagès dels Rasos, no li quedarà cap altra opció que agafar el vell trabuc de casa i anar a cercar una partida de rebels per ajuntar-s’hi.

A partir d’aquest moment en Galceran no podrà tornar enrera. Ara és un rebel. S’ha alçat en armes contra l’autoritat de la reina i sap que per a ell no hi haurà perdó. Ha mort molts soldats i ha esdevingut el cabdill de la seva pròpia partida de guerrillers saltamarges, els galcerans, que es mouen per la Catalunya interior, del Cadí a les Guilleries. Els pagesos els ajuden però també els temen, perquè han entrat en un món de violència que de vegades no té aturador i no sap distingir amics d’enemics.

La d’en Galceran –i la dels seus companys galcerans, en Mitjagalta, en Segimon, en Toca-son, en Masbernat, els germans Tort i els altres- serà una vida de privacions, amb ben poques distraccions i constantment encalçat per l’exèrcit centralista. Per al governador Manuel Bretón i els seus soldats no serà una tasca fàcil acabar amb la resistència dels galcerans. Les emboscades a les columnes de soldats liberals seran llegendàries.

Però ja hem dit que en Galceran no podrà pas tornar a la seva vida anterior. Tants de morts l’acabaran arrossegant vers l’autodestrucció. La seva història és la història del carlisme, la ideologia d’uns rebels, potser abocats al fracàs, que s’oposaven als canvis –i a les injustícies que aquests canvis portaven implícits- que la màquina estatal centralista pretenia imposar a la terra catalana.

L’esperit del 28 de novembre

N’hi ha que diuen que l’esperit del 10 de juliol ha mort. I potser tenen raó. Almenys pel que fa la classe política que fa la viu-viu en aquest dissortat país que es diu Catalunya. Fet i fet, si hi pensem una mica, els polítics professionals catalans no varen pas contribuir ni poc ni gens a reunir a Barcelona en una calorosa tarda de juliol un milió i mig de catalans de tots els origens i condicions. O si hi varen contribuir segur que va ser a desgrat llur i com a reacció al galdós paper interpretat per tots ells en aquesta tragicomèdia que és la política catalana.

El que és segur és que a la manifestació hi havia una gran majoria independentista. Gent que fins ara ha votat partits diferents. Gent que estima Catalunya perquè és el país que els ha vist néixer a ells i als seus avantpassats, i d’altres que tenen els seus origens fora de Catalunya i s’estimen el país que els ha acollit a ells o als seus pares. Gent de dretes i gent d’esquerres. Creients i no creients.

Jo vaig ser en aquella manifestació i vaig veure com la gent esbroncava els polítics de la capçalera, tant si eren del govern com de l’oposició. L’esbroncada fou unànime, absolutament generalitzada. Era evident que el poble estava indignat amb l’actitud de tota la nostra classe política. Si els polítics catalans volien que aquell fos un acte a favor de l’Estatut i contra el Partido Popular, encarnat en el tribunal constitucional espanyol, el tret els va sortir per la culata. La gent retreia als polítics catalans el seu mesellisme, les seves claudicacions, la seva genuflexió envers el poder espanyol i els tractava de botiflers. I no eren pas els crits de quatre exaltats. El clam era majoritari. I tot plegat amanit amb els crits continuats d’“independència!”. Veritablement, l’esperit del poble català era concentrat a l’Eixample barceloní, aquell 10 de juliol.

Personalment, em costa de creure que, després d’aquella data memorable en què els catalans vàrem saber que tot és possible i prenguérem consciència que ja no ens alimenten molles, ara, només quatre mesos després, continuem conformant-nos amb la grisor, la covardia i l’autoodi dels partits polítics de sempre. Sembla mentida, però segurament que moltes persones que en la manifestació varen tractar de botifler un polític determinat, el dia de les eleccions, incomprensiblement, el votaran. I això que ara hi ha més oferta electoral independentista. És kafkià, però Catalunya és així.

Malgrat tot, cal que el dia 28 de novembre optem per la construcció del nou Estat català. Hem de declarar la independència de Catalunya. No hi valen excuses. Només sortirem de la crisi si sortim d’Espanya. El progrés econòmic i social dels ciutadans de Catalunya només serà possible amb la independència. I per això cal que optem per la honradesa, la veritable democràcia, el treball, l’excel·lència. I per creure’ns que lluitar pel progrés de la nostra nació val la pena. Cal que fem reviure l’esperit del 10 de juliol, l’esperit del poble català. Aquest dia ningú no s’ha de quedar a casa. Hem d’aixecar l’esperit del 28 de novembre. Ara sí, ara toca.

Article publicat a Som Notícia ( www.somnoticia.cat )

Memòria (selectiva) històrica

Els darrers anys, des de l’accés del tripartit al govern de la Generalitat de Catalunya i del PSOE al govern espanyol, que l’expressió “memòria històrica” s’ha posat de moda. És una expressió que certs sectors polítics catalans han emprat tot parlant dels convulsos anys de la dècada de 1930 i de la llarga fosca del franquisme al nostre país. Des d’aquests sectors s’ha vingut a dir que cal recuperar la “memòria històrica” per honorar el règim democràtic republicà que regia l’Estat espanyol des del 1931, la Generalitat de Catalunya dissolta pels franquistes, els soldats i milicians republicans que moriren al front durant la Guerra de 1936-1939 i tots els que lluitaren contra el franquisme. Una pretensió ben legítima. Però massa vegades aquesta tasca de divulgació de la nostra història ha estat esbiaixada i acrítica, per motius polítics. La memòria històrica que des de certes instàncies s’ha volgut promoure ha estat francament selectiva.

S’ha volgut construir una història de “bons” i “dolents”, com si tot plegat fos així de senzill. Se’ns ha presentat una República Espanyola d’allò més tolerant i democràtica, així com comprensiva amb el fet nacional català. En definitiva, una imatge mitificada, falsejada en bona part.

Si bé el règim republicà fou el més democràtic que hi havia hagut a l’Estat espanyol fins aleshores, s’ha volgut amagar que, per exemple, es conculcaren drets fonamentals com el de manifestació i reunió, prohibint les processons religioses. Així, es volia combatre la inacceptable intromissió de l’Església a la vida pública amb polítiques anticlericals de tall lerrouxista. Però s’estava adobant el terreny per als assassinats de religiosos de les primeres setmanes de la guerra.

D’altra banda, des d’un punt de vista nacional, s’ha volgut obviar la dissolució de la República Catalana forçada pels dirigents de la República Espanyola, la fortíssima retallada que va patir l’Estatut de Núria, la gran mediatització a què va ser sotmès l’ensenyament en català per part de les autoritats espanyoles o el tarannà visiblement anticatalanista de destacats polítics republicans. Certament, s’ha mirat d’amagar que la República Espanyola va maldar per afeblir al màxim el moviment de reivindicació nacional català.

