El proper 9 d’abril es compliran setanta-cinc anys de la
mort de Manuel Carrasco i Formiguera.
Havia nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1890. El
seu pare havia emigrat a Barcelona des de Villena, el seu poble, una vila de la
comarca de l’Alt Vinalopó, en els territoris de parla castellana del País
Valencià, mentre que la seva mare era filla d’una família originària de la
comarca de la Segarra. Amb la mort prematura del seu pare, Manuel Carrasco es
quedà orfe de ben petit.
Un dels germans d’en Manuel, en Lluís, el gran,
nascut el 1888, va tenir una llarga vinculació amb Blanes. En Lluís Carrasco i
Formiguera era metge i va exercir un temps a Blanes com a metge de capçalera.
Sabem que l’any 1919 en Lluís Carrasco abandonà la seva consulta de Blanes. La
premsa comarcal de l’època ho anunciava:
“El Dr. Lluis Carrasco que fa poch s’ha despedit de
nosaltres deixant bon recort, ha sigut substituit pel doctor Tomás Bataller qui
ha ofert sos serveys al públich en el mateix domicili del anterior, Passeig [de
Dintre], 44, ahont te instalat son Consultori médich-quirúrgich, y especial en
malatíes dels nens” (LCDL, 9 febrer 1919).
Més endavant en Lluís Carrasco entrà a treballar a
la Companyia Transmediterrània, fent de metge als vaixells que anaven a
Amèrica. Va viure un temps a Rosario (Argentina) fins que tornà a Catalunya, a
Blanes, tot i que després acabà instal·lant-se a Barcelona, on morí el 1963.
Tornant al protagonista d’aquest article, el jove
Manuel es formà en el catalanisme amb la lectura dels llibres sobre catalanisme
del seu oncle Emili Formiguera, i a través de la revista satírica “Cu-cut!”, la
redacció de la qual fou atacada per oficials de l’exèrcit espanyol l’any 1905.
Mentrestant, estudià les llicenciatures de Dret i Filosofia, doctorant-se’n a
Madrid (aleshores era obligatori doctorar-se a Madrid).
L’any 1915 es casà amb Pilar Azemar i Puig de la
Bellacasa, amb la qual va tenir vuit fills. La família Carrasco-Azemar vivia la
catalanitat i la religiositat intensament i de forma quotidiana: cada 11 de
setembre feien una ofrena floral al monument de Rafael de Casanovas de
Barcelona i celebraven la diada de Sant Jordi i les altres diades tradicionals
del calendari català.
En Manuel Carrasco entrà a formar part de les Joventuts
Nacionalistes de la Lliga, encara que mantenint-se crític amb les posicions
conservadores del partit de Cambó, tant pel que fa la qüestió nacional com la
social. Carrasco, com la gran majoria de membres de les Joventuts
Nacionalistes, considerava que la Lliga no avançava prou en la lluita pel
reconeixement nacional de Catalunya.
En aquests moments, en Manuel Carrasco fundà la
revista de sàtira política “L’Estevet”, que representava l’esperit d’una nova generació
del catalanisme, més abrandada que l’anterior en la defensa de la nació, i
crítica amb la Lliga.
Mentrestant, Carrasco participà activament a la
Conferència Nacional Catalana convocada el juny de 1922 per les Joventuts de la
Lliga, i a la qual hi foren convidats altres partits nacionalistes catalans.
“L’Estevet” d’en Carrasco cridava “als catalans de tot arreu que volen la
independència de Catalunya” a la participació en aquesta Conferència. A arrel
d’aquesta Conferència, les Joventuts Nacionalistes s’escindiren del seu partit
matriu, la Lliga, fundant un nou partit més nacionalista, Acció Catalana, de la
qual Carrasco en fou un dels fundadors.
A “L’Estevet” també s’hi ridiculitzaven les derrotes
militars de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc. Per un número en el qual
apareixien aquestes sàtires, el del 14 d’abril de 1922, se li aplicà la “Ley de jurisdicciones”, que castigava
els “delictes d’opinió” contra Espanya i l’exèrcit espanyol. Per aquests fets,
amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, Carrasco va haver de
patir condemna de sis mesos de presó al penal de Burgos.
Amb la proclamació de la República Catalana el 1931,
i després d’haver deixat Acció Catalana, Carrasco s’afilià a Unió Democràtica
de Catalunya (UDC), partit catalanista d’inspiració social i cristiana acabat
de fundar. Pel que fa el tema nacional català, una ponència presentada al II
Congrés Nacional d’UDC del 1933 es convertí en la doctrina oficial del partit
en aquesta temàtica. Per UDC “els països catalans constitueixen una nació amb
totes les característiques de tal”; es propugnava el dret a l’autodeterminació
per a Catalunya, tal com era previst a l’Estatut que havia aprovat el 1931 el
poble català; així, ni l’autonomia ni el federalisme eren satisfactoris i,
citant la ponència, “la millor solució per als problemes nacionals dels països
ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència
política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”, i si això no
era acceptat per l’Estat espanyol “l’única solució compatible amb la dignitat
de Catalunya seria la separació total i absoluta”. Aquesta doctrina, doncs,
s’adeia perfectament amb el nacionalisme integral del pensament de Manuel
Carrasco i Formiguera.
Amb la República, Carrasco formà part del govern
presidit per Macià, a la vegada que fou elegit per la circumscripció de Girona
com a diputat a les Corts espanyoles. Com a diputat a Madrid, es destacà per la
seva ferma defensa del text íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel
poble de Catalunya i també per defensar la llibertat religiosa, de l’Església i
els ordes religiosos.
Amb la guerra de 1936-1939 restà fidel al govern
democràticament elegit enfront dels revoltats. Durant la persecució religiosa
encapçalada per membres de la FAI Carrasco salvà la vida de força perseguits,
fet que, a l’ensems, posà en perill la seva pròpia vida. Per això va haver de
marxar de Catalunya, refugiant-se al País Basc presidit pel “lehendakari” Agirre. Després de tornar a
Catalunya en plena guerra, veient perillar de nou la seva vida, tornà a marxar
al País Basc, acompanyat de la seva família. Embarcat a França els primers dies
de març de 1937 en direcció al País Basc, el vaixell on anaven, el “Galdames”,
fou interceptat pel creuer franquista “Canarias” (tristament conegut a Blanes
pels bombardejos sobre la nostra vila). Carrasco fou detingut i traslladat a
Burgos, mentre que sis mesos després la seva família va ser alliberada, podent
anar a França.
Carrasco fou condemnat a mort el 28 d’agost de 1937 a
Burgos, acusat de “rebel·lió militar”, i de “separatista”. La sentència fou
executada el dissabte 9 d’abril de 1938. Manuel Carrasco i Formiguera moria
afusellat, assassinat legalment. Les seves darreres paraules, davant dels seus
executors, i segons el relat del pare Ignasi Romanyà, amic seu d’infantesa, que
l’acompanyà fins el darrer moment, foren aquestes:
“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que
porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca
Catalunya lliure!”.
Article publicat el 2009 a "Celobert".
Bibliografia i hemeroteca:
“La Costa de Llevant” (LCDL), 9 febrer 1919. Arxiu
Municipal de Blanes (AMBL)
Raguer, Hilari “La Unió Democràtica de Catalunya i
el seu temps”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976
Raguer, Hilari “Divendres de passió. Vida i mort de
Manuel Carrasco i Formiguera”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1984
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada