La festa de Sant Joan a Blanes, Lloret i Malgrat

Aquest escrit és fruit de tres articles publicats al “Celobert” de Blanes (juny 2007, nº47), Lloret de Mar (juny 2007, nº27) i Malgrat de Mar (juny 2007, nº6).

Les fogueres de Sant Joan es remunten a la nit dels temps, i tenen el seu origen en l’antiga celebració pagana del solstici d’estiu, el dia en què el sol arriba al punt més alt de la volta del cel i la nit més curta de l’any. Amb l’arribada del cristianisme aquesta antiga tradició pre-cristiana es va identificar amb la diada de Sant Joan Baptista, de la mateixa faisó que la celebració del solstici d’hivern es convertí en la festa del Nadal. L’analogia entre Nadal i Sant Joan és tan gran que, antigament, Sant Joan era qualificat com “el Nadal de l’estiu”. Un altre component d’origen pagà de la nostra tradició és el de la coca, que antigament sempre era en forma de cercle i amb un forat al mig, en record d’algun antic ritus d’adoració al sol. Abans, molta gent remullava la coca (ben ensucrada, amb pinyons i fruita) amb vi dolç i, a voltes, amb aiguardent.

El costum d’encendre fogueres la nit de Sant Joan és comuna arreu dels Països Catalans i en certs indrets ha desenvolupat característiques pròpies. A les valls del Pirineu occidental català hi ha la festa de les falles, mentre que a Alacant les tradicionals fogueres van evolucionar, des de principis del segle XX, fins a convertir-se en una festa semblant a la de les falles de València.

Antigament, a les cases de pagès s’encenien quatre fogueres, una per a cadascun dels quatre vents, per protegir la llar de tota mena de malvestats i mals esperits. Els nostres avantpassats també creien que a la nit de Sant Joan es feien visibles una colla d’éssers fantàstics que la resta de l’any eren més difícils de veure. Dones d’aigua o fades, follets, i a la Costa Brava sirenes, es passejaven tranquil·lament per camps, boscos i platges.

Les fogueres normalment es coronaven amb un ninot, i un cop enceses els nois més agosarats hi saltaven per damunt. L’escriptor i folklorista blanenc Josep Cortils i Vieta, a la seva obra “Ethologia de Blanes” (1886), diu que aquella nit a Blanes s’hi feien fogueres i balls i que, tot seguit, molta gent pujava a la muntanya de Sant Joan. Les cròniques d’inicis del segle XX de la revista “La Costa de Llevant” ens informen que es feia una gran foguera al cim del turó de Sant Joan, que era la primera que s’encenia. L’any 1907 aquesta foguera la va fer un grup de catalanistes blanencs. En aquells temps (també segons la mateixa revista), els dies abans de la revetlla les criatures de Blanes anaven a bosc “á buscar estepas olorosas y tomanyins” per a les fogueres. El 1913 es va encendre una foguera a la plaça de l’Església.

La música era una part molt important de la festa. Ja hem dit que es feia ball, i la revetlla de Sant Joan de l’any 1895, segons el periòdic lloretenc “El Distrito Farnense”, la societat coral El Porvenir Blandense, dirigida per Delfí Dalmau i acompanyada d’una cobla, va recórrer la nostra vila oferint el seu repertori, a la vegada que es sentia el retruny dels coets.

En Joan Amades, al seu “Costumari Català”, ens parla d’una tradició blanenca de la nit de Sant Joan, la del “ball del càntir”, recuperada a la nostra vila per l’Esbart Joaquim Ruyra. L’Amades ens conta el següent:

“A Blanes, entorn de la foguera, ballaven el ball del càntir. Disposats els ballaires en rodona, feien diverses cadenes al so d’una variant melòdica de la Bolangera, i seguint diverses alternances es tiraven un càntir de l’un a l’altre i se’l feien passar rítmicament de mà en mà; aquell a qui queia el càntir havia de pagar la coca i la beguda. Per tal que el ball durés estona, si el càntir es trencava aviat, en feien voltar un altre o tants com convenia per a fer la ballada més llarga.”

Al Lloret de les darreries del segle XIX i principis del XX es cremaven a la foguera homes de palla, a més de feixines i mobles vells, però també s’hi covien patates i pomes al caliu.
En aquells anys, a Lloret els carrers es guarnien amb banderoles, branques, flors i garlandes, que és el que van fer la revetlla de l’any 1894 els veïns del carrer de Santa Eulàlia. La festa de l’any 1902 va ser sonada. Segons informa la revista “La Costa de Llevant” “la gatzara se comunicá al ball del Carrer Major que’s continuá las dos nits següents en el trós ahont s’hi escau la capelleta del Sant, engarlanada ab flairosas flors que’ls vehins guarneixen, aixís com bona part de casas ab fullam, canyas, fanalets y viroladas ensenyas”. L’any 1904 les esmentades festes, les del barri de Sant Joan (que incloïen la rifa d’un xai per pagar les despeses dels actes de celebració de la diada), no es celebraren. Les festes del barri de Sant Joan es reprengueren just trenta anys després, el 1934. Una comissió de veïns del carrer Pi i Margall d’aquest barri organitzaren, aquella revetlla, una colla de festejos entre els carrers de Santa Caterina i Francesc Layret, tot recuperant una tradició estroncada trenta anys enrera. El cronista de la revista “Aires Lloretencs” (el qual afirmava que, antigament, després de la diada de Santa Cristina, la de Sant Joan era la diada més important de Lloret) ens ho reporta així:

“Les dues capelletes –“Sant Joan vei” i “Sant Joan nou”- foren conciençosament restaurades de llur vellúria i bellament agençades; el carrer apareixia artísticament engarlandat i enramat en gairebé tota la seva extensió. El ball, amenitzat per l’Orquestrina Empòrium de Calella, durà fins ben avançada la nit, sense que ni per un moment, decaigués la seva extraordinària animació. / No hi mancaren les cèlebres coques ni el típic sorteig del xaiet.”

La restauració de la festa del barri de Sant Joan va tenir molt d’èxit. La diada del 1936 començà a les set del matí amb una missa a la parròquia. A les nou de la tarda la cobla La Principal de Llagostera va tocar dues sardanes davant les capelletes del sant, i tot seguit començà la passada, restaurada aquell any, pels carrers de Pi i Margall, Garcia Hernàndez, Santa Cristina, Sant Joan, Rambla de Romà Barnés, Passeig de Jacint Verdaguer i Travessia de Venècia. Segons “Aires Lloretencs”, “Obria la marxa la típica bomba seguida de l’orquestra, els mantenedors de la festa i una tumultuosa multitud amenitzant el trajecte amb un incessant dispar de petards i bengales de color”.

La revista “La Costa de Llevant” conté un article publicat l’any 1894 pel malgratenc Sebastià Pla i Salarichs en el qual ens parla d’una colla de costums del dia de Sant Joan dels pobles de la costa. Aquests són dos d’aquests costums de la nit de Sant Joan reportats per en Sebastià Pla i Salarichs, escrits en el català pre-normatiu de l’època:

“Quan hi ha una noya que te mes d’un galán, agafa tres escardots en flor y cremantloshi ben be lo florit y posantloshi los noms dels galans, los tíra dessota’l llit al ésser mitja nit, l’endemá si hi ha un escardot florit, basta mirar quin nom porta pera saber qui será’l seu galan preferit”.

“No son pas poques les noyes que agafen tres faves, una pelada, una altre á mitj pelá y la tercera sencera y tirantles á punt de mitja nit dessota’l llit; l’endemá demati á les fosques y ab los ulls cluchs les busquen y si la primera que troban es la sencera, senyal de que’s casaran ab un home rich, si es la mitj pelada, ab un de mitjana fortuna y si la pelada ab un home pobre. Mentres practican aquesta operació diuhen: Sant Joan Baptista / apostol y evangelista / per la virtut que Deu vos ha donat / feume conexer enamorat”.

La revetlla de Sant Joan és una nit de diversió en la qual el ball sempre hi és present. En el passat les cobles i conjunts musicals sortien espontàniament pels carrers de pobles i ciutats, fent ballar tothom al compàs de sardanes i altres melodies de la terra.

Des del 1955 l’encesa de les fogueres de Sant Joan, als Països Catalans, es fa amb la Flama del Canigó. Els origens de la Flama cal cercar-los a la Catalunya Nord, a Arles (Vallespir). L’any 1955, un veí del poble, en Francesc Pujades, inspirat en el poema “Canigó” de mossèn Cinto Verdaguer (el qual situa a la serra del Canigó els origens mítics de la Nació Catalana) va anar per primer cop al cim d’aquesta muntanya a cercar la Flama.

El 1966 la Flama travessà per primer cop la frontera artificial que divideix el Principat de Catalunya entre els estats espanyol i francès, i arribà fins a Vic (Osona).

Enguany, com cada any, la Flama va sortir de la pica del Canigó per escampar-se arreu de la nostra nació, per encendre les fogueres de tots els barris, pobles, viles i ciutats.

A Blanes, fa molts anys que l’Agrupament Escolta Pinya de Rosa porta la Flama fins al poble. Fins a l’any 2004 els escoltes de Blanes celebraven un sopar a la plaça de l’Església, i es ballava al so de la música tradicional catalana al voltant de la foguera encesa per la Flama. Des del 2005 aquesta entitat organitza la revetlla conjuntament amb Acció Cultural es Viver, al passeig de Mar, al costat del monument a la Sardana.

La Flama del Canigó ha esdevingut un símbol de germanor i d’unitat entre les catalanes i els catalans de tots els territoris i de l’esperança d’un futur en llibertat i plenitud, a desgrat d’ocupacions i persecucions.