En aquest punt em ve al cap l’article publicat a “La contra” del diari El Punt (01/03/2010), escrit per Xavier Castillón. El periodista ens parla de l’homenatge que es féu a La Vajol (Alt Empordà) als republicans exiliats que travessaren la frontera amb l’Estat francès per aquest poble, al final de la Guerra de 1936-1939. L’acte era organitzat per la Fundación Juan Negrín, constituïda en honor del darrer president del govern de la República Espanyola, que s’exilià per La Vajol, i s’hi descobrí una placa de la Fundación, escrita en espanyol, és clar. Però el que potser desconeix molta gent és el ferotge anticatalanisme de Negrín, que havia arribat a dir: “Y si esas gentes [el president basc Aguirre i els catalanistes] van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Aquesta frase s’assembla molt a la que pronuncià el polític espanyol de dretes i monàrquic José Calvo Sotelo, que havia dit que “entre una España roja y una España rota, prefiero la primera”. En aquest context, no és estrany que es produïssin fets com els que relata Josep Benet a les seves Memòries (Edicions 62, 2008), on conta com el cap de policia de Camprodon (el Ripollès) va dir en una arenga el setembre de 1938 que “se han terminado los dialectos, para luchar contra el fascismo todos tenemos que usar la misma lengua, el español”.
Però els defensors acrítics de la República Espanyola, la bandera tricolor i l’Himne de Riego això no ho saben, o no volen que se sàpiga. Per a ells és molt més còmode i més útil per al seu projecte nacional espanyol creure i fer-nos creure en una Història maquillada segons les seves conveniències electorals.

I és que aquells que al nostre país idealitzen la República Espanyola i afirmen que fou un règim tolerant i comprensiu amb Catalunya són els mateixos polítics i opinadors progres que creuen –o que diuen que creuen- en una Catalunya federada amb Astúries, Castilla-la Mancha, la Rioja, etc... Són els mateixos que ens volen fer creure que en ple segle XXI hi ha una Espanya –d’esquerres- que ens entén i ens estima, en contraposició a la que representa el PP.

Però desenganyem-nos, aquesta Espanya tolerant amb la cultura i la nació catalanes, l’Espanya castellana que sincerament acceptaria conviure amb igualtat de drets i deures amb Catalunya en un mateix estat ibèric, avui és –i encara ho serà més en el futur- residual en el camp de la cultura i pràcticament inexistent en el circ polític espanyol. Encara més residual que durant la dècada de 1930.


Article publicat a Som Notícia (http://www.somnoticia.cat)

“Els herois de la nit”, de Josep M. Quintana

L’any 1558 l’illa de Menorca, concretament Ciutadella, fou assaltada per una gegantina flota turca. Els ciutadellencs no varen rebre ni la més petita ajuda de la flota de Felip II (I de Catalunya-Aragó) i els corsaris sarraïns arrasaren la ciutat i s’emportaren entre 3 i 5.000 captius que foren convertits en esclaus un cop arribaren a Istanbul, l’antiga Constantinoble, la gegantina, populosa i cosmopolita capital de l’Imperi Otomà. És per aquest motiu que l’any 1558 fou anomenat des d’aleshores a Menorca “l’Any de Sa Desgràcia”.

Josep M. Quintana parteix d’aquest fet històric ocorregut fa quatre segles i mig a la seva illa i de la vida de Joan Seguí, un ciutadellenc que va viure a la cort del monarca otomà, per escriure Els herois de la nit (Proa, 2010), una molt bona novel·la històrica i d’aventures. D’aventures en el sentit més novel·lesc de la paraula, les protagonitzades per n’Arnau Vidal, un esclau procedent de l’illa de Pregonda (el nom que pren Menorca a l’obra de Josep M. Quintana) que, un cop alliberat dels seus amos, es proposa de redimir el màxim nombre de compatriotes convertits, com ell, en esclaus i residents a Istanbul, especialment la bella Helena Martorell; i d’aventures, en aquest cas de l’aventura intel·lectual del jove prevere, arxiver i aprenent d’historiador Jordi Font que, a mitjan segle XVIII, amb motiu del segon centenari de l’atac, rep l’encàrrec per part dels seus superiors eclesiàstics i de l’aristocràcia illenca d’escriure una obra panegírica de l’heroisme dels avantpassats que es salvaren, tot restant a l’illa i dels que foren morts o esclavitzats pels corsaris turcs. Les investigacions del jove historiador el conduïran a conèixer l’existència d’uns quaderns obra del mateix Arnau Vidal redactats, tots menys un –aquest en llengua turca i caràcters llatins-, en català, en els quals conta la seva vida i miracles a la llunyana Constantinoble i els seus viatges per la Mediterrània que el portaren fins a la cort de Felip II i el feren tornar a la seva illa natal. Les investigacions del jove eclesiàstic el duran a descobrir una sèrie de fets que els descendents de la nova classe dirigent sorgida arran de les conseqüències de l’atac turc no voldran de cap de les maneres que es facin públics.

En la ficció de Josep M. Quintana el narrador és el prevere Jordi Font, el qual acaba d’escriure aquesta història l’any 1823. La novel·la, doncs, narra de forma paral·lela els fets ocorreguts al segle XVI i els esdevinguts el segle XVIII. Els primers són narrats en tercera persona per Jordi Font i els segons són escrits en primera persona per ell mateix.

Tal com hem dit, una molt bona novel·la que atrapa el lector des de bon principi i el transporta, en un excitant viatge en el temps, a la Menorca dels segles XVI i XVIII, a l’exòtica Constantinoble i fins i tot a El Escorial, a la cort de Felip II.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part IV

A continuació transcrivim íntegrament el text “La bandera catalana”, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article:


“La bandera catalana

Las sanchs se’m revoltaren, quan poch abans de comensar el meeting de Canet de Mar, se’m digué: Que volían fer arriar la bandera Catalana, que fent pendant ab la de Sant Jordi, havía vist decorant, en primer terme, l’escenari del teatre, ahont aquest devía darse.

¡Arriar la bandera Catalana! – May, vaig dir, y en un esclat d’entusiasme vaig afegir: - Si’l fet passés a Premiá de Mar, primer deixaria de ferse’l meeting.

¡Arriar la bandera Catalana!

Allá en aquell meeting, hi havían coratjosos catalanistas, pero eran gent d’enterra. Si’ls mes haguessin sigut homes de mar, la bandera no s’hauria tocat del lloch ahont la posaren, los d’aquell Cau Nacionalista.*

Y es que per los homes de mar, “Arriar la bandera” vol dir: infamia, deshonor, derrota; y encare ha de sonar l’hora que la bandera Catalana, issada á la popa d’un barco, s’hagi hagut d’arriar, per cap d’aquells motius; y això que nostra bandera barrada no sols era issada en Aragó, Catalunya y Valencia, sino que sos vius colors, que may perden, flamejavan á Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdenya, Calabria, Costa Nort d’Africa, Sur d’Italia, seguint al Llevant cap Atenas, Neo-patria, fins arribar á la santa ciutat de Jerusalém.

Massa ho sabém que si un Ferrer nos ferrá á Casp, y un altre Ferrer nos féu traició en 1714, altres Ferrers prohibiren que la nostra senyera anés ab Colón á descubrir l’América, per més que’n Santangel hagués donat los diners necessaris per aquella espedició.

Massa ho sabém que l’any 14 d’aquest sigle, ‘n fará dos, que’s volen fer perdrer los colors de nostra bandera barrada, malgrat ser ella duas vegadas la que issada en altres popas, -la meytat de la nostra,- pero issada per mans barroeras, á la lleva-lleva l’han d’arriar per tot arreu, que seguint la proporció geométrica de pérduas de terrers, ben prompte no tindrán ni popas ni astas ahont issarla.

