L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) i l’escola catalana a Blanes. 1a part

Aquest és el primer dels tres articles que aniré publicant en aquest blog a mesura que hagin sortit anteriorment a la revista "Celobert". Aquest es correspon al número 110 de l'esmentada revista.

S’ha dit que un dels grans fracassos d’Espanya com a nació ha estat la seva incapacitat d’eliminar les llengües peninsulars diferents de la castellana. Si es pot dir que l’Estat francès ha reeixit en el seu projecte assimilacionista i francofonitzador de tots els territoris sota la seva administració, anorreant la vitalitat de llengües com el bretó, l’occità, el basc o el català, també es pot afirmar que, almenys fins ara, l’Estat espanyol ha fracassat en aquest intent. I si això ha estat així ha estat per la debilitat del model d’escolarització pública espanyol engegat el segle XIX i continuat fins el primer terç del segle XX, però també per l’acció, ara desconeguda per la majoria de catalans, però eficaç en el seu moment, d’una entitat catalanista: l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC).

A les darreries del segle XIX el catalanisme veu la necessitat de crear un sistema escolar autòcton i, evidentment, en llengua catalana, i una entitat que promogués la creació d’escoles catalanes i la catalanització de les ja existents, com a primer pas per la recatalanització de tota la societat. Com a materialització d’aquesta necessitat es creà a Barcelona l’any 1898 el Col·legi Sant Jordi, la primera escola catalana i en català d’època contemporània. Paral·lelament naixia el mateix 1898 l’Agrupació Protectora de l’Ensenyança Catalana, vinculada a la Unió Catalanista (UC), que el 1902 es transformà definitivament en Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC).

En els seus primers anys de vida la Protectora (així era comunament anomenada) va créixer amb lentitud. D’aquells anys en destaquen els Concursos Nacionals d’Història de Catalunya, organitzats anualment a diferents pobles i ciutats del Principat per promoure el coneixement de la nostra història entre els infants.

La Protectora era contrària al bilingüisme a l’escola, car el que calia era que l’infant s’escolaritzés en la seva pròpia llengua, la llengua del país, sense interferències d’altres llengües. Això no havia d’impedir l’aprenentatge d’altres llengües a les escoles de l’APEC, així com de la implementació de les més modernes corrents pedagògiques.

L’APEC engegà un espectacular procés de creixement que s’inicià els anys 1917-1918, que fou estroncat amb la Dictadura anticatalana de Primo de Rivera (1923-1930). Aquesta creixença es va veure afavorida per un context de forta puixança del moviment nacional català. El catalanisme s’agosarà amb la victòria dels aliats a la Primera Guerra Mundial, perquè aquesta victòria suposà la independència d’una colla de nacions que fins llavors, com Catalunya, no tenien estat. D’altra banda, la col·laboració amb l’entitat d’intel·lectuals catalans de primer ordre aportà un valor afegit i un prestigi que va tenir com a conseqüència un gran increment dels socis individuals (individus) i col·lectius (altres entitats o administracions públiques, principalment ajuntaments d’arreu de Catalunya) els quals feren importants aportacions econòmiques a l’APEC. Cal destacar també la importantíssima col·laboració de les colònies d’emigrats catalans a Amèrica (principalment de Cuba i l’Argentina) a l’APEC. També a Nova York es constituí una Comissió delegada de l’APEC, amb “un nombre respectable de patriotes que s’han inscrit socis” i que tenia “la lloabilíssima tasca de recabar fondos pel sosteniment d’escoles Catalanes” (LCDL 1 febrer 1920). Al seu torn, amb aquests diners aplegats l’APEC finançava projectes de catalanització d’escoles d’arreu del país. Foren molts els pobles que es beneficiaren de l’acció educativa de l’APEC. Blanes va ser un d’aquests municipis.

A Blanes, als primers anys del segle XX, en concret el 1904, la iniciativa privada, sorgida de l’associacionisme catalanista, engegà un projecte d’escola nocturna per a adults i joves obrers, la de l’Orfeó de Blanes. Així ho anunciava una fulla que “se repartí profusament” i “subscrita per tots los components del Orfeó de Blanes”. La redacció blanenca de “La Costa de Llevant” es lamentava “de que la ensenyansa que s’hi donará no sía exclussivament catalana, que creyém resultaría més natural y més profitosa” (LCDL 28 febrer 1904). L’ensenyament, doncs, es devia fer majoritàriament en català, però també en castellà. 

L’escola es posà en funcionament l’1 de març de 1904. Es va començar amb només dotze alumnes (LCDL 6 març 1904), i sembla que els anys següents el nombre de matriculats augmentà força. L’escola anava “especialment dedicada al estament obrer” (LCDL 20 març 1904). En aquest sentit, un dels dos delegats blanencs a l’Assemblea de la Unió Catalanista de 1904, en Joan Valentí i Feliu, “exposá la conveniencia de establir escolas obreras, fent ressaltar la d’aquest essencial carácter creada pe’l nostre Orfeó de Blanes” (LCDL 29 maig 1904). 

L’escola nocturna de l’Orfeó era dirigida per en Josep Ferrer i Ferrer (que fou també president d’aquesta entitat) i va tenir continuïtat fins el 1910, quan, per diferències amb la nova Junta, abandonà l’entitat (LCDL 1 octubre 1910). Aleshores, a partir de desembre de 1910, la seva tasca va continuar al Sindicat Agrícol de Blanes, juntament amb Joan Bosch, Cels Bassols, Fèlix Roca i Josep Vieta, membres de la secció cultural del Centre Catòlic que també hi exerciren de professors. Les classes segurament que també es devien fer en bona part en català, en una entitat, el Sindicat Agrícol, gairebé del tot catalanitzada (recordem que el nom de l’entitat era en català i que la llengua en què s’escrivia el butlletí de l’entitat era la catalana). 

Les fonts consultades dels tres articles apareixeran en el tercer.