Massa ho sabém que avuy no’n tením de naus de guerra catalanas, que’ls homes de mar catalans, servém ab rel·ligiós amor, la senyera que onejava en ellas, y recordém ab rábia que un día sigué privada de creuar l’Atlántich; y jo mentres visqui recordaré l’ofensa, que trasmesa, fos per qui fos (un batlle ó un tricorni), sens vingué á fer, als catalanistas del meeting de Canet de Mar, de volguernos fer arriar nostra bandera.
Amunt els cors, gent de terra ó gent de mar, de nostra patria Catalana. En lloch proeminent d’ells, tots y cada un hi tením issada y clavada ab forts rablons la nostra senyera. Ningú’ns la fará arriar; pero trevallém, propaguém arreu de Catalunya nostres ideals, pera tornarla á veurer com abans ben lliure.”


Conclusió

Aquest incident de Canet, juntament amb el que hem referit que havia passat dos anys abans a Arenys de Mar i a d’altres de semblants que es devien produir arreu del Principat, és revelador de la persecució que patia el catalanisme, sobretot el nacionalisme radical proper a la UC. En el cas de Canet, la repressió exercida sobre la gent del Cau Nacionalista rau en l’intent d’imposar un símbol espanyol (la bandera espanyola) en un acte catalanista on seria rebut amb hostilitat, però sobretot en l’amenaça de suspensió de l’acte per part de les autoritats (alcaldia i Guardia Civil) un fet força comú a l’època.

Els fets del “Cu-cut!”, esdevinguts quatre mesos després, el 25 de novembre de 1905, propiciaren l’aprovació d’una llei el 1906, la Llei de Jurisdiccions, elaborada expressament per a la repressió del catalanisme (i, de retruc, també del nacionalisme basc).

La Llei de Jurisdiccions tenia aquests primers dos articles, que ho diuen tot de la seva intencionalitat:

“El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1). “Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2).

La repressió del catalanisme a finals del segle XIX i principis del XX no va fer més que empènyer vers l’independentisme els col·lectius que es situaven sota l’aixopluc de la UC. Aquest procés l’estudià el malaguanyat professor Jaume Colomer.[1]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Éssers mitològics també presents a l’Ateneu Canetenc.

* La bandera no fou arriada sinó cambiada de lloch, en punt més vistós; de manera que qui arriá las sevas pretensions fou l’alcalde ó’l tinent dels civils. Per altre part la gent d’enterra la estimém la nostra bandera, tant com la pugan estimar la gent de mar. L’entussiasme del amich Fontcuberta es gros, y com á marino vell, li semblá veurer en la gent d’enterra, no tota la forsa de carácter de la gent de mar: fou sols una presunció. No’n dupti, que uns y altres lo sentím per un igual l’amor per Catalunya y per la bandera que la simbolisa, que ocupá sempre el lloch d’honor, en lo meeting de Canet. – (NOTA DE LA REDACCIÓ.).
[1] Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part III

La imposició de la bandera espanyola

Ben aviat, però, el Cau Nacionalista va tenir la seva primera topada amb l’espanyolisme de les autoritats locals de l’època. D’aquest fet ens en parla a bastament el setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, dirigit pel canetenc Marià Serra.

L’estiu de 1905 el Cau, “desitjós de fer coneixer als fills d’aquesta Comarca, l’ideal Nacionalista Catalá”, organitzà un míting que s’havia de celebrar el diumenge 13 d’agost al teatre de la societat El Foment (a l’edifici de l’Ateneu).[1] Segons “La Costa de Llevant”,[2] en aquest acte hi participaren com a oradors en Joaquim Carqués (president del Cau), el també canetenc Marià Serra, Miquel Balmas i Jordana, Antoni Sansalvador, un tal Pallés, en Daniel Roig i Pruna, el pinedenc Frederic Boix, i en Joan Llorens. Els oradors que no eren de Canet representaven el Centre Catalanista de Santiago de Cuba,[3] l’Aplec Nacionalista, el Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals i el setmanari nacionalista “La Tralla”.

A continuació, parlarem d’alguns d’aquests oradors i de les associacions i periòdics que representaven:

Daniel Roig i Pruna:
Entre 1898 i 1900 dirigí “Lo Jovent Català”, un “periòdic humilíssim” representant del catalanisme integral del moment. Membre de l’Aplec Catalanista (o Nacionalista) des de la seva fundació el 1903 (en serà elegit president el 16 de setembre de 1905), es guanyà un prestigi com a orador i propagandista del catalanisme integral i d’esquerres.[4] Més endavant fou company de lluita del líder independentista Daniel Cardona.[5]

Miquel Balmas i Jordana:
Fou un dels trenta catalanistes detinguts arran dels fets de l’11 de setembre de 1901. Col·laborador de la revista catalanista radical “Lo Jovent Català” (1898-1900), dirigida per Daniel Roig i Pruna, i membre de l’associació de suport als presos catalanistes La Reixa.[6]

Antoni Sansalvador:
Advocat. Defensà en Vicenç Albert Ballester (destacat membre de la UC i creador de la bandera estelada) en el judici que es seguia contra ell, Josep Catarineu i Manuel Pagès per haver repartit fulls de propaganda de l’Associació Catalana de Beneficència (entitat d’ajut als presos catalanistes, hereva de La Reixa) l’11 de setembre de 1908.[7]

Joan Llorens:
President de l’entitat Foment Catalanista.[8]

Aplec Catalanista (o Nacionalista):
Es fundà el maig de 1903 com a unificació de petits nuclis anteriors. Era adherida a la UC i molt propera al seu president des d’octubre de 1903, Domènec Martí i Julià. Tenia estretes relacions amb altres entitats del mateix caire com La Reixa.[9]

Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals:
Entitat catalanista i obrera d’aquest barri barceloní, adherida a la UC des del 1901.[10]

“La Tralla”:
Setmanari satíric, nacionalista integral, que va sortir al carrer entre 1903 i 1907, en el qual hi participaren personatges com Josep Maria Folch i Torres, Marcel Riu, Pelegrí Llangort i Vicenç Albert Ballester. Gaudia d’especial predicament entre les masses de dependents del comerç barcelonins. Era contínuament suspès per les autoritats. Es vinculà estretament amb La Reixa i l’Aplec Catalanista.[11]

Tots els oradors vinguts de fora de Canet i les entitats i periòdics que representaven formaven part del catalanisme integral de l’època, proper a la UC.

Ara, continuem amb la narració dels fets segons “La Costa de Llevant”. L’escenari on s’havia de desenvolupar el míting en el Foment era guarnit (tenint en compte que la taula presidencial era al mig), al fons, amb “una grossa bandera catalana que penjava de dalt á baix y en los dos costats de la boca, hi havían dos estandarts, un de las cuatre barras y un altre ab la creu de Sant Jordi”.

Abans de començar l’acte comparegué al local “el delegat de l’autoritat”, afirmant que el míting no podria començar mentre no es col·loqués en un indret ben visible una bandera espanyola. Segons les cròniques, algú preguntà a l’esmentat delegat d’on venia aquesta ordre, tot afirmant, amb pragmatisme i amb to de burla que, donat que Catalunya formava part d’Espanya “y nó de Russia ni del Japó”, la bandera catalana podia ser considerada una bandera espanyola. El delegat “parlá del tinent de la guardia civil, del Alcalde, de ordres superiors, no trayentsen l’aygua clara de qui ho manava”.[12] El fet causà indignació entre els assistents. Una part “eren partidaris de treurer las banderas catalanas abans de consentir que s’hi posés la bandera espanyola”, mentre que uns altres “deyan que primer suspendrer l’acte y després preparar á Barcelona una sorollosa protesta”. Qualsevol cosa abans de deixar que la bandera espanyola fos present al lloc on s’havia de celebrar el míting. Per part del Cau Nacionalista es decidí enviar uns comissionats a parlar amb l’alcalde conservador i amb el tinent de la Guardia Civil per mirar de resoldre l’assumpte. L’arquitecte i diputat catalanista Lluís Domènech i Muntaner fou un “dels que més posá de manifest al tinent, la inconveniencia é ilegalitat de la imposició”. Mentrestant, “varias parellas de [guàrdies] civils rondaven pels carrers del voltant del Foment”. L’acord al qual arribaren els organitzadors del míting amb l’alcalde de Canet i el tinent del cos armat espanyol fou que “no’s posés cap bandera espanyola, peró que com á transacció se baixés un estandart posantlo dessobre de la tauleta dels oradors”. Els assistents a l’acte es van prendre amb bon humor la modificació.[13]

Un parell de setmanes després, l’incident de la bandera catalana encara cuejava a les pàgines del setmanari “La Costa de Llevant”. La Junta del Cau hi publicà un comunicat en el qual es responia a un article publicat pel diari lerrouxista de Barcelona “La Publicidad”, on es qualificava de “intransigencias pueriles” l’actitud resolta dels catalanistes de Canet. En aquest comunicat, a més, els del Cau negaren haver arriat la bandera catalana, a la vegada que asseveraven que si no havien volgut posar la bandera espanyola no fou per què es tractés de la bandera espanyola, sinó perquè se’ls volia imposar.[14] En aquest mateix número de “La Costa de Llevant” també hi apareix un article titulat “La Bandera Catalana”, signat per Josep Fontcuberta, un personatge que pensem que era fill de Premià de Mar. En aquest article en Josep Fontcuberta dóna la seva opinió sobre els fets ocorreguts a Canet, a la vegada que enalteix la nostra bandera nacional, es burla de la pèrdua per part d’Espanya del seu imperi colonial i afegeix que Catalunya ha de ser “com abans ben lliure”.[15] Tota una declaració d’independentisme ben poc dissimulada.

En el proper article transcrivirem íntegrament aquest text, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article.

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escuts de les quatre barres i la creu de Sant Jordi, presents a l’Ateneu Canetenc.

[1] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1.
[2] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1; 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.
[3] A Santiago de Cuba hi havia un important nucli de catalanistes radicals (independentistes) que fundaren el Grup Nacionalista Radical, “com a revitalització de l’esmorteït Centre Català” (Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 114).
[4] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 27-28 i 85.
[5] Fermí Rubiralta i Casas “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, pàg. 31.
[6] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 28, 38 i 93.
[7] “Gent Nova” de Badalona, 9 de gener de 1909, pàg. 6.
[8] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 89. No confondre aquest Foment Catalanista amb l’associació canetenca del mateix nom.
[9] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 69-71.
[10] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 467.
[11] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 74-75.
[12] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.
[13] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 9.
[14] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1.
[15] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1 i 2.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part II

La repressió del catalanisme

Entre finals del segle XIX i principis del XX, el puixant catalanisme fou perseguit per les autoritats. El professor Jordi Llorens assenyala que, pel que fa a l’organització d’actes de propaganda catalanista, “els entrebancs governatius foren reiterats; fou habitual la denegació de permís per celebrar mítings o actes de propaganda en general [...]; molt sovint la localitat on tenia lloc el míting era ocupada per un fort contingent de la guàrdia civil”.[1]

La repressió del catalanisme propicià la creació, el 1901, d’una entitat dedicada a socórrer els represaliats: La Reixa, adherida a la UC, transformada el 1908 en Associació Catalana de Beneficència, en uns anys en què el catalanisme patia els moments de màxima persecució després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906. Aquesta llei s’havia elaborat com a conseqüència dels anomenats fets del “Cu-cut!”, que consistiren en l’assalt per part d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” la nit del 25 de novembre de 1905.[2]

En aquest article parlarem, com ja hem dit, de l’intent d’imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista celebrat a Canet el 13 d’agost de 1905. Dos anys abans, el juliol de 1903, s’havia produït un cas semblant a la veïna vila d’Arenys de Mar. Els fets ens els refereix Manuela Narváez Ferri en la seva tesi doctoral.[3] En aquest cas, també es produí una guerra de banderes provocada per la intervenció de les autoritats caciquistes locals durant una actuació de l’Orfeó Català, que acabà amb la imposició de la col·locació de dues banderes espanyoles a l’envelat (profusament ornat amb banderes catalanes i sense cap bandera espanyola) on es celebrava el concert, i amb la detenció durant una estona del president del Centre Catalanista d’Arenys de Mar, organitzador de l’acte. Tot plegat es produí entre la indignació generalitzada del públic, que protestava per la imposició de la bandera espanyola i per la detenció, tot cridant “Visca Catalunya!” i “Mori el caciquisme!”.

El Cau Nacionalista de Canet de Mar

Parlem ara de Canet. El maig de 1905 naixia a Canet de Mar el Cau Nacionalista, entitat que venia a unificar els catalanistes de la població. El Cau havia de ser “un núcleo de resistencia, de propaganda” catalanista, no pas “una altre societat recreativa ab la corresponent ballaruga y ab l’etern no fer res”. La primera Junta del Cau era formada per Joaquim Carqués (president), Isidre Jover (caixer), Candi Robert (vocal), Miquel Roura fill (vocal) i Josep Fors (secretari).[4] El Cau, en aquells temps, tenia la seva seu “en un vell casalot d’aquell nom situat al carrer de la Santíssima Trinitat”[5], una casa anomenada Can Clausell.[6]

El 20 de maig de 1905 el Cau Nacionalista realitzà el seu primer acte públic, una conferència d’en Joan Llorens, “obrer de Sant Martí de Provensals”, en la qual també hi intervingueren en Marià Serra, en representació de l’Associació Catalanista de la Costa de Llevant i de l’Orfeó Canetenc, i en Candi Robert i en Joaquim Carqués, en representació del mateix Cau Nacionalista. La conferència va tenir lloc al local del Cau.[7]

La relació amb l’altra entitat catalanista de la població, en aquest cas cultural i musical, l’important Orfeó Canetenc, havia d’ésser per força molt bona. El Cau es féu soci protector de l’Orfeó (associació que considerava com a “entitat germana”), pagant 25 pessetes anyals, “sustituint en aquest concepte la subvenció que li retirá” l’Ajuntament, dominat pel dinàstic partit conservador.[8] Un dels membres del Cau, en Josep Fors, a més, era cantaire de l’Orfeó.[9]

Pensem que el Cau Nacionalista devia d’ésser una associació propera al nacionalisme radical,[10] potser adherida a la UC, integrada per una nova fornada de joves catalanistes, una part dels quals propers al catalanisme més progressista[11] i republicà. Tanmateix, de ben segur que aquests joves nacionalistes servaven un pregon respecte per l’anterior generació de catalanistes, més conservadora socialment, representada a Canet per en Marià Serra (al qual convidaven als seus actes i que els devia patrocinar) que, amb les seves iniciatives cívico-culturals i polítiques, era la que els havia obert el camí. No en va, recordem que la casa on tenien la seva seu, can Clausell, era propietat del mateix Marià Serra.[12]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Els dracs formaven part de la simbologia emprada pels arquitectes modernistes catalans. Representava un retorn als orígens de Catalunya, donat que el drac és un animal mitològic present al llegendari català.
[1] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 411.
[2] Dels “fets del Cu-cut!” en parla extensament Francesc Santolària Torres en la seva obra “El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905”, Barcelona, Editorial Meteora, 2005.
[3] Manuela Narváez Ferri “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005, pàgs. 235-240.
[4] “La Costa de Llevant”, 20 de maig de 1905, pàg. 12.
[5] Carles Carqués Martí “En Josep Fors Vidal model exemplar de patriotisme”, dins “El Sot de l’Aubó” nº23, Canet de Mar, abril 2008, pàg. 10.
[6] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.
[7] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.
[8] “La Costa de Llevant”, 24 de juny de 1905, pàg. 10 i 11.
[9] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet. L’històric Orfeó Canetenc”, dins “El Sot de l’Aubó” nº6, Canet de Mar, gener 2004, pàg. 9.
[10] El fet que convidessin per al míting del 13 d’agost de 1905 oradors com en Daniel Roig i Pruna, en Miquel Balmas o n’Antoni Sansalvador, capdavanters del catalanisme radical del moment, és del tot revelador del tarannà del Cau Nacionalista.
[11] Sabem que els germans Carqués (recordem que en Joaquim Carqués era president del Cau), més de quinze anys després, formaren part de la Unió Socialista de Catalunya (Carles Sàiz i Xiqués “Restauració, caciquisme i els orígens del catalanisme a Canet. Reflexions al voltant del seu status quo”, dins “El Sot de l’Aubó” nº4, Canet de Mar, juliol 2003, pàg. 15).
[12] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet...”, op. cit, pàgs. 5 i 6.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part I

L’article “La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme” fou publicat a la revista d’història “El Sot de l’Aubó. Quaderns d’Història local” (nº31, març 2010), del Centre d’Estudis Canetencs, una associació que treballa per la recuperació del patrimoni històric de Canet de Mar. En aquest sentit vull donar les gràcies al Centre d’Estudis Canetencs, especialment al seu president, el sr. Xavier Mas, per haver publicat el meu article. Per qüestions d’espai el publicaré en aquest blog dividit en quatre parts, la primera de les quals és aquesta que ara comença.

El mes d’agost de 1905 es va produir un incident a Canet d’allò més revelador de la persecució que patia el catalanisme que, entre finals del segle XIX i principis del XX, amenaçava la pervivència del sistema polític de la Restauració monàrquica espanyola i l’hegemonia dels partits Conservador i Liberal al Principat de Catalunya. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guardia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Feia poc de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia (Filipines) el 1898, i les instàncies de poder espanyoles tenien por que el creixent nacionalisme català acabés portant el Principat a la independència.

Aquest incident es va produir en un context de creixement del que la historiografia ha convingut en anomenar “nacionalisme radical” català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió.


El primer nacionalisme radical català

Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, amb l’esmentada pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat com a moviment polític regenerador de la societat catalana. El catalanisme creixia, a redós de la Unió Catalanista (UC), la organització que el 1892 havia aprovat les famoses Bases de Manresa. La UC era contrària a la participació en el joc electoral de la Restauració espanyola, que consideraven (amb raó) embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector més pragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de la Riba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se a les eleccions generals de 1901. La victòria d’aquells catalanistes fou esclatant i significà el naixement de la Lliga Regionalista.[1]

El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amples capes de la població. Així, en aquells anys sorgiren múltiples associacions catalanistes arreu del Principat. Ara, el catalanisme havia deixat de ser només un moviment d’intel·lectuals i s’anava escampant a poc a poc entre la classe mitjana, tant a Barcelona com a la resta del país, i entre una part de la classe obrera, sobretot entre els obrers qualificats i els dependents del comerç del Cap i Casal. Fou en aquests dos sectors professionals, així com entre els intel·lectuals modernistes més joves i mancats de recursos, que l’anomenat nacionalisme radical o catalanisme integral va trobar un gran predicament.

Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment al pragmatisme i a l’actitud favorable de participar en el joc polític dels catalanistes que acabaren formant la Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadora dels vells dirigents de la UC, organització en la qual, tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes de les diverses petites entitats en què s’organitzaren aquests catalanistes, diguem-ne, intransigents, tendien cap a posicions polítiques esquerranes; en això també diferien dels veterans dirigents de la UC.

D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava a l’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que, en aquells anys, defensin obertament la independència de la Nació Catalana. Hem de tenir en compte, però, que la repressió policial i judicial no ajudava precisament a que aquests catalanistes publiquessin a la premsa que ells mateixos generaven escrits diàfanament independentistes, que podrien suposar la clausura de la publicació i el processament dels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquest fragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, un personatge que trobarem més endavant, el 13 d’agost de 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900, en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa, deia:

“Tenim aspiracions més elevades, aspiracions que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancant sempre d’un principi: l’existència d’un cos nacional purament català.”
Ja ens podem imaginar a quines aspiracions es referia el jove Daniel Roig i Pruna.[2]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escut de l’Ateneu Canetenc.
[1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.
[2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Pruna es troba a la pàgina 58 de l’obra citada.

“Les dames del foc. Els càtars i el Sant Grial”, de Xavier Escura

Aquesta novel·la de Xavier Escura (Proa, 2004) és la crònica del crepuscle d’una civilització, la de l’Occitània medieval dels trobadors, càtars i gentils nobles i dames, i de l’inici del genocidi físic i cultural del poble occità la primera meitat del segle XIII, propiciat per la monarquia francesa i el poder de Roma.

Xavier Escura converteix Pere Roger de Mirapeis, cap militar de la gairebé inexpugnable fortalesa de Montsegur, en autor d’aquesta crònica de ficció. Un Pere Roger ancià escriu aquest relat el 1260 al castell occità de So, proper a l’actual Catalunya del Nord, desposseït dels seus títols i les seves propietats, per evitar que la crònica dels vencedors francesos sigui la única versió de la Croada contra els occitans. El noble occità explica que llur crònica es basa en la que va començar a escriure Esclarmonda de Foix després de la batalla de Muret, el 1213, en una altra font, la còpia clandestina d’un dietari del bisbe catòlic de Tolosa, Folquet de Marsella i, en darrer terme, les converses entre el cronista i el seu amic Pau, monjo de Sant Pere de Rodes i un dels protagonistes de la novel·la.

A la novel·la hi apareixen una munió de personatges, reals i ficticis. N’esmentarem els històrics: el mateix Pere Roger de Mirapeis; Esclarmonda de Foix, germana del comte Ramon Roger de Foix, gran protectora de l’Església dels bons homes i les bones dones (els càtars); Orbria de Cab d’Aret “La lloba”, senyora de la Muntanya Negra i amant de diversos nobles occitans; Esclarmonda d’Alió, filla d’Orbria i del comte de Foix i muller de Bernat d’Alió fill; Bernat d’Alió fill, noble català, senyor del castell llenguadocià de So i del castell de Llo, a la Cerdanya; el rei Pere el Catòlic de Catalunya i Aragó; Bernat d’Alió pare; el comte Ramon Roger de Foix; els comtes de Tolosa Ramon VI pare i Ramon VII fill; el vescomte de Carcassona, el dissortat Ramon Roger Trencavell; el rei Felip August de França; el cap militar de la Croada, el francès Simó de Montfort; Arnau Amalric, legat papal a la Croada; i Folquet de Marsella, bisbe catòlic de Tolosa.

L’obra ens mostra l’Occitània de l’amor cortès, dels nobles trobadors i els místics càtars, un món que va ser destruït en pocs anys per l’afany expansionista dels poderosos veïns del nord. Se’ns relata el setge de Carcassona, les matances franceses, la derrota de Muret amb la mort del nostre monarca Pere de Catalunya i Aragó, la posterior i efímera recuperació dels occitans en una sèrie d’exitoses campanyes bèl·liques a Provença i el Llenguadoc, la mort de l’odiat Montfort al setge de Tolosa, la posterior continuació de la conquesta francesa i la fi del castell de Montsegur, el darrer refugi càtar i dels occitans lliures el 1244. Tot plegat mentre els diversos protagonistes de la història s’estimen, envelleixen i alguns d’ells moren (també les dames de foc) i amb l’ombra del llegendari Sant Grial i el gran tresor càtar planant al damunt de la història.

Un llibre que ens endinsa en l’univers de l’Occitània medieval, un país que, en el nostre imaginari col·lectiu, ha estat considerat, per molts, el bressol de la Nació Catalana (recordem que Catalunya ha rebut successives onades migratòries occitanes durant l’edat mitjana, des que Catalunya és Catalunya, i fins el 1800) i fins i tot una mena de paradís perdut pels catalans d’època medieval.

La Mancomunitat de Catalunya. La Barretina Vermella i l’ensenyament a Malgrat

L’any 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, una administració sorgida de la unió voluntària de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tot el moviment catalanista, des de la Lliga Regionalista fins els republicans d’esquerres, passant per la Unió Catalanista, es va fixar com a objectiu la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya, que cristal·litzà finalment en la Mancomunitat. Aquest nou ens hauria d’exercir una funció de suplència de les tasques que eren responsabilitat de l’Estat espanyol i que aquest no desenvolupava a Catalunya.

La Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la nova administració la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Pel que fa a l’ensenyament la Mancomunitat tenia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat de Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les seves limitacions competencials. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes.

En el cas de Malgrat, la lluita contra l’analfabetisme i a favor de l’educació i la cultura fou una de les principals preocupacions de la gent de La Barretina a les primeres dècades d’existència de l’entitat.

L’Estat espanyol no tenia en l’educació dels ciutadans una de les seves tasques prioritàries i en el cas de Catalunya va haver de ser la xarxa associativa popular qui va haver de fer una tasca de suplència en aquest camp. Ens referim principalment als ateneus obrers, però també d’altres tipus d’entitats que molt sovint organitzaven escoles nocturnes per als seus associats i els seus fills.

L’any 1860 el percentatge de gent analfabeta a Malgrat era d’un 81%, i el 1900 encara era d’un 62%. L’any 1910 només 104 dels 397 infants malgratencs amb edat d’anar a col·legi assistien a les classes de l’escola pública del poble.

Des de La Barretina, doncs, s’engegà un servei d’escola per als fills dels socis que abastà un període cronològic de dues dècades (entre 1900 i 1920, aproximadament). En aquests anys, el percentatge de població alfabetitzada de Malgrat passà d’un pobre 38% a un respectable i positiu 61%. Així, gràcies a la tasca de La Barretina, Malgrat va passar de ser un dels pobles de la comarca amb un índex més gran d’analfabets, a ser una de les poblacions amb un tant per cent de gent lletrada més alt.

L’escola es finançava únicament amb les quotes mensuals dels alumnes, fet que motivà la inestabilitat i els constants problemes econòmics de l’escola. El president de La Barretina, Santiago Garriga, deia el 1919 que molts socis de l’entitat no duien els seus fills a l’escola per no haver de pagar una pesseta cada mes.

Aquesta inestabilitat de l’economia de l’escola havia de dificultar la tasca docent dels professors. Els mestres no podien ser gaire ben remunerats, de manera que no hi treballaven gaire temps, a l’escola. Un dels que més va durar fou en Josep Fuster, un catalanista de pedra picada, membre de la Joventut La Falç, que s’hi va estar de 1917 a 1919.

A partir de mitjans de la dècada de 1910 els joves catalanistes del grup de la Joventut La Falç (Vicenç Bayarri i Sebastià Fontrodona, a més de Josep Tapiola dirigien la secció d’escola i biblioteca de La Barretina) es dedicaren en cos i ànima al servei d’escola de La Barretina. L’any 1917 van aconseguir que l’escola tornés a obrir, després que el mestre i director fins llavors, hagués plegat. En Josep Fuster, membre de La Falç, fou nomenat nou mestre i director de l’escola fins el seu tancament el 1919.

Durant els anys de la Mancomunitat, l’escola de la Barretina (al costat de les escoles Fontlladosa, que funcionaven des de 1905) inicià un procés de renovació pedagògica amb l’inestimable suport del govern català. La Mancomunitat organitzà cicles de conferències sobre educació arreu de Catalunya, a càrrec de pedagogs de prestigi, com Rafel Campalans i Alexandre Galí, abans esmentats.

El 1915 i 1916 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat havia organitzat un curs ambulant per a mestres, a Canet, i amb la participació de l’Ajuntament de Malgrat i dels mestres de les escoles malgratenques. En aquest sentit, mencionem també que l’estiu de 1918 es va fer a Malgrat un curset sobre renovació pedagògica amb el suport de l’Ajuntament i la Mancomunitat, que es va cloure amb la participació de Campalans i Galí.

L’escola de La Barretina, doncs, havia assumit els nous aires de renovació pedagògica introduïts oficialment per la Mancomunitat de Catalunya. Així, el 1919 (darrer any de funcionament de l’escola de La Barretina), l’entitat convidà el mestre lliurepensador lloretenc E. Gimbernat per fer una conferència sobre l’escola racionalista.


Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002

Publicat a “Celobert” edició de Malgrat, nº19, febrer 2009

Primera imatge: Membres de la Joventut La Falç de Malgrat

Segona imatge: una vista actual de l'edifici de La Barretina

“Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera

Ara que s’acosta la Diada Nacional de l’Onze de Setembre recordem un còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera que relata amb un impecable rigor històric els darrers temps de la Barcelona assetjada des del 1713, en plena guerra de Successió, pels exèrcits franco-espanyols que pretenien sotmetre el Principat de Catalunya –ja ho havien fet anteriorment amb el Regne de València i amb Aragó, i ho farien poc després amb les Illes Balears- a l’autoritat de Felip de Borbó i al domini absolut i a la corona de Castella, que es va annexionar els territoris de la corona catalano-aragonesa. Es tracta de “Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera (Casals, 2002).

La història és relatada pel montblanquí Francesc de Castellví, capità de la Companyia de velluters de la Coronela de Barcelona, exiliat català a Viena on va escriure les “Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”. Altres personatges que apareixen a l’obra són els històrics catalans Rafael de Casanova, que fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona des de novembre de 1713; Antoni de Villarroel, comandant suprem de l’exèrcit català i cap militar de la resistència barcelonina; Eudald Mas i Duran, sergent major del regiment de Santa Eulàlia; Francesc Mas i Duran, germà de l’anterior i capità de la companyia de notaris causídics de la Coronela; i per part borbònica, els ducs de Pòpuli i de Berwick, comandants suprems dels exèrcits franco-espanyols a Catalunya –el segon substituí el primer per la seva inoperància-. Els personatges ficticis són la Clara, muller de l’Eudald Mas, en Jaume, fill de tots dos i en Vidal, capità de cavalleria interessat en la Clara, personatge covard i traïdor als seus compatriotes.

El còmic relata, doncs, els darrers sospirs d’una Barcelona assetjada però lliure, els diferents fets bèl·lics que s’hi esdevingueren, i la resistència heroica fins a extrems inversemblants –als baluards de Jonqueres, del Portal Nou, de Santa Clara, de Llevant i de Sant Pere- dels catalans que defensaven Barcelona i la llibertat de Catalunya –es mostra especialment l’heroisme sense límits dels membres de la Coronela, la milícia gremial barcelonina-. Podem veure com els barcelonins, contràriament a l’opinió del cap militar Villarroel, partidari de no allargar la carnisseria, varen preferir resistir fins al martiri, fins a l’extermini, si havia d’ésser necessari, abans de renunciar a l’Estat català, dipositari d’un règim de llibertats individuals dels més avançats en aquell moment i amenaçat per la tirania hispànica.

L’altre fil argumental del còmic, paral·lel als fets històrics per tothom coneguts, és la trama protagonitzada per la Clara per protegir el seu fill enmig de la batalla i per guardar-se del pèrfid Vidal, que la volia separar del seu marit amb l’excusa de posar-la fora de perill, a ella i al seu fill.

Els dibuixos estan molt ben fets i els escenaris històrics de la batalla, aquells que s’han conservat, són reproduïts fidelment, com ara, per exemple, els interiors de l’Hospital de la Santa Creu, l’actual Biblioteca Nacional de Catalunya, al carrer de l’Hospital.

Una obra molt recomanable perquè tots plegats coneguem millor aquest episodi cabdal de la nostra història.

Festa Major petita i 750 anys de la Carta de Franqueses de Blanes

Un any més Acció Cultural es Viver ha organitzat la Festa major petita de Blanes. I enguany la Festa dels sants Bonós i Maximià ha anat acompanyada dels actes del 750 aniversari de la Carta de franqueses de la vila de Blanes, organitzada per l’Arxiu Municipal i amb la inestimables col·laboració d’entitats i col·lectius blanencs: Acció Cultural es Viver, l’Esbart Joaquim Ruyra, la Colla Gegantera, la Confraria de Pescadors, el Centre d’Estudis Selvatans i la parròquia de Santa Maria.

Els actes varen començar el divendres 13 d’agost passat a les set de la tarda amb una cercavila pels carrers més cèntrics a càrrec de la gent d’Acció Cultural es Viver i la Colla Gegantera. Aquestes dues entitats tornaren a unir esforços el divendres mateix a la nit, en el places i carrers, acompanyats per la xaranga d’en Beni i els grallers de Canovelles. L’endemà dissabte 14 d’agost, a les 18:30 hores començà la cercavila medieval amb els gegants –els vescomtes de Cabrera Gastó i Caterina- i capgrossos de la Colla Gegantera pels carrers del centre de la vila. A les 19:00 hores va començar la cursa del cós, una cursa tradicional blanenca que s’havia portat a terme a la nostra vila des de feia segles i que recordava com els blanencs s’havien de refugiar rere els murs protectors de la muralla de la vila i el Palau vescomtal quan hi havia atacs corsaris tucs i berberiscos. Aquesta ancestral tradició blanenca, conservada encara a Tordera, s’havia perdut a Blanes a principis del segle XX i no va ser fins fa uns anys, el 2004, que va ser recuperada per Acció Cultural es Viver. La sortida de la cursa es fa al passeig de Mar, al monument del frare dedicat a Ruyra, fins a la plaça del l’Església i el Palau vescomtal, passant pel passeig de Mar, carrer Ample i carrer Nou.

A l’interior de l’Església parroquial de Santa Maria, després de la cursa del cós, es féu l’acte de presentació d’una publicació editada per l’Arxiu Municipal, la primera d’una nova col·lecció, els “Opuscles de l’Arxiu”. Es tractava d’un opuscle que porta per títol “L’expansió medieval de Blanes sota els dominis dels vescomtes de Cabrera (s. XIII-XIV)”, de l’historiador Alexandre Martínez Giralt. Dit això, recordem que la gent d’Acció Cultural es Viver fa temps, des de la creació de l’entitat el 2003, que divulguen l’existència dels vescomtes de Cabrera i el passat medieval de Blanes difonent una samarreta amb l’escut del vescomtat. Des de fa un parell o tres d’anys també difonen el passat medieval dels Cabrera mitjançant una samarreta que reprodueix l’anvers i el revers d’una moneda dels vescomtes que fou trobada fa uns anys en el subsòl blanenc. Aquests dos models de samarreta es poden adquirir contactant amb Acció Cultural es Viver ( http://www.esviver.cat/ ).

Tot seguit es varen fer les danses tradicionals interpretades per l’Esbart Joaquim Ruyra a la plaça i just després, allà mateix, un sopar popular cuinat per la gent d’Acció Cultural es Viver a base de pa amb tomàquet i sardines a la brasa.

L’endemà diumenge 15 a partir de dos quarts de sis de la tarda Acció Cultural es Viver, amb la col·laboració d’Una Tona de Joc, va fer jocs gegants per als infants a la plaça dels Dies Feiners i a partir de les set de la tarda, allà mateix, ball de plaça, amb la Colla Gegantera, Colla Sardanista Sa Palomera de Blanes i l’Esbart Joaquim Ruyra.

Els actes de la festa major petita d’Acció Cultural es Viver continuaren el cap de setmana següent amb la tirada de l’art a la platja de S’Abanell, el dissabte dia 21 a les vuit del matí, recordant així aquest art tradicional de pesca. Tot seguit, a partir de dos quarts de deu, en el mateix indret, els d’es Viver preparàrem una sardinada popular per a la gent que hagués participat a la tirada i per a tothom que en volgués.

L’endemà diumenge a les 12 del migdia, i sota l’arc dels copatrons sant Bonós i sant Maximià del carrer Ample, es Viver va fer la que ja s’està convertint en tradicional vermutada de festa major petita, amenitzada per la presència de la xaranga d’en Beni i el cantautor blanenc Toni Manyach. Després, a les tres de la tarda, va començar el dinar popular a base d’amanida i arròs, coca i cava, al carrer de la Muralla, davant de l’edifici de la Cooperativa. Després de dinar començà la quina, amb el sorteig de diversos premis per als guanyadors.

I en darrer terme, a partir de les set, el concert de fi de festa al carrer de la Muralla mateix, a càrrec del grup de música tradicional Bruel –al final del concert vaig comprar-los el disc que s’han autoeditat i del qual parlaré en aquest blog més endavant-, format per en Xavier Rota a la guitarra i l’Anaís Falcó al violí que, al so de melodies tradicionals catalanes i occitanes, ens féu ballar a tots plegats, fent-nos oblidar durant una bona estona que encara resta un any per a que comenci la Festa major petita de l’any que ve!

Imatges: del palau vescomtal dels Cabrera a Blanes i església de Santa Maria i la samarreta dels Cabrera.

“Serrallonga, l’últim bandoler” de Llorenç Capdevila

Fa uns dies vaig acabar de llegir “Serrallonga, l’últim bandoler”, de Llorenç Capdevila, editat per Proa el 2006. És una altra aproximació a la figura del llegendari bandoler català, executat a Barcelona el 1634 després d’una curta però intensa vida de bandidatge i violència a la Catalunya nord-oriental del segle XVII.

El llibre és un intent d’acostar-se al Joan Sala “Serrallonga” més humà, a la seva infantesa, la seva família, els seus companys de quadrilla i les dones que va estimar, i ho fa a través dels ulls d’en Pere Vila, un jove de Barcelona aprenent de “periodista” que és enviat per l’impressor pel qual treballa a presenciar l’execució del bandoler per poder-ne escriure un opuscle. A partir d’aquest moment el jove Pere Vila comença a interessar-se per la vida d’en Serrallonga i iniciarà una recerca que el durà a entrevistar-se amb una sèrie de personatges que el varen conèixer per mirar de reconstruir-ne una biografia allunyada del mite i el més propera possible a la realitat.

Les anades i vingudes d’en Pere Vila per diferents pobles, viles i ciutats del Principat mirant de treure l’entrellat als aspectos més desconeguts de la vida d’en Serrallonga faran que certs poders fàctics d’aquella Catalunya, formalment independent però ocupada per terços hispànics, que estava a punt de ser l’escenari de la Guerra dels Segadors, vulguin mirar d’aturar la seva recerca.

Les aventures d’en Pere Vila s’intercalen sàviament en aquesta novel·la amb el relat elaborat pel mateix jove barceloní sobre la vida i miracles d’en Serrallonga esdevinguts en paratges de les Guilleries i el Montseny.

Una molt bona novel·la, que enganxa el lector des de la primera plana i que ens acosta a la Catalunya dels nyerros i els cadells, anterior als fets del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors de 1640.

L’espoliació fiscal a Catalunya (1890-1920)

Aquest article fou publicat a “Celobert” edició de Blanes (abril 2010, nº78) i edició de Lloret de Mar (abril-maig 2010, nº52).

Que Catalunya ha estat drenada fiscalment els darrers anys, com a mínim des de la fi del franquisme, és quelcom acceptat per tothom. L’espoliació fiscal que ha patit el nostre país per part dels diversos governs espanyols, des de la UCD fins al PSOE, passant pel PP, ha estat de tal magnitud que ningú no en posa en dubte l’existència. Aquest tema és prou conegut i ha estat estudiat i divulgat a bastament per economistes i mitjans de comunicació.
I, com és lògic, aquest drenatge dels recursos econòmics catalans (del Principat de Catalunya, però també del País Valencià i de les Illes Balears) ha anat acompanyat d’una escandalosa manca d’inversió pública estatal. Però el que molta gent desconeix és que el dèficit fiscal existeix, com a mínim, des de fa més d’un segle. Aquesta situació fou estudiada i denunciada pels especialistes contemporanis.
Segons l’economista català Ferran Alsina (1861-1907), l’any 1890 Catalunya pagava de contribució més de 8’8 milions de pessetes de l’època, mentre que la resta de territoris de l’Estat hi aportaven 32’7 milions de pessetes, en un moment en què Catalunya tenia 1’8 milions d’habitants sobre els 17’5 milions de tot l’Estat espanyol. És a dir, que Catalunya aportava a les arques de l’Estat un 27% dels recursos, tot i representar només un 10% de la població.
Altres dades aportades per aquest economista fan referència al comerç. Segons Ferran Alsina, en l’exercici econòmic de 1899-1900, per impostos i drets d’entrada Catalunya aportà 48’9 milions de pessetes dels 130’3 milions recaptats per l’Estat, o sigui, un 37’5% del total, representant el Principat, tal com hem dit abans, només un 10% de la població estatal d’aleshores.
Tot això s’esdevenia a la vegada que, segons denunciava la publicació barcelonina “La Tralla” l’any 1905, els serveis públics a Catalunya estaven en un estat llastimós. De la mateixa manera, era notòria la pèssima conservació de camins veïnals i carreteres. L’articulista de l’esmentada publicació afegia que “Fins hem de garantirnos la seguretat creant cossos populars com els mossos de escuadra, somatents y vigilants, no trobant costat en la policia”. Segons “La Tralla” l’espoliació no era només econòmica, era també humana, car s’afirmava que Catalunya aportava a l’exèrcit espanyol 900 joves soldats de lleva més dels que li pertocaria per població. Aquests soldats anirien a lluitar i molts d’ells a morir a l’absurda guerra colonial que Espanya portava a terme al Marroc.
Uns anys després les coses no havien canviat pas massa. El segon president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, que ho fou entre 1917 i 1924, declarà que aquells anys l’Estat recaptava cada any al Principat 250 milions de pessetes, dels quals només en retornaven en forma de despesa estatal per a obres públiques, ensenyament, sanitat i agricultura 19’1, és a dir, un 7’6%. Mentrestant, Holanda, un país semblant a Catalunya, però dotat d’un estat propi, tenia un pressupost anual de 450 milions, dels quals en dedicava 98 a obres públiques i 69 a ensenyament. O sigui, que en funció tan sols d’aquests dos conceptes l’estat holandès, invertia un 37’1% del seu pressupost. El dèficit de serveis públics que patia Catalunya en funció dels diners que aportava a la caixa comuna de l’Estat espanyol resultava evident.
Era per això que la Mancomunitat es proposava de portar a terme una tasca de suplència en la implementació de tots els serveis que l’estat no duia a terme al nostre país. Ho va haver de fer amb els recursos propis de les diputacions provincials de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, donat que el govern espanyol es negà en rodó a traspassar a la Mancomunitat competències referents a la recaptació fiscal.
És exemplificador de l’estat de coses que vivia Catalunya en matèria d’espoliació fiscal un fragment d’un missatge institucional de Josep Puig i Cadafalch, del dia 12 de setembre de 1919. Aquest fragment porta per títol “Catalunya és una zona d’Europa devastada”, i que reproduïm a continuació:

“Hem d’emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats. El nostre no ho ha estat per la guerra actual [la Primera Guerra Mundial], però ho és pels mals governs i pels governs indiferents i hostils. No oblidem que en documents de les darreries del segle XIX, en documents oficials, les Institucions de l’Estat al·legaven el dret de conquesta sobre Catalunya. Tenim encara com un govern d’ocupació. A les terres devastades han desaparegut tots els serveis públics: aquí podem dir que no hem tingut mai altra cosa que la que hem fet amb les pròpies mans. No podem anomenar servei d’obres públiques les faixes de terreny fangoses i eriçades que creuen el país. No podem dir escoles aqueixos llocs vergonyosos on la infància aprèn, amb cantarella inútil, explicada amb llenguatge que no entén, el que la bona voluntat del mestre vol ensenyar. No podem dir Universitat els llocs on es recita per repetidors la ciència que s’elabora lluny, ben lluny!, on es migren qualques savis solitaris abandonats, sense mitjans d’estudi i sense estris de treball. Una gran part del país no té ferrocarrils ni camins, ni altra acció de l’Estat que la parella de guàrdies civils o l’agent d’apremi que s’incauta de la finca abandonada. Una part de Catalunya no té més accés que per França. Ni tan sols coneixem el país geogràficament, que l’Estat no ha tingut temps de fer un mapa geogràfic.
Tots els pobles tenen jornades històriques de llur reconstrucció estatal. No les trobareu, a Espanya, amb relació a Catalunya, les que foren per a França grans jornades de Lluís XIV i de Napoleó.”

Fonts consultades:

“La Tralla”, 23 setembre 1905
Albert Balcells; Enric Pujol; Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Proa, Barcelona, 1996

Imatges:

Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya